Ves al contingut principal

[-51] Escòcia, episodi clau

Mitjans de desembre de 1610. El notari barceloní Pere Llunell afegeix una nova escriptura al seu primer llibre d’inventaris i almonedes, començat sis anys abans. Es tracta d’una, com correspon, exhaustiva relació dels béns deixats pel donzell d’origen vilafranquí (del Penedès) Bonaventura Bolet i Vilar. El notari ha anat aquell dia a visitar la casa del difunt, al carrer del Carme, encreuament amb el de Jerusalem. Li ha cridat especialment l’atenció el gust de Bolet pels retrats reials. A l’estança més alta de la casa hi ha trobat un reboster amb les armes de la família i també un quadre de Sant Jordi, patró de l’estament militar català. També ha vist dos grans retrats dels darrers comtes de Barcelona de la dinastia dels Habsburg: l’emperador Carles i el seu fill Felip I, II a Castella. Ha anotat que els acompanyen dos quadres més petits: un de Maria, l’emperadriu muller de Maximilià d’Àustria; l’altre, de Maria Stuart, reina d’Escòcia, un mite en el món catòlic des de la seva execució per ordre d’Isabel I d’Anglaterra el 1587. Un català, doncs, amb un retrat a casa de la reina dels escocesos.

Avui, els nostres camins s’encreuen, novament, quatre-cents anys més tard. En aquesta jornada Escòcia s’hi juga molt i molt; nosaltres, no tant, però Déu n’hi do. La victòria del no ens servirà per demostrar empíricament als nostres adversaris que no passa res per deixar votar a la gent: que el dependentisme pot permetre l’expressió democràtica lliure i fins i tot guanyar l’envit. Si guanya el sí (i digueu-me il·lús, però en veig possibilitats) el pas endavant que faríem els catalans seria descomunal. El cas escocès deixaria de ser, de cop, un afer intern britànic per convertir-se en un problema real per a la Unió Europea. De manera que, l’únic argument fins ara mínimament sòlid a mans del dependentisme s’ensorraria en poc temps com un castell de naips: creant un precedent que nosaltres podrem resseguir poc després, totes les institucions internacionals facilitaran una relació normalitzada amb el nou estat escocès al llarg dels divuit mesos (fins el març del 2016) que els indepedentistes s’han donat per negociar les condicions de la secessió i la normalització del paper internacional del nou estat escocès. Així que, sí, el dia d’avui es farà llarg; i el podrem acabar amb un whisky a la mà, sigui el que sigui.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…