Ves al contingut principal

[-48] Bestiari del procés (107): J.M. García-Margallo, P. i M. Gasol i I. Guardans

García-Margallo, José Manuel (ministre d’Afers Exteriors espanyol).
Patriota enfollit.
No li ha importat gens, amb congestió facial creixent, llançar la seva amenaça gratuïta davant mig centenar d’ambaixadors que devien mirar-se’l, astorats, amb ulls com taronges. El ministre, a l’hora que negava cínicament la censura ordida contra la difusió de la gran novel·la d’Albert Sánchez Piñol als Països Baixos, s’ha mostrat disposat a evitar l’exercici de la democràcia a Catalunya al preu que sigui. La veritat és que de mitjans no fan curt. S’hi estan posant a fons: durant la Diada, per exemple, mitjançant el bloqueig de les comunicacions via mòbil de centenars, potser milers, de responsables alts i mitjans de la mobilització, a nivell nacional i territorial. Un altre malbaratament: els recursos humans i tècnics abocats a Catalunya i arreu del món (que nosaltres financem en un 24%, com la resta de les despeses de l’Estat) no aturaran les nostres ganes.

Gasol, germans (basquetbolistes).
Sus váis a enterar.
Fins ara eren ben bé la joia de la corona. Des dels ulls de l’Espanya castellana, catalans dels bons. Encara que fos amb un punt, el just, de particularisme ben entès. Pau, en principi mut, havia donat el pas esperat en fer d’abanderat espanyol als Jocs Olímpics i en assistir a la coronació de Felip VI; el seu germà Marc, sempre tan efusiu, a la mínima oportunitat, en les seves manifestacions d’espanyolitat. I vés per on, ara, s’han atrevit a pronunciar-se a favor del dret de decidir, com el 80% dels seus conciutadans. Coincidint amb futbolistes com Piqué i Xavi o motociclistes com Aleix Espargaró. Ben segur, els Gasol continuen estant pel no, però, encara veurem com, amb la seva habilitat habitual, el dependentisme els acabarà portant a empentes, contra el seu capteniment innat, a votar pel Sí-Sí.

Guardans, Ignasi (exeuroparlamentari de CiU).
Enverinat de ressentiment.
Aquesta setmana li hem d’agrair (és molt important que votin!) un article pensat per mobilitzar el dependentisme, apel·lant a la responsabilitat dels qui ara no alcin la veu contra el procés, caracterizat com una “enorme ficción teatral llena de emociones casi futboleras y vacía de sustancia y racionalidad”. Encara que sigui mitjançant una cridanera contradicció de base: la d’afirmar que el procés acabarà en fracàs i alhora alertar de les seves terribles conseqüències. En què quedem? De fet, però, quan detalla el desastre que vindrà (un país “roto, frustrado y en crisis”) fa una deliciosa i exacta descripció del que tenim ara: és evident que a alguns la dependència els va força bé... de fet, fa cent anys que els permet viure com a reis. I és que Guardans és un marginat, això sí, que disposa de mitja pàgina al diari semi-gratuït dels Godó.

Comentaris

  1. D'AN GARCIA MARGALLO,CAP SORPRESA,,NET I NEBOT NET DE GENERALS"AFRICANISTES"UN ES EL QUE VA MANAR EL DESSASTRE DE L'ANUAL,QUINA PERLA TU ,I EL ALTRE VA COMANDAR LA CONEGUDA "MATANZA DE MARGALLO"...I "CUÑADISIMO"...¡¡¡
    AQUEST NENS DE SAN BOI...QUE VOLS, CUIDAN LES SEQUES...
    D'AN GUARDANS,NO HAN VAL NI LA PENA PARLAR.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…