Ves al contingut principal

[-47] Un procés al seu punt just

Hem après molt. A força de repetir una i altra volta mobilització. Els mals auguris fa molts mesos que deien que això nostre no es podria mantenir en el temps i ja veieu. Una vegada i una altra, som-hi tots! Els qui tenim pressa perquè els mals de la gent són intensos i requereixen cura per aturar el patiment, hem de reconèixer que (tot i el dolor i les eines brutes que ens apliquen els nostres adversaris) el repòs i la maduració el fan cada dia més sòlid i indestructible. D’una consistència a prova de tot. Nosaltres, insegurs, vàrem començar amb una ambigüitat notable i amb profusió d’eufemismes. Ara és ben diferent: la paraula independència ha conquerit ja la terminologia dels qui encapçalen el procés, deixant enrere l’estat propi dels programes electorals de fa dos anys. Sí, l’expressió dret de decidir es manté, però cada dia és més habitual parlar clarament d’autodeterminació.

També aquest any la preparació de la Via Catalana 2014 ha deixat de banda l’habitual polèmica estival sobre la presència dels polítics. Tothom sap a aquestes alçades el paper que hi juga en tot plegat i la mobilització al carrer és cosa de les grans plataformes de la societat civil, de la gent. Aquest any no hi ha hagut, doncs, debat sobre la presència del president. Ni de Duran i Lleida. Nosaltres cap a endavant, diu la gent i ells, els polítics, al seu lloc. Tampoc sobre l’objectiu de la mobilització, tot i que el lema i la simbologia han estat més tous que mai. Sortir al carrer per omplir les urnes, hem dit. Hem aprofitat bé aquest regal que ens fa el dependentisme de poder associar a la nostra causa el principi democràtic; de fet, mai els podrem agrair prou aquest immens error seu. Tenim el procés madur, en el seu punt just. Estem preparats per convèncer en aquests cinquanta dies que ens manquen una àmplia majoria dels nostres conciutadans.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…