Ves al contingut principal

[-152] Contra una Constitució catalana (#QualitatDemocràtica)

Diari de Setge del 9 de juny de 1714 (dia 319).

Com encara succeeix en alguns països de tradició parlamentària anglosaxona, a la Catalunya de 1714 no hi havia una Constitució, sinó Constitucions, lleis. L'arquitectura legal de la Catalunya constitucional medieval i moderna es bastí sobre l'herència del dret comú i s'anà articulant des de la invocació dels vells Usatges medievals fins a la darrera llei aprovada a la Cort general de 1705-1706. La plena sobirania legislativa que exercia el país es fonamentava en la capacitat d'aprovar lleis d'abast general només per part de la Cort general i com a resultat de l'acord entre el rei i la Terra (representada, naturalment, en els termes de l'Antic Règim). Els comtes-reis no podien dictar normes, doncs, de valor general i permanent, unilateralment. Aquell conjunt de lleis s'articulà formalment en forma de compilació ordenada en tres moments de la història moderna del país: fou en 1495, 1589 i 1704, coincidint precisament amb tres moments en els quals la Terra va considerar que calia donar força a l'ordenament jurídic propi davant tres monarques de tendències absolutitzants, davant dels quals se sospitava en perill el pactisme: Ferran II, Felip II i Felip V (de Castella).

Ara que el jutge Santiago Vidal ha estat protagonista d'un nou encalçament espanyolista, es parla molt d'una futura Constitució catalana. El magistrat la defensa curta, sintètica. Potser marcat per l'experiència d'on venim, prefereixo agafar-me al nostre model històric. Curiosament, el trobo molt més modern. Només en vigor lleis que cada cambra legislativa, a cada legislatura, pugui modificar lliurement, tantes vegades com calgui, sense majories qualificades. El sistema constitucional espanyol és un exemple perfecte del nivell de petrificació al qual es pot arribar. No, prefereixo, un model flexible, adaptable. El context d'ensorrament del bipartidisme, a més, amenaça de portar al col·lapse el sistema polític espanyol: com més esmicolada es trobi la representació popular, mes difícil serà assolir les majories agreujades que reclama tota reforma en profunditat de la Constitució. La temptació d'un final revolucionari, doncs, serà cada dia més present. Molt millor que una Constitució, moltes constitucions, reformables, adaptables als canvis dels temps i al tremp de la societat. Perquè els principis bàsics d'un estat democràtic i de dret ja els tenim prou clars.

Comentaris

  1. Les Constitucions Catalanes de 1702-1706 corregint els noms dels impostos i una llei electoral serien perfectament vàlides per començar a caminar.

    ResponElimina
  2. Ja temps enrere jo ja comentava el meu desig de donar continuïtat, com si res ens hagués passat, a les antigues Constitucions. Vaig agafar model d'en Terradellas quan va tornar a Catalunya. Tot va acabar a n'orris i moltes coses es van anar improvisant de mala manera. A pesar de tot, prou que es va aconseguir fer, prou.
    Tant de bo, en Santiago Vidal estigui prou inspirat "entretenint-se" preparant una bona Constitució Catalana que respecti els drets de tots els ciutadans rics i pobres per igual. Sobretot, que sigui impossible la interpretació tergiversada que torni a beneficiar els delinqüents o propers.

    ResponElimina
  3. Una constitució catalana quasi que no ens cal.
    Agafem la declaració dels drets humans i apliquem-la... i poca cosa mes.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…