Ves al contingut principal

[-130] Bestiari del procés (65): E. Sierra, J.I. Wert i J.A. Zarzalejos

Diari de Setge del 1 de juliol de 1714 (dia 342).

Sierra, Enric (responsable de l’edició digital de “La Vanguardia”).
Vergonya professional.
Tots ens hem d’empassar gripaus a la feina, però, des de la barrera, ha de ser molt dur transformar el teu diari digital, més o menys seriós, en el pamflet dependentista i dinàstic radical que, suposo, ha ordenat que vol ara el senyor comte. Digueu-me primmirat, però em feia l’efecte que les edicions digitals dels grans transatlàntics de la premsa catalana eren una mica (ep, només una mica) més modernes que les mateixes capçaleres en paper. En el cas del diari dels Godó, una certa línia independent ha esdevingut inviable perquè l’home ha embogit amb la successió borbònica: els titulars, en particular, són ja més propis de premsa marginal. Ara ja cal espolsar el diari perquè caigui tota la caspa cada vegada que te’l regalen; aviat, haurem també de donar cops secs i reiterats a l’ordinador i a la tablet.

Wert, José Ignacio (ministre espanyol d’Educació, Cultura i Esport).
Comprar divisió.
Estan frustrats. Cinc famílies, després dels ingents esforços dedicats a sabotejar i dividir el sistema escolar català és un resultat francament magre. Així que han decidit comprar directament nous candidats a oferir els seus fills en sacrifici a l’altar de l’espanyolisme. Deixeu que em posi demagògic. Com ells. Obligar tots els catalans, amb els seus impostos, a finançar-los escoles privades en un país on el risc de pobresa infantil afecta ja, probablement, un terç dels nens. En un Estat on Catalunya és ja la segona comunitat amb un índex més alt, si es pondera amb el cost de la vida, només superada per les Canàries. Un Estat on Extremadura, receptora neta de transferències fiscals, presenta índexs pròxims a la meitat dels territoris que la financen. Un Estat que, tot i així, no escatima recursos per comprar voluntaris contra la immersíó.

Zarzalejos, José Antonio (exdirector d’ABC i periodista).
Abans es dividirà el Pont Aeri.
El nivell d’agressivitat del famós article d’aquesta setmana d’una de les plomes de capçalera de l’establishment espanyol contra el president de La Caixa Isidre Fainé és dels que fan por. El to és, tal i com ha assenyalat en Francesc-Marc Àlvaro, directament mafiós. Se’l titlla d’escapista, de connivent amb el mal i (molt poc indirectament) de covard. Molt perduda es deu veure la cosa des de Madrid perquè, alhora que defensa el diari comtal per la seva fidelitat a Espanya, sigui necessari sortir en tromba contra el president de la primera entitat financera del país. Que vulgueu que us digui, se’ls veu francament desesperats davant la posició de l’establishment català que no és tonto i que sap que cal buscar, almenys, alguna cosa, una pastanaga, per aconseguir (que no podran) congelar el camí del país cap a la llibertat per una altra generació.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…