Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2014

Bestiari del procés: I. Gómez Liaño, J. Herrera i O. Junqueras

Gómez Liaño, Ignacio (filòsof i escriptor).
Preparant el terreny.
“Cuando en un país son legales partidos cuyo objetivo es la destrucción de ese país o nación, está claro que el Estado está mal constituido”. Així començava un dels articles més vomitius que la premsa espanyola ens ha ofert fraternalment aquesta setmana. Durant mesos i anys, són molts els catalanets de bona voluntat que han reclamat l’entrada dels intel·lectuals espanyols en escena. I... voilà, aquí en tenim un nou exemple. De forma més el·líptica els uns i més barroera els altres, comencen a ressonar als mitjans espanyols les veus que reclamen, davant del nou escenari, bé la il·llegalització dels partits sobiranistes, bé la suspensió de l’autonomia de Catalunya. Això vol dir que és obligació del Govern, dels partits i de les organitzacions de la societat civil preveure els mitjans adequats per sortejar aquests dos escenaris, que poden esdevenir reals en els propers mesos.

Herrera, Joan (coordinador nacional d’ICV).
El que …

Bestiari del procés: J. Cuní, J.A. Duran i Lleida i P. Gabancho

Cuní, Josep (periodista i editor de “8aldia” de 8TV).
Ennuegats de demagògia.
Des de Rafael Nadal a Lluís Foix, l’espai dels Godó (no penseu malament, tan preocupats ells per la profundíssima crisi social que assola el país) martelleja gairebé a diari una mateixa idea, sense deixar escapar una sola oportunitat. Dilluns, aprofitant que hi passava en Duran, el gran capo de “8aldia” es va decidir a formular-la obertament a l’audiència. Deia, aproximadament, el següent: creu que el 9-N ha servit d’excusa per no parlar de les qüestions socials? Una pregunta formulada i posada en context amb l’objectiu evident de recavar un sí apoteòsic. La resposta de l’audiència a la demagògia d’en Cuní no podia ser més contundent: un 90% de l’audiència responia que no; a hores d’ara, ja tothom sap que resoldre els problemes socials és precisament la primera motivació del procés sobiranista.

Duran i Lleida, Josep Antoni (president del Comitè de Govern d’Unió).
La ràbia se’l menja.
Després de sis mesos de no co…

Cal doblar l’aposta de Mas

Disculpeu-me la immodèstia: l’abril del 2014, preocupat per l’evident desacord sobre quina era la millor manera de continuar endavant després del tan previsible vet del TC a la Consulta,vaig proposar una solució molt semblant a la que ha posat damunt la taula el president Mas: unes Referumdàries. Es tractava d’evitar a tota costa la imatge de divisió que es va desencadenar després del 14 d’octubre, amb la imposició unilateral del nou 9-N per part del Gran Timoner. El que menys em va agradar de dilluns va ser justament això: que com si no haguéssim après dels darrers mesos, el plantejament del president va ser, novament, o compreu la meva oferta o tot se’n va a fer punyetes. En l’altra cantó de la balança, però, de forma prou contundent, la proposta de Mas va aconseguir començar a esvair molts dels dubtes que fins ara planaven de partidisme i personalisme, amagats rere una hipotètica llista de país.
Per aquest motiu, crec que la societat civil organitzada i els altres partits implicats…

Bestiari del procés: M. Rajoy, J.M. Romero de Tejada i G. Ubasart

Rajoy, Mariano (president del Govern espanyol).
S’expliquen malament.
Mentre el número tres del Partido Popular, Carlos Floriano, es dedicava dia sí dia també a pressionar la Fiscalia i a denunciar el clima contaminant que existeix a Catalunya, Mariano Rajoy rebia a la reunió del G-20, celebrada a Austràlia, algun sonor correctiu que el portava a afirmar (sospitosament, tal i com algun mitjan de comunicació d’abast mundial li havia demanat feia algunes setmanes) que visitarà Catalunya el dia 29 d’aquest mes. El primer ministre espanyol, però, no ha acceptat l’altra recomanació des mateixos diaris: fer reconeixement dels erros comesos. I ara! Ja ens ho ha dit ben clar: el problema és que s’expliquen malament. Recordeu: “Alguns s’entesten a sentir-se incòmodes a Espanya”. Solució? Molt fàcil: si fins ara ens denigraven genèricament, ara s’aplicaran a insultar la nostra intel·ligència, tot dient-nos que ens estan salvant amb el FLA.

