Ves al contingut principal

[-84] Bestiari del procés (90): M. Alonso, M. Bernad i M. Candini

Diari de Setge del 16 d'agost de 1714 (dia 388)

Alonso, Matías (diputat i portaveu de Ciudadanos).
Nous prehistòrics.
El dependentisme català de Ciudadanos, durant un temps emergent, ha comparat aquests dies la Via Catalana amb les manifestacions de suport al franquisme i, agafant-se a la constant estratègia d’aprofitar qualsevol contradicció del Govern per atacar el president amb l’objectiu d’enfonsar el procés, ha afirmat que Mas és un cadàver polític. I és que fins i tot en la seva anàlisi de la realitat, el partit dependentista ha envellit a una velocitat (com la dels moments que vivim) de vertígen: tot i que suposadament venia a fer-lo miques, ja només interpreta la realitat en clau del manteniment o no dels vells partits de l’establishment, quan, ben segur, vivim uns temps de transformació tan important que ningú sap quin serà el sistema de partits català d’aquí a dos anys.

Bernad, Manuel (presidente de Manos Limpias).
Amenaces estúpides.
Aquesta tropa que es fa dir sindicat i que porta per títol el seu propi antònim, aquesta gentola que encara té les mans tacades amb la seva vinculació ideològica amb el putrefacte règim anterior (i encara amb imputacions de casos de corrupció) ens ha fet riure aquesta setmana afirmant que tenen talps dins les principals organitzacions socials i partits polítics independentistes: no és que l’Estat espanyol no els tingui, com ha fet tota la vida, és que resulta ridícul pensar que una colla de xarlatans com ells gaudeixi de cap mena de capacitat operativa per infiltrar-se enlloc, més enllà de mobilitzar un equip d’advocats a partir dels ingents recursos econòmics que els posen a les mans. Almenys, ens han fet riure.

Candini, Montserrat (senadora de CiU).
Somriures feridors.
En veure-la, la rialleta, vaig pensar exactament el mateix que ha expressat amb encert una dels seus, l’alcaldessa de Calella. S’ha declarat dolguda, després d’atendre els darrers dies militants del seu partit entre llàgrimes. De fet, crec que em va ferir més que la mateixa confessió. Un pot explicar en el darrer moment, com qui rebenta un globus a punt de petar en mil bocins, un secret guardat penosament durant dècades a benefici d’uns fills bandarres. Molt bé. Però aquella posada en escena, a Queralbs, davant dels mitjans, de vacances, tranquil, relaxat, oferint-se, va ser com un autèntic directe a la mandíbula de la nostra dignitat. Aquest home s’ha rigut de nosaltres durant més de tres dècades. Rialletes. Què fort. Ni rastre de penediment. Un somriure que fa mal i que concreta que som davant d’un autèntic pocavergonya.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…