[-130] Bestiari del procés (65): E. Sierra, J.I. Wert i J.A. Zarzalejos

Diari de Setge del 1 de juliol de 1714 (dia 342).

Sierra, Enric (responsable de l’edició digital de “La Vanguardia”).
Vergonya professional.
Tots ens hem d’empassar gripaus a la feina, però, des de la barrera, ha de ser molt dur transformar el teu diari digital, més o menys seriós, en el pamflet dependentista i dinàstic radical que, suposo, ha ordenat que vol ara el senyor comte. Digueu-me primmirat, però em feia l’efecte que les edicions digitals dels grans transatlàntics de la premsa catalana eren una mica (ep, només una mica) més modernes que les mateixes capçaleres en paper. En el cas del diari dels Godó, una certa línia independent ha esdevingut inviable perquè l’home ha embogit amb la successió borbònica: els titulars, en particular, són ja més propis de premsa marginal. Ara ja cal espolsar el diari perquè caigui tota la caspa cada vegada que te’l regalen; aviat, haurem també de donar cops secs i reiterats a l’ordinador i a la tablet.

Wert, José Ignacio (ministre espanyol d’Educació, Cultura i Esport).
Comprar divisió.
Estan frustrats. Cinc famílies, després dels ingents esforços dedicats a sabotejar i dividir el sistema escolar català és un resultat francament magre. Així que han decidit comprar directament nous candidats a oferir els seus fills en sacrifici a l’altar de l’espanyolisme. Deixeu que em posi demagògic. Com ells. Obligar tots els catalans, amb els seus impostos, a finançar-los escoles privades en un país on el risc de pobresa infantil afecta ja, probablement, un terç dels nens. En un Estat on Catalunya és ja la segona comunitat amb un índex més alt, si es pondera amb el cost de la vida, només superada per les Canàries. Un Estat on Extremadura, receptora neta de transferències fiscals, presenta índexs pròxims a la meitat dels territoris que la financen. Un Estat que, tot i així, no escatima recursos per comprar voluntaris contra la immersíó.

Zarzalejos, José Antonio (exdirector d’ABC i periodista).
Abans es dividirà el Pont Aeri.
El nivell d’agressivitat del famós article d’aquesta setmana d’una de les plomes de capçalera de l’establishment espanyol contra el president de La Caixa Isidre Fainé és dels que fan por. El to és, tal i com ha assenyalat en Francesc-Marc Àlvaro, directament mafiós. Se’l titlla d’escapista, de connivent amb el mal i (molt poc indirectament) de covard. Molt perduda es deu veure la cosa des de Madrid perquè, alhora que defensa el diari comtal per la seva fidelitat a Espanya, sigui necessari sortir en tromba contra el president de la primera entitat financera del país. Que vulgueu que us digui, se’ls veu francament desesperats davant la posició de l’establishment català que no és tonto i que sap que cal buscar, almenys, alguna cosa, una pastanaga, per aconseguir (que no podran) congelar el camí del país cap a la llibertat per una altra generació.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)