Ves al contingut principal

[-95] Bestiari del procés (84): S. Naïr, J. Pujol i M. Rajoy

Diari de Setge del 5 d'agost de 1714 (dia 377)

Naïr, Sami (exparlamentari europeu, filòsof i politòleg francès).
El ruc català surt de perill.
L’exparlamentari i pensador referent de l’esquerra europea (i així està) ha afirmat aquesta setmana en una entrevista a un digital del nostre país que “el procés és un conte per a rucs que no entenen res de política”. Patim per la desaparició de la nostra raça autòctona i resulta que som entre dos i tres milions de rucs en plena forma, encara que caminem a dues potes. El mateix dia, el CATN presentava els darrers informes que han completat la sèrie de divuit que dibuixen tots els aspectes del procés de transició cap al nou estat; el seu president el definia com a "perfectament possible i tècnicament viable". Naïr, en canvi, l’afirma impossible i considera que ha estat dissenyat únicament per obtenir un nou estatus polític: la pregunta, òbvia, si tan clara és la seva inviabilitat, perquè Espanya hauria de cedir-hi en res?

Pujol, Jordi (expresident de la Generalitat de Catalunya).
Decepció inqualificable.
Durant molts anys l’autonomisme ha estat conceptuat com un període transitori en el procés de reconstrucció nacional del nostre país després de la catacumbes del franquisme. Una mena de mal necessari. Ara hem sabut que en bona mesura ha estat un tap a la nostra llibertat, gestionat per intermediaris que ben sovint hi jugaven un paper indigne. L’afer Pujol suscita certament compassió per un home octogenari que ho tenia tot per morir com un heroi, entre l’admiració devocional dels seus. Però sobretot ha demostrat cruelment la necessitat que aquí no hi hagi una transició nacional: necessitem una ruptura profunda amb el paper que han jugat les elits polítiques del país en el llarg i lleig negoci de la nostra subordinació política. Com diu el diputat David Fernández, independentitzar-nos també de la corrupció inherent a l’establishment.

Rajoy, Mariano (president del govern espanyol).
L’estaquirot absent. 
Una foto i un crit que retraten l’adversari. La primera, la que obria tots els mitjans dijous, no podia ser més expressiva. Tu mires cap a l’Aragó i jo cap a les Illes. Difícil reflectir més gràficament la impossibilitat d’un acord al gust de la Tercera Via unicornista. Però és que, a més, la imatge de la democràcia espanyola, entestada a negar-nos el vot per terra, mar i aire, va ensorrar-se una mica més sota l’atenta mirada dels mitjans de comunicació i les cancelleries del món, per la via d’un comunicat i quatre piulades seves, mentre Alicia Sánchez Camacho, que no hi havia estat, compareixia a Barcelona per donar (el seu) compte de la reunió. Difícil comunicar pitjor. I, a l’altra banda, el Gran Timoner contestava durant una hora i mitja totes i cadascuna de les preguntes dels periodistes espanyols i un feixista l’esbroncava a la vista de tothom.

Comentaris

  1. en Jordi Pujol hauria d'explicar també tots els xantatges a que ha estat sotmés durant aquests anys per part dels poders de l'estat espanyol , segurament entendríem moltes coses
    carles1640

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…