Romero de Tejada, José María (fiscal superior de Catalunya…

Bestiari del procés: J.L. Núñez, M. Parellada i V. Partal

Núñez, Josep Lluís (constructor i expresident del Barça).
Un dels nostres.
La setmana començava amb una sorprenent defensa mancomunada, unànime, a la tertúlia dels dilluns de RAC1: Xavier Sardà, Joan López Alegre, Pilar Rahola i Màrius Carol, a cor de quatre veus, lamentaven l’ingrés de l’expresident del Barça a la presó. El fet s’ha anat repetint, una rere l’altra, sistemàticament a totes les tertúlies dels mitjans que he tingut l’oportunitat d’escoltar. Per als qui no sabem res de batalles històriques, resulta una mica sorprenent tanta defensa especial. De fet, és un escàndol. Cal estar molt desconnectat de la realitat per no adonar-se que la gent està fastiguejada de comprovar com, durant gairebé quatre dècades de suposada democràcia, certs estaments socials amb butlla han fet de les institucions el seu vedat particular. Entre el constructor i els desnonats, no cal dubtar qui mereix més compassió.

Parellada, Maria (àvia autoinculpada per votar el 9-N).
Gent molt gran en dignitat.
Divers…

Una enquesta sobre terres movedisses

Els dos lliurament de la darrera enquesta de GESOP per a “El Periódico” amenacen de commoure amb força el panorama polític, tot just dos dies abans de l’esperada conferència del Gran Timoner. Som en temps d’altíssima volatilitat, així que es tracta d’unes previsions, les de les prospeccions demoscòpiques actuals, que cal agafar amb més pinces que mai. Les enquestes postelectorals de les autonòmiques de 2012 ja van explicar-nos que un inaudit percentatge de votants s’havia decidit els tres darrers dies i fins i tot en el moment mateix de votar. Imagineu-vos ara, que el procés de desconstrucció del panorama polític encara ha avançat més. Certament, l’enquesta lliurada en dos dies retrata alguns moviments fortament contradictoris als del darrer baròmetre del CEO, publicat fa només unes setmanes: especialment, en el cas de Ciutadans, al qual l’organisme del Govern català atribuïa només entre 8-9 escons i GESOP dobla sorprenentment fins els 16-17.
Si prenem les dades dels dos grans partits…

Bestiari del procés: B. de Lezo, A.M. Magaldi i C. Mejías

Lezo y Olabarrieta, Blas de (militar borbònic).
Estat tolit.
Espanya se’ls desfà a les mans. De moment, és Catalunya. D’aquí uns mesos, amb les eleccions municipals i generals, la desintegració serà pràcticament total. De manera que, si fins ara calia bombardejar Barcelona cada cinquanta anys, ara han de conformar-se amb homenatjar els militars espanyols que han fet xixines catalans al llarg de la història. Fa pocs més d’un any, amb motiu del 325 aniversari del seu naixement (del militar, vull dir), UPyD ja va presentar al Congrés espanyol una proposició no de llei per homenatjar-lo i el Museu Naval de Madrid li va dedicar una exposició. A les poques setmanes, la fragata Blas de Lezo es passejava cofoia pel port de Barcelona, a fi de recordar-nos la nostra condició de vençuts. Tal i com es vantava un diputat espanyol aquells dies, amb el Tricentenari ells sí que han celebrat una victòria. Ara mateix, se’ls veu molt i molt necessitats.

