Ves al contingut principal

[-99] Endosar-nos les xacres que ens provoquen

Diari de Setge del 1 d'agost de 1714 (dia 373)

Una de les argumentacions més recurrents i psicodèliques del dependentisme és aquella que, sistemàticament, nega qualsevol legitimitat a la independència en base a una hipotètica inacapacitat dels catalans per autogovernar-se. En realitat, hauria de fer-los vergonya, perquè és una mostra crua d’un supremacisme (el castellà/espanyol) de la pitjor espècie. Nosaltres volem un Estat propi, prinicipalment, perquè desitgem que defensi els nostres interessos. Ells no hi oposen cap compromís alternatiu per defensar-los, sinó que miren d’humiliar-nos tot afirmant que som incapaços de fer-ho sense la seva tutela. Semblant actitud, pròpia del manual clàssic del maltractador, la veiem reiterada en mil i un detalls. Com ara en la imputació que ens fan de l’endeutament de la Generalitat autonòmica, la gestoria que ells han creat (tot s’ha de dir, amb la complacència de la majoria dels catalans durant dècades). També les retallades han estat fins ara i encara són culpa del goven en la seva deriva independentista.

Però la darrera i més ocorrent és aquella que afirma que, com ens llança a la cara Esperanza Aguirre, no podem tenir una Agència Tributària Catalana perquè què passaria amb els Jordi Pujol. El tema és senzillament genial. No només perquè el frau fiscal a Espanya, tal i com admet tothom, és absolutament descomunal, sinó sobretot perquè l’evasió fiscal que ara ha confessat l’exmolt honorable s’ha produït sota el domini de l’Agència Tributària Espanyola. És ben curiós com és pot regirar la veritat per tapar un fet objectiu, indiscutible: que Jordi Pujol ha eludit el fisc espanyol durant 34 llargs anys. I posats a especular, la incompetència inspectora és l’explicació més benigna: perquè seria legítim també arribar a la conclusió que el Regne d’Espanya ha estat perfectament conscient de la situació i l’ha utilitzat com a eina de xantatge i que només l’ha fet pública quan el personatge s’ha descontrolat abandonant l’autonomisme. I potser, fins i tot, també explica algunes de les darreres decisions de pacte amb la dreta espanyola dels governs del Pujol crepuscular.

Comentaris

  1. Que en penses de l'escrit d'en Badenes al Diari de Girona?
    http://www.diaridegirona.cat/catalunya/2014/08/01/fre-lindependentisme-conservar-loasi-catala/681188.html

    A part d'ell, no he llegit res semblant enlloc mes.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…