Ves al contingut principal

[-122] Bestiari del procés (69): J. Oliu, J. Puigcorbé i M. Rajoy

Sant Joan de Boí
Diari de Setge del 9 de juliol de 1714 (dia 350).

Oliu, Josep (president del Banc Sabadell).
Gent d’un altre planeta.
Extraterrestres a la plaça Catalunya de la ciutat vallesana. És com si aquest home visqués en un altre planeta. Diu que hi haurà acord entre els governs català i espanyol. Literalment (no és un acudit), a base de "cedir una miqueta per aquí i un poc per allà". Com si les posicions no estiguessin a les antípodes i la voluntat del govern espanyol no fos fer-nos desaparèixer del mapa. Inòpia culpable. Hi haurà acord, sí, naturalment, però serà de divorci. La seva proposta d’un Podem de drets, una altra autèntica ximpleria: els conservadors que volen preservar l’statu quo ja tenen els partits dinàstics per fer la feina. Un sense sentit com afirmar que Duran i Lleida i Miquel Iceta, després de trenta anys agafats a la mamella, ara són el paradigma de la regeneració; aix! No me’n recordava que això és just el que afirmen els mitjans de l’establishment.

Puigcorbé, Juanjo (actor).
Tolerància hispànica.
Un de tants casos durant la setmana que demostren que l’espanyolisme no deixa escapar mai cap oportunitat per manifestar la feblesa democràtica de les seves bases ideològiques. Ho ha notat aquests dies el grup Alquimia Flamenco, de Tarragona, tot denunciant a través del seu compte de twitter la censura de la qual han estat objecte en haver-se atrevit a donar suport al col·lectiu Súmate. En el cas de Puigcorbé, el govern municipal del PP a Bobadilla del Monte (Madrid) ha optat per retirar-li un premi com a represàlia al seu independentisme. Un atac a la llibertat d’opinió que ha estat censurat per la mateixa oposició al consistori. Una exigència de monolitisme ideològic que, probablement, ningú no li demanaria si no fos català. Després de setmanes i setmanes, articles i articles, parlant del suposat i inexistent cas Raimon, no sembla que el càstig real amb despossessió contra Puigcorbé hagi interessat massa els mitjans dependentistes catalans.

Rajoy, Mariano (president del Govern espanyol).
Parla poc i s’entén.
Són fantàstics. Els hem d’agrair tant i tant que ens facin la feina pedagògica de retratar-se! És difícil delatar la feblesa democràtica de les pròpies conviccions d’una manera més eficient. Amb un plantejament tan descaradament teleològic, ultranacionalista, de l’organització de la pròpia comunitat política. Aquesta setmana, el president del govern espanyol ha dit, lletra a lletra, que no pot acceptar que se sotmeti a referèndum l’existència del seu país. Espanya, és doncs, com diu la seva Constitució, un ens previ i independent de la voluntat dels propis espanyols. És ben curiós, a nosaltres ens passa exactament el contrari: que no podem acceptar que no se sotmeti a referèndum l’existència del nostre país. Ep, però, sobretot, recordeu sempre que els nacionalistes essencialistes i identitaris som nosaltres.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…