Ves al contingut principal

[-100] L’afer Pujol i el temps dels fariseus

Diari de Setge del 31 de juliol de 1714 (dia 372)

La confessió de Jordi Pujol ha obert un veritable temps dels fariseus en el dependentisme català. Anem a pams. Alguns s’han posat immediatament a demanar responsabilitats com si la seva motxilla no fos més pesant que la que cal per pujar l’Everest. És senzillament impressionant. La primera, l’Alicia Sánchez Camacho, representant a Catalunya d’un partit que ens vol units al preu que sigui a l’Espanya, país on els seus acumulen milers de casos de corrupció, molts d’ells judicialitzats. La mateixa que s’ha apressat a eixigir una comissió d’investigació al Parlament de Catalunya; la mateixa que es va negar a comparèixer davant la cambra catalana quan va ser requirida a explicar el seu muntatge per extreure informació a l’exdona de Jordi Pujol junior. I que dir de Ciutadans, amb un Jordi Canyas imputat per frau fiscal dictant cátedra i un Javier Nart que continua al seu escó europeu després d'adduir que no va regularitzar l’herència Suïssa del seu pare per motius polítcs. Ep, i tan ample, com un campió al qual ningú a hores d'ara està demanant la dimissió

Ha estat apassionant també contemplar astorat les critiques d’una part considerable de l’entorn mediàtic tradicional del socialisme català vinculant l’afer Pujol amb les expectatives polítiques dels catalans. Els mateixos als quals hem escoltat (de vegades, amb raó), l’excessiva identificació entre la causa personal de l’expresident i el conjunt del país, ara s’han abraonat a fer exactament el mateix. Ja no diguem la caverna. En fi que, tots plegats, tenen la seva propia penitència: perquè aquest cas, per a la immensa majoria de nosaltres (més enllà del que per a una bona part del país suposa la caiguda d'un referent vital amic o enemic), és exemplar de la necessitat inajornable, de la enorme oportunitat que se’ns presenta de començar de nou; ells, en canvi, saben que mai tindran l’oportunitat de fer-ho, enfangats fins al coll en una Espanya que no té cap mena de redreç, dominada per una oligarquia atrinxerada als dos grans partits i acomboiada pels mitjans al seu servei que la porten al desastre.

P.S. Per cert, avui falten 100 dies per a la Consulta, el moment clau de la història del nostre país en els darrers 300 anys: que no ens distreguin!

Comentaris

  1. Que no ens distreguin... nosaltres endavant amb el nostre calendari i full de ruta i mentre esperem, farem cal·ligrafia de la V, pels pobles i ciutats, pel món i a Barcelona l'11 de setembre.

    ResponElimina
  2. Els socialistes van martellejar durant dècades desmentint la identificació de Pujol amb Catalunya -que, per altres raons,comparteixo. Ara espero que proclamin que els draps bruts de Pujol són un afer familiar lamentable que no té cap vinculació ni amb Catalunya com a país ni amb el procés...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…