Ves al contingut principal

[-106] Moments per recordar (I): la història és repeteix?

Diari de Setge del 25 de juliol de 1714 (dia 366)

L'altre dia us parlava d'un informe interessantíssim del magistrat i ennoblit botifler Josep Francesc d'Alòs i de Rius, que defensava el 1755 la no utilització de l'expressió dret de conquesta per motius, sobretot, de foment de l'oblit, de conveniència política. De la seva rica visió en perspectiva de l'actitud catalana durant la Guerra de Successió destaca la identificació (i la consegüent criminalització) del gran moment republicà de l'estiu de 1713. Des de la revolta austriacista de 1705 fins a l'evacuació de les tropes imperials pel juliol de 1713 es podia fer la ficció d'una Catalunya lliurada als aliats, a la fidelitat de l'emperador Carles, sota la pressió militar d'un exèrcit estranger damunt del terreny. Amb l'embarcament dels darrers soldats imperials, però, es constituïa de facto una República Catalana en guerra. La Junta de Braços que, amb representants del territori que encara aleshores no havia caigut a mans borbòniques, es decantà per la resistència a ultrança és ja, a criteri d'Alòs, plenament i indubtablement responsable de la traïció a Felip V.

La mateixa república en guerra que, sota el lideratge de Pau Claris, va decidir resistir la invasió militar del Principat ordenada per Felip IV i executada pel marquès de los Vélez durant la l'hivern de 1640. Moments, 1640 i 1713, en els quals, les institucions del país, nominalment dependents d'un monarca, van prendre les regnes del destí de la comunitat política i organitzaren tenaçment la resistència a la imposició política i militar que venia de ponent. Són Repúbliques catalanes en guerra. Com la que, encara que sigui només durant uns mesos i molt més desbordada al carrer, des del juliol de 1936, va organitzar la lluita contra la insurrecció militar i el front de combat contra el feixisme a terres aragoneses. Tres moments de sobirania republicana i de resistència que, afortunadament, amb totes les distàncies que planteja el pas del temps i l'absència de violència, podrem començar a reviure amb intensitat probablement a partir del proper 11-S, 300 anys després de la pèrdua de la nostra sobirania.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…