Magaldi, Ana María (fiscal en cap de Barcelona).
Manar…

Bestiari del procés: J. Domínguez Buj, J. Fernández Díaz i J.M. García-Margallo

Domínguez Buj, Jaime (cap de l’Estat Major de l’Exèrcit de Terra espanyol).
Retratant el problema.
Sempre s’agraeix que et parlin clar, en aquest cas, que un altíssim servidor de l’Estat espanyol ens digui que som una colònia. Diu que estan a les ordres del Govern i el Parlament per actuar quan i com calgui. El més lluït, sense dubte, ha estat la comparació amb el 1898. L’alt comandament militar ha estat finíssim en el paral·lelisme: ara fa més de cent anys, el Regne d’Espanya va decidir emprendre el camí de la humiliació quan va triar enfrontar-se militarment a la principal potència emergent, que acabaria per dominar el segle XX. Ara, el Regne d’Espanya ha tornat a optar per la humiliació: la de demostrar aviat que no es sobirana quan els seus creditors i els grans estats europeus que els avalen l’obliguin a seure per negociar la secessió de Catalunya. El 1898 serà una mena de conte infantil.

Fernández Díaz, Jorge (ministre espanyol de l’Interior).
Indigència moral.
L’espiral d’immundícia…

Els espanyols també tenen dret a decidir

La realitat és tossuda. Segons el darrer estudi del CIS, pel que fa al model territorial, reforçant una tendència que ve d’anys, un 74% dels espanyols desitja mantenir l’statu quo actual o bé, fins i tot, operar una re-centralització que inclogui la devolució de competències des de les comunitats autònomes al Govern central. Aquesta és la situació, el veritable allunyament de trens entre Catalunya i Espanya: mentre aquí creix el nombre de partidaris de l'autogovern (fins i tot complet) allà succeeix exactament el contrari. Les dades, a més, inclouen l’opinió de catalans i bascos sense els quals, aquest percentatge, probablement s’enfilaria fins el 80%. Tot i que, a dia d'avui, la majoria dels grups polítics espanyols han arribat a la conclusió que l’immobilisme no farà baixar la temperatura del repte sobiranista català i que, per tant, cal pensar en algun tipus de proposta reformadora, l’opinió majoritària dels espanyols s’acabarà imposant.
De moment, el PSOE ja ha retardat qu…

Dues pel preu d’una: eleccions plebiscitàries i constituents

En Roger Palà va avançar fa algunes setmanes el seu model d’eleccions i aquests dies un pessimista Vicent Partal ha reblat el clau. Si m’heu llegit darrerament ja sabeu què és el que en penso al respecte: el millor model per aconseguir el màxim nombre de diputats per declarar la independència al Parlament (per a mi, el més important) és el de tres llistes bolcades a mobilitzar fins al darrer votant dins els seu espai natural. Naturalment, aquest escenari ha de tenir una prèvia: un acord clar sobre l’objectiu final, l’estratègia i el calendari d’assoliment de la independència. Ha d’existir un acord per construir l’Estat propi el més ràpid possible. Crec que l’informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional el dibuixa bé. I que, en tot cas, la negativa del Govern espanyol a cap negociació accelerarà els temps i a la pràctica farà convergir les actuals estratègies (més o menys rupturistes d’entrada) dels partits catalans.

Assolida aquesta unitat (que no serà gens, gens fàcil), c…

Victòria per als astuts, glòria a la nació

Xavier Rull (no confondre amb Josep), va dedicar fa uns dies un apunt molt recomanable a analitzar la situació actual del procés. Entre altres il·lustratives conclusions lloava l’habilitat del Gran Timoner per generar (novament, com en l'enfrontament amb el Govern espanyol pel nou 9-N) una tàctica win-win: en col·locar-se com a únic valedor d’una llista de país, guanyarà tant si ERC s’hi suma com si no. Crec, però, que oblida la primera fase d’aquesta mateixa tàctica: de quina manera, a través de l’unilateralisme amb el qual va forçar el nou 9-N, el president Mas va fer a la pràctica inviable la possibilitat d’una candidatura conjunta amb els republicans més o menys acomboiada per la societat civil. Felicitats, doncs, si del que es tracta és de tornar a guanyar les eleccions, perfecte. El més probable és que ho aconsegueixi. He d'advertir, però, que crec que a moltíssims ciutadans això ens importa exactament un rave.
En les circumstàncies excepcionals on som, el que m’importa,…

