Ves al contingut principal

[-43] British coffee

Els dies sedimenten a tot drap els resultats que coneixíem (sembla que fa tant, però no) avui fa tot just una setmana. Encara que amb alguns interrogants pels casos de frau denunciats a través, sobretot, de les xarxes socials (ignorem l’abast exacte), els escocesos, sobretot els de la tercera edat, es van decantar per mantenir els llaços de dependència amb Londres. No cal dir que la victòria del no a Escòcia ens ha privat als catalans de contemplar amb satisfacció un precedent en l’ampliació interna de la Unió Europea; les lamentables declaracions posteriors de Barroso i Van Rompuy han palesat el seu alleujament: poden continuar tranquils ensorrant Europa. El no escocès, però, ha activat uns quants mecanismes que, tard o d’hora acabaran per tenir un influx positiu sobre el cas català: la injusta generalització federal al Regne Unit i el sentiment d’estafa per les promeses incomplertes.

L’alarma general per la possible victòria del sí va provocar que els tres partits britànics (conservadors, laboristes i liberal-demòcrates) es llancessin a una carrera de promeses que, teòricament, haurien de derivar ara en un cafè per tothom federal: sabem ben bé que aquest aigualiment no resol res i, sobretot, que, legítimament, pot ser vist des d’Anglaterra com una imposició (ells no el voten?). La inviabilitat de les promeses de la darrera setmana provocarà que ben aviat es comprovi l’estafa unionista en la darrera hora: l’ensarronada quedarà cruelment al descobert. I, sobretot, el referèndum promogut pels conservadors, per al 2015, sobre una hipotètica sortida del Regne Unit de la Unió Europea pot provocar una situació insostenible, molt especialment si a Anglaterra guanya el sí i a Escòcia el no. No descarteu que el segon referèndum sobre la independència estigui molt més a prop que en el precedent quebequès.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…