Ves al contingut principal

[-107] De conversa amb els cosins aragonesos (i II): tria identitària obligatòria

Diari de Setge del 24 de juliol de 1714 (dia 363)

És gros que, tal i com us deia en l'apunt anterior d'aquesta sèrie, aquells qui viuen en una comunitat autònoma amb saldo fiscal positiu, és a dir, que rep globalment en inversió de l'Estat més del que aporta via impostos, tractin de mantinguts als qui recuperen 57 cèntims per cada euro que posen a la caixa comuna. Però en fi, què hi farem, encara que el ministre Fernández Díaz voldria, amb la família no ens barallarem; si més no, per això. Però anem al segon argument fort de la conversa de cap de setmana amb els cosins aragonesos: negativa oberta, frontal, absoluta, a permetre que en cas de separació una part dels catalans puguin gaudir de doble nacionalitat. Atenció que és molt bèstia. De cap manera. Tu els expliques que suposes que hi ha una part majoritària dels catalans que ja no voldrà la nacionalitat espanyola, però que una altra gens negligible (dins la qual també molts hauran votat per la secessió) voldrà compartir-la amb la catalana. Perquè una cosa és la identitat individual i una altra amb quin grau de de sobirania pròpia vols que es gestioni el territori on vius tu i els teus fills.

Doncs no, tu. Ni parlar-ne. En cas d'una Catalunya independent, tots els catalans privats ipso facto de la nacionalitat espanyola. Serà una part del càstig que ens tenen reservat. A banda que seria divertit veure com s'ho fan per saltar-se a la brava o per reformar la Constitució del 1978 per establir-ho, semblant disjuntiva col·loca el debat en un punt certament surrealista. Perquè, tot i que segons la propaganda dependentista nosaltres som els qui volem provocar una dolorosíssima fractura sentimental i identitària en milers de catalans, a l'hora de la veritat, molts indepedentistes som partidaris d'oferir canals d'acord entre els dos nous estats per compartir la doble nacionalitat, mentre l'espanyolisme militant exigeix que només se'n pugui gaudir d'una de sola. Veritablement, el món a l'inrevès. Ens acomiadem al final del cap de setmana fins a la propera. Molt probablement, serà ja a primers de 2015. Tot haurà canviat molt aleshores. Però molt. Serà interessant tornar-ho a debatre. I comprovar si aleshores ja cobrem la paga extra, com ells han pogut fer els dos darrers anys, en part, gràcies a la "solidaritat" dels qui l'hem perdut.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…