Ves al contingut principal

[-60] Bestiari del procés (100): M. Eguiluz, J. Espiagua i S. Feliu de la Penya

Diari de Setge del 9 de setembre de 1714 (dia 412)

Eguiluz, Manuel (sergent major).
Espionatge en temps de guerra.
El 7 d’agost de 1713, a poc d’iniciat el setge, el sergent major Eguiluz, del regiment del mateix general Villarroel (qui lamentà profundament la seva traïció), fou arrestat a la posició exterior a la muralla del Convent de Caputxins, quan intentava passar-se a l’enemic: en ésser descobert, desesperat, intentà menjar-se una carta que portava, adreçada al duc de Pòpuli, cap de l’exèrcit borbònic de setge. Divuit dies més tard fou degollat en presència de quatre batallons de la Coronela i de tots els soldats regulars que no eren de guàrdia, dalt d’un cadafal construït a l’efecte, entre Santa Mònica i les Drassanes. Menys contemplacions cerimonials tingueren les autoritats, quatre dies més tard, en esquartera un criat valencià descobert en portar cartes a Mataró i actuar, doncs, com a informador de l’enemic.

Espiagua, Juan (capità aragonès).
Aragonesos sumats a la causa.
Aquest arrogant i temerari capità de cuirassers, fou revers de l’anterior: home de confiança del mateix general Villarroel per executar escaramusses al pla i cops de mà contra les posicions dels assetjadors al llarg de molts mesos de setge. Responsable del darrer dels contraatacs per recuperar el Baluard de Santa Clara, morí durant la llarga i sagnant batalla del 14 d'agost de 1714. Com el cap de la guerrilla interior Diego Nasarre, centenars, potser milers d'aragonesos, ens van acompanyar colze a colze en la lluita contra el supremacisme castellà: ara se sentirien profundament avergonyits pel fet que les seves autoritats facin de lacais dels hereus dels seus enemics, privats també de la seva sobirania centenària com a conseqüència de l’abolició dels furs el 1707.

Feliu de la Penya i Picart, Salvador (Conseller tercer de Barcelona).
Negocis privats i funcions públiques.
Originari d’una família maresmenca de mercaders establerts a Barcelona, actuà com a administrador de la rellevant Companyia Nova de Gibraltar. El novembre de 1713 fou designat conseller segon de la capital catalana i president de l’anomenada Junta de Medis. Com a tal s’encarregà de dirigir el proveïment de la Ciutat, un dels reptes més difícils per fer front a les precarietats innates a una situació de setge. Mantingué discrepàncies rellevants amb Casanova durant els darrers mesos del setge i a principis de juliol de 1714 fins i tot se l’acusà de la pèrdua de tot un comboi procedent de Mallorca en fer-lo esperar de manera imprudent l’arribada d’una nau més pesant de la seva propietat que havia quedat enrere.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…