[-49] Bestiari del procés (106): J. Cercas, N. Corredor i J.A. Duran i Lleida

Cercas, Javier (escriptor).
Tremolor de cames.
Diumenge passat, l’escriptor gironí d’origen extremeny, intentava desacreditar el moviment sobiranista amb una de les seves habituals agafades de rave per les fulles via comparació entre el processos escocès i català. Quan cal, no és nou, mentint descaradament: com quan afirma que a Salmond mai se li acudiria fer una Consulta il·legal, quan fou exactament el primer que va advertir que faria en guanyar les eleccions: que l’organitzaria amb acord o sense consentiment de Westminster. I és que Cercas porta molt malament l’arrel popular del moviment sobiranista a Catalunya: aquí les enquestes situen el suport al procés sociològicament basculat a l’esquerra; a Escòcia, originat per un Salmond que, encara que amb fortes arrels socials, substitueix l’espai dels conservadors al seu país i que només ha començat a tenir gruix i possibilitats de victòria quan s’ha estès a àmplies capes de votants laboristes i a l’esquerra alternativa.

Corredor, Nacho (periodista i politòleg).
Carco-progressisme.
Déu n’hi do! Tan joves i tan immobilistes, que practiquen, incomprensiblement exaltats als mitjans, impròpiament radicalitzats en homes amb tant de seny, una mena de hooligalisme legalista. Presoners d’una frase feta: la llei és mega-important (sic) ens ha recordat en una tertúlia radiofònica on ha fet forat. L’entorn socialista es mou en el fatu intent d’aconseguir una segona embaucada, una mena de Transició reloaded. Es tracta, sobretot, d’evitar que la gent triï en llibertat. Són molt del dret de decidir, però allò (i només allò) que a ells els surti dels nassos: és a dir, de presentar-nos precuinat l’habitual plat federal de sempre (unicornisme en estat pur) però una mica rescalfat. A veure si cola, com si la majoria dels catalans fóssim imbècils. Obliden que una altre de les diferències entre Catalunya i Escòcia és que aquí no li donem tant al whisky.

Duran i Lleida, Josep Antoni (president del Comitè de Govern d’Unió).
Trets al peu.
L’home continua a la reserva, esperant a la banda la seva oportunitat per sortir en suport de les forces d’ordre. La que els mitjans de l’establishment li treballen cada dia, tot reclamant al govern espanyol un camí del mig que no arriba. Una engruna per oferir als incauts. La setmana ha vingut marcada per la histèria duranista contra la possibilitat d’una Consulta que respongui només a la legalitat catalana i internacional. Naturalment, ell només en reconeix una, l’espanyola, i no “cinquenta y una”. Amb un toc directament surrealista quan va valorar les declaracions d’Oriol Junqueras com un tret al peu del procés: ell que porta anys fent curt-circuit al president Mas i que una vegada més ha preferit un dispar a la unitat, al cor mateix del sobiranisme. No vol trets al peu, perquè no maten.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas