Ves al contingut principal

[-110] De conversa amb els cosins aragonesos (I): sou uns mantinguts

Diari de Setge del 21 de juliol de 1714 (dia 362)

Almenys una vegada a l'any, ens trobem uns dies al Sobrarbe per mantenir vius els llaços que ens uneixen en origen a aquelles terres de l'alt Aragó. Som tres generacions i els nostres pares, avis i rebesavis hi van néixer i ens agrada molt tornar-hi. Això, a banda de l'espectacularitat dels paisatges i dels àpats, que no sabria dir quina és més gran. Naturalment, des de que va esclatar, el procés sempre hi apareix en algun moment o altre. Naturalment, per desacreditar-lo. Aquest any, dos arguments bàsics en contra de la independència que, crec, es corresponen força bé amb els que el dependentisme català branda també amb més insistència. Hi dedicaré dos apunts. El primer: som uns pèssims gestors i ells ens han de mantenir amb el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA). Més enllà de l'abús que suposa que et prestin els teus propis diners al 5,5% d'interès, tal i com vaig intentar argumentar aquí fa uns dies, en aquest punt, certament, diria que nosaltres (fora de la capacitat habitual d'en Sala i Martín) tampoc no ens expliquem gaire com cal.

Perquè no podem finançar-nos fora del FLA? Perquè tenim tancats els mercats internacionals de crèdit? M'agrada explicar-ho a través de l'exemple del préstec bancari a un particular. D'una hipoteca. A partir d'una constatació prèvia: com a conseqüència de l'eliminació d'alguns impostos i dels reajustaments de l'economia provocats per la crisi, la Generalitat recapta, si no m'erro, al voltant d'un 5% de tots els impostos que es paguen a Catalunya. Quan, doncs, parlem amb el director de l'oficina per demanar diners, el primer que ens pregunta és quins ingressos tenim. I quan li diem que donem gairebé tot el que guanyem al nostre company de pis el banquer ens diu que aleshores qui haurà d'anar a demanar-lo haurà de ser ell. Aquesta realitat vol dir dues coses: una, que Espanya mai acceptarà que recaptem la major part dels nostres impostos perquè això ens atorgaria immediatament capacitat d'endeutament per dissenyar les nostres pròpies polítiques públiques; i dues, que si esdevenim un Estat independent, capaç de disposar en plenitud dels seus propis recursos, l'aixeta del finançament sens obrirà ben aviat. Naturalment, l'explicació no els convenç.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…