Ves al contingut principal

[-160] Bestiari del procés (46): T. Bolaño, M. Carol i C. Chacón

Diari de Setge de l'1 de juny de 1714 (dia 312).

Bolaño, Toni (periodista).
Exhibicionisme de l’odi.
Valgui com a excepció: expresso aquí la meva disconformitat amb la petició de Toni Comín que l’ex home fort de comunicació del president Montilla, actualment hooligan de Ciudadanos, no gaudeixi d’espai als mitjans. Tot el contrari. Que li’n donin més i més. Tot el que faci falta. L’exhibició d’odi, agror, rancúnia i visceralitat que prodiga per escrit, en viu i en directe resulta tan repulsiva, que mereix el màxim espai. Poques persones es construeixen una auto-desqualificació moral tan bèstia i aconsegueixen tacar amb tanta profunditat les seves pròpies idees com el senyor Bolaño. Així, doncs, sí, endavant, que continuï mostrant-se tal com és. Autèntic.

Carol, Màrius (director de “La Vanguardia”).
Tercera via... d’aigua.
La cara d’en Màrius la nit electoral era un autèntic poema. No és un home avesat a dissimular. La seva expressió solcada per l’emprenyament es podia capir d’aquí a Lima. Al dia següent, en l’entrevista a Oriol Junqueras a la ràdio comtal continuava de molt mal humor, alliçonant al líder dels republicans sobre com havia de contestar les seves preguntes. La cremor d’estómac del procurador dels Godó va anar a l’alça. El cap de l’oposició va estar brillant: no s’enfadi, senyor Carol, és el resultat que han volgut els catalans. I és precisament d’aquest mal que plora la criatura. Des del Grup Godó no estan precisament al servei de la voluntat popular. Per això, en contrast, aquell mateix dia no dubtaven a posar-li un semàfor verd al candidat popular Arias Cañete, tot just després de perdre 2,6 milions de vots. Esperpèntic.

Chacón, Carme (exministra de Defensa del Govern espanyol).
Maniobres d’aterratge.
Tornada del seu exili temporal a Miami, l’exministra socialista ensuma la possibilitat d’assaltar el poder a l’envellit PSOE que camina pel precipici. La distància que la separa a ella del nou clima polític, però, és encara major que la de les dues ribes de l’Atlàntic. Diu que la gent demana renovació, “començant per nosaltres mateixos”; la sentència, naturalment, no la inclou a ella, tot i que porta vint anys pujada (gairebé) sense descans al carro del partit. En realitat, les seves possibilitats de prendre el comandament són igual a zero: el sector andalús del socialisme espanyol ha sortit especialment reforçat de les eleccions europees i serà Susana Díaz la que traurà i posarà rei.

Comentaris

  1. Vaig escoltar l'entrevista amb en Junqueras i la mala maror d'en Màrius Carol d'aquell dia. Pobre Màrius Carol, en Junqueras és massa per ell. No li pot. En Màrius crec que està fet a la manera senzilla de marcar territori i que tothom l'obeeixi. I no, en Junqueras no té per què seguir cap instrucció de ningú perquè és suficient amb ell mateix.
    Suposo que en Màrius no s'ho esperava. Sempre hi ha un dia per aprendre una mica més del comportament que cal per a cada situació. El mal humor del dia abans no el va pair gens ni mica i se li va escapar pel broc gros. Si en Junqueras va poder amb en Carol, això demostra que tenim Junqueras per anys a menys que s'ens cansi, cosa que espero que no.

    PD: Avui acabo d'escoltar un comentari d'en Solé-Sabarís referint-se a que li sembla que a Madrid s'està movent alguna cosa. Diu que podria ser una proposta d'addenda a la Constitució espanyola -no caldria tocar-la- on es reconeixeria la identitat pròpia de Catalunya. Aquí afegeixo jo que no és la primera vegada que ho llegeixo o escolto des de les eleccions de la UE. Jo, en tot cas, segueixo dient que vull fugir d'aquests "anacletos".

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…