Ves al contingut principal

[-159] Bestiari del procés (47): I. Fainé, C. Jiménez Villarejo i O. Junqueras

Diari de Setge del 2 de juny de 1714 (dia 313).

Fainé, Isidre (president de La Caixa).
L’home del gran acord.
Estic, sorprès de mi mateix, completament en línia amb aquest eximi representant de l’establishment. Sí senyor. N’hi ha que som molt molt partidaris d’un gran acord entre Catalunya i Espanya. Concretament, entre el Regne d’Espanya i la República Catalana. Són ells, Madrid i els seus aliats, els qui volen submissió. Nosaltres, per damunt de tot, pacte. Un gran acord sobre com repartir-nos els béns, els actius i els passius, el seu deute colossal si és que no ens fan boicot. Un gran acord per garantir la doble nacionalitat dels nostres ciutadans. Per assegurar condicions de bon veïnatge. Per defensar conjuntament a Europa i al món els interessos comuns. Un gran acord. Això sí, cadascú a casa seva.

Jiménez Villarejo, Carlos (diputat electe al Parlament europeu).
Regeneració gerontocràtica.
Aquest veterà nacionalista espanyol que frega la vuitantena, l’exfiscal que va enviar gent a la presó sense contemplacions per defensar l’ús de la llengua catalana, no pas durant el franquisme, sinó el 1985, ha obtingut l’acta de diputat al Parlament europeu per Podem, una força trencadora de l’statu quo. Realment sorprenent. Jiménez Villarejo, abans fins i tot de prendre-hi possessió ja ha deixat ben clar que, més enllà d’etiquetes, ell és un preclar representant de la vella política: passant olímpicament del compromís contret en el programa electoral de la seva candidatura, s’ha manifestat radicalment contrari a l’exercici del Dret a Decidir. El seu és tot un exemple de regeneració... gerontocràtica.

Junqueras, Oriol (president d’Esquerra Republicana).
El gran encert estratègic.
Direu que això és una hipòtesi contrafactual. Hi havia arguments de pes en favor d’una i altra opció, però la sensació que l’èxit dels republicans s’ha basat en la deglució del PSC a la Catalunya litoral tant com al rerepaís avala la tesi que no convenia una candidatura unitària que n’hagués diluït el component ideològic. Des del minut u de la seva presidència al partit, en Junqueras, amb un discurs sempre adreçat a donar la mà els sectors polítics i socials implicats en l’herència del PSUC històric i del PSC municipalista, ha tingut clar que el seu objectiu era ampliar el radi del sobiranisme mossegant en l’electorat de l’esquerra tradicional. L’excel·lent resultat obtingut a les eleccions al Parlament europeu han posat de relleu els bons fruits d’aquesta collita, tant per al procés com per a ERC.

Comentaris

  1. ... i quan em van dir que seria el nou President del Club, no m'ho vaig voler creure!!! En canvi ara, ja sabeu que en s'oc un ferotge partidari de la seva persona. Esclar que els qui me'l promocionaven ja sabien molt m'es que jo, que no en sabia res de res.

    Ostres! Han canviat de reietó per veure si ens calmem una mica!!! Quin ridícul!!!!

    ResponElimina
  2. Sempre he estat reaci a l'unitarisme. Si tenim una societat sociològicament diversa i amb ubicacions políticoculturals que no sempre fan frontera entre elles -vull dir que estan allunyades- és més operatiu tenir partits que omplin bona part del ventall més que no pas una unió que encara deixaria més gent fora.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…