[-152] Contra una Constitució catalana (#QualitatDemocràtica)

Diari de Setge del 9 de juny de 1714 (dia 319).

Com encara succeeix en alguns països de tradició parlamentària anglosaxona, a la Catalunya de 1714 no hi havia una Constitució, sinó Constitucions, lleis. L'arquitectura legal de la Catalunya constitucional medieval i moderna es bastí sobre l'herència del dret comú i s'anà articulant des de la invocació dels vells Usatges medievals fins a la darrera llei aprovada a la Cort general de 1705-1706. La plena sobirania legislativa que exercia el país es fonamentava en la capacitat d'aprovar lleis d'abast general només per part de la Cort general i com a resultat de l'acord entre el rei i la Terra (representada, naturalment, en els termes de l'Antic Règim). Els comtes-reis no podien dictar normes, doncs, de valor general i permanent, unilateralment. Aquell conjunt de lleis s'articulà formalment en forma de compilació ordenada en tres moments de la història moderna del país: fou en 1495, 1589 i 1704, coincidint precisament amb tres moments en els quals la Terra va considerar que calia donar força a l'ordenament jurídic propi davant tres monarques de tendències absolutitzants, davant dels quals se sospitava en perill el pactisme: Ferran II, Felip II i Felip V (de Castella).

Ara que el jutge Santiago Vidal ha estat protagonista d'un nou encalçament espanyolista, es parla molt d'una futura Constitució catalana. El magistrat la defensa curta, sintètica. Potser marcat per l'experiència d'on venim, prefereixo agafar-me al nostre model històric. Curiosament, el trobo molt més modern. Només en vigor lleis que cada cambra legislativa, a cada legislatura, pugui modificar lliurement, tantes vegades com calgui, sense majories qualificades. El sistema constitucional espanyol és un exemple perfecte del nivell de petrificació al qual es pot arribar. No, prefereixo, un model flexible, adaptable. El context d'ensorrament del bipartidisme, a més, amenaça de portar al col·lapse el sistema polític espanyol: com més esmicolada es trobi la representació popular, mes difícil serà assolir les majories agreujades que reclama tota reforma en profunditat de la Constitució. La temptació d'un final revolucionari, doncs, serà cada dia més present. Molt millor que una Constitució, moltes constitucions, reformables, adaptables als canvis dels temps i al tremp de la societat. Perquè els principis bàsics d'un estat democràtic i de dret ja els tenim prou clars.

Comentaris

  1. Les Constitucions Catalanes de 1702-1706 corregint els noms dels impostos i una llei electoral serien perfectament vàlides per començar a caminar.

    ResponElimina
  2. Ja temps enrere jo ja comentava el meu desig de donar continuïtat, com si res ens hagués passat, a les antigues Constitucions. Vaig agafar model d'en Terradellas quan va tornar a Catalunya. Tot va acabar a n'orris i moltes coses es van anar improvisant de mala manera. A pesar de tot, prou que es va aconseguir fer, prou.
    Tant de bo, en Santiago Vidal estigui prou inspirat "entretenint-se" preparant una bona Constitució Catalana que respecti els drets de tots els ciutadans rics i pobres per igual. Sobretot, que sigui impossible la interpretació tergiversada que torni a beneficiar els delinqüents o propers.

    ResponElimina
  3. Una constitució catalana quasi que no ens cal.
    Agafem la declaració dels drets humans i apliquem-la... i poca cosa mes.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas