Ves al contingut principal

[-120] De quan convé canviar la pregunta (#9n2014Votarem)

Paeria de Lleida
Diari de Setge del 11 de juliol de 1714 (dia 352).

Anem a pams. És cert, tot ha de tenir un ritme. Fixar la data a un any vista ha perllongat el patiment de molta gent (el nostre és un país trinxat per tants anys d'espoli i d'autonomisèria, però ara no toca passar comptes amb els responsables, perquè és més important acabar-ho que analitzar-ho) però, és cert, ha provocat també un important efecte de decantació. Tant és així que, fins i tot, conec qui, havent votat Ciutadans, ara no descarta fer-ho a Esquerra si Espanya impedeix votar el proper 9-N. Tard o d'hora, cadascú des del seu lloc i encarant-se als seus, especialment durant aquestes setmanes d'estiu i, sobretot, a l'entorn de la Diada, cal que obliguem tots els partits, finalment, a definir-se sobre el sentit del seu vot. I aleshores, quan els qui defensen la Consulta i els qui es decanten finalment pel Sí-Sí siguin els mateixos, potser haurà arribat el moment de canviar la pregunta.

És el debat d'aquests dies: la proposta intermèdia del Sí-No, responia a la voluntat dels federalistes i confederalistes (als quals convenia sumar a la majoria inequívocament sobiranista) d'obrir una finestra d'oportunitat d'uns quants mesos a Espanya per tal que oferís alguna cosa. Un darrer intent d'entesa. A hores d'ara, gràcies a la insistència de Duran i Lleida i a la inoperància (renovada amb el "canvi" de lideratge) del PSc, ja ha quedat prou clar (per a qui conserva una mirada mitjanament honesta) que el Govern de Madrid no farà cap mena de proposta a mig camí abans del 9-N. Del Sí-No possible, doncs, cal passar definitivament al Sí o No. Un nou acord per a una pregunta clara i binària entre les forces polítiques compromeses amb el Dret a Decidir, just en el precís moment de la convocatòria, seria un cop d'efecte extraordinari. Xalaria sobretot en sentir els dependentistes indignitats per la substitució de la pregunta que tan poc els agradava...

Comentaris

  1. Granollacs, perdona però no ho veig clar, sent un tema de país que han de gestionar els partits de la partitocràcia, amb el que va costar l´acord, ara canviar la pregunta seria com tornar a obrir la caixa dels trons, i arribar barallats al 9N, més val deixar-ho com està.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…