Ves al contingut principal

[-94] Bestiari del procés (85): J. Rull, P. Sánchez i J. Tebas

Diari de Setge del 6 d'agost de 1714 (dia 378)

Rull, Josep (secretari general de CDC).
La consolidació del viratge.
Amb la dimissió d’Oriol Pujol, primer episodi d’aquest ensorrament per etapes de la nissaga, Convergència Democràtica va donar pas a l’inici de la refundació del partit, probablement, el referent del centre dreta en la nova República Catalana. El Gran Timoner ha confiat (certament, podia haver estat un procés de recanvi més guiat per la nova política) en la figura d’aquest encara jove polític terrassenc. Independentista de vella fornada, des del bressol, l’aposta forta de confiança en ell i el nomenament com a portaveu de l’alcaldessa de Sant Cugat del Vallès, Mercè Conesa, també prou implicada aquests últims anys en l’acció de l’Associació de Municipis per la Independència, demostren que l’aposta del president Mas per avançar en el procés és ferma i irreversible. Molta sort en el mar agitat on hauran de navegar. La necessitaran.

Sánchez, Pedro (secretari general del PSOE).
El bucle etern.
Espaterrant el canvi en els missatges, en les formes i en les persones. La presentació en societat del nou líder dels socialistes espanyols, el més contrari de tots els candidats a permetre el Dret a Decidir dels catalans, ha estat d’impacte: tot situant l’independentisme a l’alçada de les xacres de la crisi i el maltractament de gènere. La seva primera entrevista amb Mariano Rajoy, una aposta decidida per impedir-nos el vot. El seu nou Comitè Federal, integrat per figures tan renovadores com Joan Lerma i Josep Borrell, el nou fitxatge de la gran plataforma del dependentisme a Catalunya, de la mà de veterans candidats i simpatitzants a casa nostra del Partido Popular, UPyD, Ciudadanos i Plataforma per Catalunya. En el cas de Pedro Sánchez Zapatero, m’esborrona tanta renovació.

Tebas, Javier (president de la Liga de Futbol Profesional).
Autogols i negoci.
La pela és la pela. Aquí i arreu. Aquesta setmana el màxim dirigent de la Lliga ha amenaçat el FC Barcelona amb l’expulsió si Catalunya és independent. No aprenen: una vegada i una altra ens manifesten el seu carinyo alçant-nos la mà, en un capteniment que segur que convenç molts catalans de mantenir la convivència. Tothom sap que, calculadora en mà, les lligues nacionals són poc rendibles i que caldrà caminar cap un model de NBA futbolística continental. Mentre aquest invent (que el Barça jugui amb l’Arsenal, la Roma o el PSG cada setmana i no contra l’Almería, el Recre i el Celta) acaba de cuallar, el primer equip de Barcelona jugarà exactament en la lliga que li doni la gana. I el Madrid serà el primer interessat, passada l’emboirada, a demanar de genolls que sigui a l’espanyola.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…