Ves al contingut principal

[-158] Bestiari del procés (48): J. Ortega, M. Prat i M. Tura

Diari de Setge del 3 de juny de 1714 (dia 314).

Ortega, Joana (vicepresidenta de la Generalitat de Catalunya).
Infraestructura ràpida.
Els darrers dies (encara que de manera una mica xunga, perquè se semblava a un acte de propaganda electoral del govern Mas) hem conegut l’urna i la papereta que es preparen per al proper 9N. Els detalls donats a conèixer parlen d’un engranatge en marxa, basat en els ajuntaments que hi vulguin col·laborar i en els edificis administrats directament per la Generalitat, allà on calgui. Els resultats del 25M suposaran, sense dubte, una nova embranzida important cap a la Consulta. Ara, en aquests temps de recta final que s’apropen, caldrà molta unitat i donar tot el suport a aquells qui estan preparant materialment el procés de votació.

Prat, Manuel (ex director de la Policia de Catalunya).
Mals greus que venen de lluny.
N’hi ha per llogar-hi cadires. Aquí no se’n salva gairebé ningú. Si hi ha un aspecte de la realitat que desanima a construir un nou Estat és el del capteniment dels comandaments, les forces polítiques i l’opinió pública catalana envers la nostra policia. El mal ve de lluny. D’un desplegament poc acurat després d’anys de congelació per part del president Pujol. De la utilització irresponsable com a arma llancívola des de l’entrada a la conselleria d’Interior de Joan Saura. De la manca d’assumpció de responsabilitats i de transformacions tècniques per dur a terme la importantíssima tasca que els mossos tenen encomanada. Tot plegat, ha portat a una situació, molt, molt, però molt preocupant, les responsabilitats de la qual estan molt, molt, però molt repartides. Aquí tenim mala peça al teler.

Tura, Montserrat (ex-consellera de la Generalitat de Catalunya).
Anem tard.
L’antiga dirigent socialista sembla que aposta, finalment, per posar en marxa (en companyia d’una part de la vella guàrdia catalanista) un alternativa socialista plenament partidària de l’exercici del dret a decidir, ben alineada amb la majoria social. Per desgràcia, fins ara, el mateix esmicolament en grups poc cohesionats i en versos solts que va impedir plantar cara des de dins a l’espanyolització del partit, s’està repetint en el moment de la sortida. Els dissidents, doncs, tenen el repte i l’obligació de no continuar disgregant-se més i de mirar de convergir amb un esquerra nacional que camina cap a la consolidació (després dels resultats del 25M) d’un espai majoritari a Catalunya.

Comentaris

  1. Mossos: aquí es dóna una barreja al 50% entre els que volen la destrucció del nostre cos armat (espanyolistes) i l'anarquisme subjacent entre els qui no el volen destruir (catalanistes). És un mal que ve de lluny, aquest de l'anarquisme, que té moltes facetes a banda del rebuig als cossos policials: desinterès per l'enquadrament en organitzacions polítiques, regust pel purisme ideològic, malfiança envers el que és públic, manca de vocacions militars...
    ...
    Socialistes: si volen l'esquerra nacional que entrin a ERC i que es deixin de frivolitats.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…