Ves al contingut principal

[-101] Bestiari del procés (81): F. Valls, M. Valls i M. Valls

Diari de Setge del 30 de juliol de 1714 (dia 371)

Valls, Francesc (sotsdirector d’El País Cataluña).
Explicar o canviar la realitat.
Quan, amb el pas de no gaire temps, la qualitat democràtica del país i el benestar dels nostres ciutadans millorin substancialment, el procés d'independència serà objecte d'atenció a les facultats de ciències polítiques, socials i de comunicació. El que veiem als mitjans darrerament és espectacular. Ni el més mínim respecte a les formes. Fa massa temps que molts es neguen obertament a publicar el que passa i han decidit centrar-se gairebé en exclusiva a comunicar què és el que els agradaria que passés. La giragonsa comunicativa d'El País a la seva darrera enquesta sobre Catalunya va ser impressionant, tot presentant l'auge independentista com una mena de crida nacional a favor de la tercera via. Obligar la gent a trencar-se la cara cada dia contra la realitat d'una manera tan flagrant té el seu risc: la mateixa enquesta reflectia l'ensorrament de la campanya de la por.

Valls, Manuel (primer ministre de la República Francesa).
Una carpeta dalt de tot.
Aquesta setmana, amb la Consulta del 9-N a menys de quatre mesos vista, s’han esberlat tabús; el primer, la lletania que la qüestió catalana era només un problema intern espanyol. Coherent, coherent, Merkel, nascuda a la RDA, ens va alliçonar sobre el respecte a la integritat territorial dels estats. Tot seguit, modificant el discurs previst, Hollande ens va situar, davant Felip VI, com un fet regional que vol esdevenir nacional: error, som una comunitat política que vol recuperar/exercir la sobirania. Per cert, que en la seva pèrdua de fa 300 anys els francesos van tenir un paper destacat. Finalment, a Madrid, Manuel Valls ha reblat el clau. L’important: ja som a primera línia, saben que anem de veres; amb nosaltres, la força de la democràcia i (aquí la clau veritable) un deute descomunal que alemanys i francesos, principals creditors d’Espanya, no voldran menjar-se amb patates.

Valls, Miquel (president de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona).
Quin futur volem.
Està molt bé que el primer ministre francès ens alerti de les conseqüències econòmiques de la nostra tria democràtica lliure. També, però, cal tenir en compte què ens espera si ens quedem, tal i com acostuma a ponderar en Xavier Sala i Martín. Si no marxem, no només també haurem de pagar (més) deute espanyol, sinó que continuarem sotmesos al règim colonial que ens aplica la metròpoli i que lesiona la nostra economia i benestar col·lectiu. Aquest dijous el president de la Cambra n’exposava les dades: entre 2009 i 2014, la inversió estatal a Catalunya ha caigut d’un 71% i en la darrera dècada s’ha reduït a la meitat. Una “retallada” que, com tantes altres, ha estat aquí del doble que a la mitjana de la resta de comunitats autònomes. Vaja, per federar-se a sobre.

Comentaris

  1. Con su permiso, que yo sepa hace 300 años Cataluña no era un estado y lo que se libro fue una guerra de Sucesión, no de Secesión, una pugna entre Austrias y Borbones, donde algunos catalanes iban con unos y otros con los otros, de hecho una unidad, los llamados Tercios Castellanos fueron de las ultimas unidades del ejercito en rendirse en Barcelona.
    En caso de un referendum si Barcelona quiere independencia y Lerida no dejaran a Lerida que sea española, si Martorell quiere ser español y Santa Coloma catalan, ¿respetaran las voluntades de Lerida y Martorell?.
    Del mismo modo en España todo el territorio de de todos los españoles , los rios de Sierra Nevada y las playas de Cadiz no son de granadinos o gaditanos sino de todos los españoles, al igual que las playas Barcelona. La democracia es que votemos todos sobre lo que es de todos, no que una parte vote sobre lo de todos.
    Cada español debemos aproximadamente unos 22.000 euros , Cataluña debe pagar su parte, 22.000 por 7,500.000 son 165.000.000.000 de euros que deben abonar de su parte, porque supongo que pagaran su parte ya que se quedan con el territorio y las inversiones colectivas, ¿tiene Cataluña esos 165.000.000.000 de euros o se les deja alguien? porque lógicamente España no puede financiárselos, así que lo que sugiero, es que primero busquen esos dineros y luego hablamos y si quiere sometemos a referendum si podemos secesionar nuestro país, primero, y luego si ustedes se quieren secesionar.
    Porque lo demás son perdidas de tiempo y de esfuerzos, puedo hacer un referéndum en mi pueblo para hacer piscina olímpica climatizada y sera democrático y tal, pero inviable.
    Y aquí no hablo de ideales u otras materias, es una cuestión puramente material, si se me permite.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…