Ves al contingut principal

[-151] Bestiari del procés (51): A. Mas, A. Monteys i A. Rivera

Sabadell
Diari de Setge del 10 de juny de 1714 (dia 320).

Mas, Artur (president de la Generalitat).
Direcció clara.
El primer Bestiari que dedico al president Mas és per lloar el seu bon criteri a l’hora d’afrontar l’abdicació reial. Clar i contundent, necessitat de refermar la credibilitat, en la seva dura(n) competència amb els republicans, el líder de CiU va deixar clar des del primer minut que la darrera i aparatosa maniobra de distracció, la Gran Bombolla Borbònica, no farà virar ni un mil·límetre el rumb del seu executiu cap a la Consulta del 9N. Els nervis del Govern espanyol i de la premsa dinàstica denoten, clarament, l’encert de la seva posició. Amb Espanya, a aquestes alçades, confiança i credibilitat igual a zero. Ara, només falta que mantingui invariable la data del seu viatge programat de fa temps als Estats Units. Com diria la reina dimissionària, tu a Londres i jo a Califòrnia.

Monteys, Albert (dibuixant i ex-director d’El Jueves).
Vells temps per a la censura.
Aquestes coses no només passen amb l’islamisme extrem. També, amb el constitucionalisme radical del nostre establishment. En una mostra de fins a quin punt els amics del nou monarca estan disposats a ensorrar la seva imatge abans fins i tot de la coronació, aquest dimecres el mític setmanari satíric no ha arribat al quiosc com de costum. Segons sembla, per tal d’evitar una caricatura crítica a la portada, idèntica, d’altra banda, a la que el dijous El Periódico publicava al gran Miquel Ferreres. En un exercici d’autocensura que fa por, l’empresa editora, RBA (atenció, propietària, si no tinc mal entès de la revista l’Avenç) ha preferit llançar 60.000 exemplars a la bassa. De veritat, de país molt, molt modern. De Segona Transició (vull dir, divisió).

Rivera, Albert (líder de Movimiento Ciudadano).
Regeneració juràssica.
Quan grates una mica, els hi surt la beta. No ho poden amagar. Són nacionalistes espanyols per damunt de tot. Per a ells la monarquia borbònica és sobretot un símbol de la unitat d’Espanya. I punt, que no calen més consideracions. Porten anys fent el discurs de la ciutadania (recordeu el seu clàssic “som ciutadans, no súbdits”) i de la regeneració democràtica. I quan arriba el moment de posar-la en solfa. Quan se’ls obre la gran oportunitat, què fan? Ciudadanos, UPyD (i Societat Civil Catalana) s’han tret la careta i han mostrat el seu suport incondicional, absolut, hooligan, al nou monarca. Una escena de vassallatge patètica, de vella política, que no fa sinó unir els seus vots i el seu destí als del PPSOE. Actituds que, en un context d’emprenyament generalitzat com el que vivim, els passaran factura. Ho constatarem ben aviat.

Comentaris

  1. Sí, és una bona reflexió la que fas d'en Mas.
    Si el President no hagués fet aquest gest de distanciament primerament, i després el d'aproximació amb les obligacions d'Estat, al no sentir-lo, hauria quedat absorbit per la maniobra de posar en Felipe per intentar modernitzar el Cap d'Estat vitalici. D'aquesta manera, els capitans manaies de l'aparell estatal haurien pogut refredar la calor popular de Catalunya i, potser, des de la perspectiva espanyola decantar un independentisme en favor d'una admiració felipista.
    L'enemistat manifesta de Catalunya ja ve de molt lluny i no es pot distreure amb maniobres que no arriben enlloc. L'esperança al democratitzar Espanya per part de l'hereu d'en Franco va fer que s'acceptés un rei en fals. En canvi, aquesta maniobra va enlluernar Espanya, encara que no a tots. Cal reconèixer que la campanya que es va organitzar en va fer caure molta i molta gent amb el desig de fugir de la dictadura.

    Una vegada vist tot l'engany espanyolista i també el joc de disbarats econòmics, Catalunya ha fet un gir de 180 graus. De natural, en Junqueras encapçala la revolta independentista; en Mas per reacció contra la presa de pèl amb l'engany del pacte en fals de l'Estatut; i, en general, de tota la població catalana que ja ha dit prou.
    Altra vegada Catalunya segueix sense encaixar gens ni mica dins d'una Espanya rònega i sense capacitat d'enlluernar en res. D'aquesta manera, segueixen ben vives les brases de la guerra del 1714.
    Això seguirà així fins que no puguem recuperar aquella vida que ens va ser arrabassada tan miserablement, per abandonament dels qui havien de ser els nostres aliats.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.