Ves al contingut principal

[-86] Vargas Llosa, nacionalista català

Diari de Setge del 14 d'agost de 1714 (dia 386)

Encara que amb retard no em puc estar de fer-ne el comentari. Diumenge passat el diari que va nomenar l'exhonorable Jordi Pujol "español del año" ens va obsequiar amb una entrevista al gran Mario Vargas Llosa, ara impulsor d'una plataforma anti-sobiranista (ep, catalana, no espanyola ni peruana). El titular de portada era molt i molt aclaridor: la majoria dels catalans no vol separar-se d'Espanya. Naturalment, la contundència i la simplicitat analítica del premi nobel van suscitar a les xarxes socials un xivarri monumental; fins i tot, amb propostes que Cameron i Salmond abandonin el referèndum de 18 de setembre a Escòcia i facin economia tot preguntant al bo d'en Mario què és el que de debò volen els escocesos. En realitat, però, no se sap què era més surrealista: si l'afirmació sense cap base empírica de l'escriptor peruà o el criteri periodístic d'elevar una parida com aquella a gran titular de l'entrevista (que en tenia uns quants més).

A mi, però, allò que realment, em va cridar l'atenció va ser el permanent exercici d'incoherència del nacionalisme espanyol "del libro" (vull dir, la Constitució de 1978). A veure, que sembla mentida que hagi de recordar-li aquestes coses, don Mario: la sobirania rau únicament en el conjunt del poble espanyol. I aquesta és justament la gràcia de tot plegat: com la majoria demogràfica del bloc castellà-andalús, el que conté l'essència de l'espanyolitat monolíngüe, se situa al voltant del 55% de la població de l'Estat, això significa tant com dir que a Espanya manaran sempre els fundadors, els escollits, en definitiva, els qui s'ho van guanyar per dret de conquesta. Per tant, quina rellevància tindrà el que pensin la majoria dels catalans? Precisament, el tinglado polític espanyol se sustenta sobre la base que la nostra opinió (som el 16%) és irrellevant, sigui la que sigui i tingui el consens intern que tingui (com el del 75% actual que vol votar). Faci-s'ho mirar, don Mario, que veig en vostè perillosos indicis de nacionalisme català.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…