Ves al contingut principal

[-148] PSOK (#CanvideRègim)

Diari de Setge del 13 de juny de 1714 (dia 324).

Llotja de València












Aquest apunt també es podria haver titulat, l'Enfonsament. El passat 25 de maig el Partit Socialista Panhel·lènic (PASOK) va obtenir el 8% dels vots i només dos dels vint-i-un diputats europeus escollits pels grecs. És el que queda d'un dels grans partits històrics de govern del continent. A casa dels nostres veïns espanyols (amb evidents repercussions a Catalunya, especialment, en determinades zones del país) van camí de viure una transformació política semblant a la de Grècia. Us prometo que aquest apunt estava en el congelador (el dia a dia, és frenètic!) fa un temps. M'atrevia a profetitzar que, d'aquí un any i mig, quan se celebrin les eleccions generals, l'emergent formació d'esquerra Podem superaria en vots al PSOE. Ara, d'acord amb les darreres enquestes electorals publicades, sembla clar que no caldrà esperar tant de temps. Els de Pablo Iglesias se situen al voltant d'un 15% dels vots i fan un forat descomunal en els rengles històrics del socialisme espanyol, que cau per primera vegada en la història netament per sota dels cent diputats.

L'emergència de Podem suposa un cop de destral al sistema dinàstic espanyol que no podem sinó aplaudir intensament. El més espectacular del darrer sondeig d'El Periódico és que el treball de camp es va fer únicament després de les eleccions europees i abans (!) de l'abdicació reial, que ha constituït l'exemple perfecte de com portar endavant un dels processos polítics més rellevants en la vida d'una comunitat política, el relleu al capdavant de la representació màxima de l'Estat, passant olímpicament de l'opinió i el control democràtic de la gent. A hores d'ara, doncs, Podem ja deu ser el segon partit a Espanya. I mentre tancava aquest apunt, el PSc ha fet una passa cap a la desintegració. A la desesperada, interpreto, Pere Navarro ha anunciat la seva dimissió com a primer secretari per intentar evitar la fragmentació del Grup Parlamentari socialista a la Ciutadella i que en els propers dies s'oficialitzi definitivament l'escissió catalanista en el partit comandat des del carrer Nicaragua. Els que quedin, gent com Maurici Lucena i Antonio Balmón (el de cal resistir, recordeu?), estaran a temps d'evitar-ho.

Comentaris

  1. És curiós veure com tots o gairebé tots d'entre els socialistes s'han quedat com si miressin les estrelles, fent el badoc. "No, això no fa per a mi!" "Passa tu primer, si us plau!", etc., etc. A continuació es barallaran per tenir figura davant de tots. I, tot plegat per tornar a quedar ofegats en aquesta continuïtat tan moribunda. Perquè, a veure, si és que algun d'ells tingués idees que expressar, vaja, ja les hauria expressat de faria temps, no!? Ara, si no en tenen d'idees per proposar és que ja els va bé la continuïtat de l'adormidora. Sinó, com és possible que hagem de descobrir que altres sí que en tenen i les poden expressar, com aquests Podem? No és allò de que si n'hi ha ganes la feina ja es fa per sí sola?

    ResponElimina
  2. ...I VA AN LUCENA,"MENTANDO" AN PALLACH¡¡¡, ES EVIDENT QUE NO ENTEN RES.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.