Ves al contingut principal

[-127] De quan trencar la legalitat espanyola (#9n2014)

Diari de Setge del 4 de juliol de 1714 (dia 345).

Decret de Nova Planta
Avui que els nordamericans celebren la seva independència, alguns de nosaltres, els catalans, ens trobem debatent la millor manera de seguir les seves passes. El moment culminant del nostre procés envers la plena sobirania s'esdevindrà quan, en aplicació de la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya el gener de 2013, les institucions catalanes trenquin formalment per primera vegada amb la legalitat espanyola. Ras i curt, es prefiguren dos moments per dur-ho a terme: portant la Consulta convocada pel president i suspesa pel TC fins al final o mitjançant una Declaració d'Independència al Parlament, posterior a unes eleccions que hagin expressat un inequívoc mandat democràtic. Darrerament, opinadors com en Pere Cardús, per exemple, s'han postulat clarament en favor de la segona opció. Discrepo profundament. I aquesta disparitat de criteris al respecte, em temo, és un dels principals obstacles que haurem de superar en els mesos decisius que s'apropen. Crec que complir amb la Consulta, tant sí com no, és la millor opció i no només perquè existeix un acord social i polític més ampli a l'entorn de la Consulta que davant qualsevol altre escenari substitutori.

Des del meu modest punt de vista, organitzar la Consulta d'acord amb la nostra pròpia legalitat, ignorant la seva, és el millor escenari possible per fer patent davant del món que marxem de l'Espanya que ens impedeix manifestar democràticament la nostra voluntat. El respecte al principi democràtic, al dret de vot, farà que la nostra causa es vegi molt reforçada. Impedir la Consulta físicament obligarà el govern espanyol a aplicar mesures de coerció que ensorraran completament la legitimitat de la seva posició. Per portar fins al final la Consulta, la Generalitat només haurà de mantenir en marxa un dispositiu organitzatiu ja engegat; després, si físicament s'impedeix la celebració, la Declaració d'Independència serà la successió lògica derivada dels mecanismes repressius aplicats com a represàlia contra l'autonomia de Catalunya. En canvi, en cas de renunciar a la Consulta i passar a plebiscitàries, el nou Parlament tindrà la pilota a la seva teulada: la Declaració d'Independència podria derivar en ridícul perquè la càrrega de la prova (és a dir, si s'exerceix o no immediatament una plena sobirania real al carrer) la tindria la Generalitat, en escenaris, com ara el fiscal, on no sembla que pugui estar encara preparada per exercir-la. No deixem escapar, doncs, la nostra oportunitat més eficient.

Comentaris

  1. Potser la pregunta és que volem aconseguir amb la consulta: volem demostrar la nostra sobirania? Volem tenir uns "escusa" per declarar la independència? O volem saber si realment la majoria del poble català vol que siguem un estat independent?
    Jo sóc de les que ho vol, però crec que només hi estem legitimats, si realment és un sentiment majoritari.
    Si es dur a terme una consulta trencant la legalitat espanyola, creieu que la part de votants del "no", que no accepten la sobirania del poble català hi anirà a votar? Jo no ho crec. I jo dono el mateix valor al seu vot que al meu. Vull saber que en pensem tots.
    Espero que siguem majoria. Però només si aquesta majoria és realment mesurable, trobaré legitim encetar (finalment!) el procés de independència.

    ResponElimina
  2. Per fer la primera opció, es a dir, la consulta fins el final, malgrat totes les prohibicions , cal molt coratge i valentia, que no veig per enlloc, meny en el grup del govern, per tant crec que l´opció triada serà les eleccions plebiscitàries.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.