Ves al contingut principal

[-157] Una abdicació per preparar el 9N [#establishment]

Diari de Setge del 4 de juny de 1714 (dia 314).

Algunes ànimes càndides han interpretat la jugada en clau d'oferta desesperada. La Tercera via és FelipVI, diuen. No patiu, no n'hi haurà, de proposta digna, tot és simple foc d'encenalls. Un caliu destinat a apagar-se en molt, molt poc temps. A mi em sembla que aquest moviment, decidit a correcuita en un cap de setmana (amb la reina a Nova York i el príncep de viatge a l'Amèrica Central), respon bàsicament a dos paràmetres. El primer, naturalment, Catalunya. Diria que el nucli dur del poder espanyol ha arribat al convenciment que el 9-N Joan Carles I pot no ser-hi tot. Ja m'enteneu. Si més no, que no s'hi pot confiar gaire. I aquell dia, el del repte més important al poder castellà/espanyol en 300 anys, els cal afrontar-lo amb un cap de l'Estat en plenes condicions. Pel que pugui ser. Tant per aplicar mesures repressives de caire excepcional, com per a assumir col·lectivament la pèrdua de la guerra amb Catalunya. Només això explica el perquè de triar un moment tan desencertat com l'actual, en què les eleccions europees han posat damunt la taula el descrèdit més punyent, radical, dels partits i les institucions del decrèpit constitucionalisme de 1978.

La segona raó de l'abdicació també és senzilla i sempre determinant per a la monarquia: assegurar la continuïtat de la dinastia. Ho diré de manera culta: salvar-se el cul. Insisteixo: el model de l'establishment creat a la sortida del franquisme fa aigües. S'ensorra. D'aquí dos anys ningú sap on pararà. Els dos grans partits espanyols han caigut per sota del 50% dels vots i ara mateix el seu terra (especialment, el d'un PSOE que traeix cada dia una mica més els ideals dels votants que li queden) ni es veu. Calia, doncs, accelerar tot plegat, abans que fos impossible aprovar la Llei Orgànica de Successió i s'entrés en el col·lapse. Però, d'aquest moviment, amb l'actual majoria absoluta del Partido Popular, encara hi havia temps fins a finals de l'any vinent. Així que, no ens enganyem, el que ha precipitat tot plegat és la voluntat d'encarar el moment culminant del plet català des d'una monarquia reforçada. Però no sé si se'n sortiran. L'escenificació del traspàs de poder amb la sola complaença de l'oligarquia, sense control des de baix de cap mena, i el blindatge de la inviolabilitat reial constituiran un doble motiu de frustració per a milers i milers de catalans que aspiren a una altra manera de fer les coses. Serà, en definitiva, una altra via d'entrada a la gran autopista dels qui volem la independència per construir una República Catalana amb altres valors.

Comentaris

  1. Granollacs, sort de tu, sempre tant optimista, llegint la teva valoració, ja m´has alegrat el dia, en canvi els de l´Artur Mas, sempre em sembla que me la fotaran, coi que no son aigua clara, sempre amb les ambiguitats.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…