La guerra la guanyarem a les fronteres

Disculpeu-me la incoherència. Fa uns dies, per emfatitzar la necessitat de discutir sobre què volem, com volem i quan volem fer-ho (just, el que no s'està debatent), vaig dir que no participaria del creuament de parers sobre la llista unitària. Ja se sap, però, que la vida del blocaire polític és plena de temptacions. Sí, és difícil resistir-se a les entenimentades (normalment) discussions de saló d’aquests dies. Sense dubte, trobo que els arguments més forts en favor d’una llista unitària són els que miren enfora. A Espanya la temen com la pesta i només això ja és un bon motiu per donar-hi suport. I potser, més enllà de l’apetència dels budells, encara més important: el mandat popular seria inequívocament interpretat arreu del món. Llista unitària, majoria absoluta (tant de bo), escac i mat. La claredat del missatge enviat com a virtut màxima. Indubtable.
Problema: la guerra la guanyarem a les fronteres, als flancs de la batalla. Si alguna cosa ha demostrat el 9-N, a parer meu, é…

Una contra-anàlisi del 9-N

Avui m’estendré més de l’habitual. Crec que el tema s’ho val. Ha passat una setmana, temps suficient per deixar reposar les idees pròpies i per escoltar i llegir una munió d’anàlisis, en particular, les majoritàries, procedents de l’hagiografia presidencial. Potser estarà bé que algú n’ofereixi una visió alternativa. Primera constatació: el procés de participació del 9-N s’ha tancat amb un èxit extraordinari. Lamentablement, al mateix temps que gaudim tot contemplant com a la trinxera del davant es llancen els trastos pel cap, vivim també un intent, descarat, d’apropiació indeguda a mans de partit, apartant la gent. Es tracta, cal dir-ho ben clar, de la cristal·lització d’una estratègia que neix del mateix vespre electoral de les darreres eleccions autonòmiques del 25-N de 2012. Vegem-ho, sinó, en perspectiva.

D’on venim. Les darreres eleccions autonòmiques, les del cartell del Gran Timoner amb els braços estesos, van ser plantejades per CiU i el seu entorn mediàtic i opinatiu com les …

La fi de la impostura: l'objectiu i les estratègies

Superada l'eufòria per la impressionant demostració de força de diumenge cal començar a anar al gra quan més aviat millor. Més enllà de la darrera finta del Gran Timoner, per la via d'una carta a Rajoy que el Govern espanyol ha contestat abans de rebre a base de querelles, crec evident que hem superat l'etapa de la Consulta. Després de dos anys d'intentar una convocatòria acordada o unilateral, a hores d'ara ja hem comprovat del dret i del revés que mai podrem votar un referèndum d'autodeterminació mentre romanguem sota la sobirania espanyola. Això vol dir que toca passar pantalla, en direcció a una declaració unilateral d'independència des del Parlament de Catalunya. Pre-condició necessària, doncs, una cambra dotada del mandat democràtic més fort possible per dur a terme la comesa. Com aconseguir el major nombre de diputats independentistes al nou Parlament? Aquesta és la qüestió que mena de pet a l'actual debat (que serà cada dia més asfixiant) sobre …

9-N, compactació sobiranista! (ja sóc aquí)

Sí, hola. Perdoneu que m'hagi retardat un dia. El cas és que, com tants milers de compatriotes, també vaig fer de voluntari en la màgica jornada d'abans d'ahir. I vaig acabar rebentat; un no parar: tot el dia intentant reconduir gent que anava francament perduda. Tant, que crec que, si més no pel que es podia captar a les àrees perifèriques de les grans ciutats del país, si haguéssim disposat d'una infraestructura de punts de votació semblant a la de les eleccions normals ens podíem haver atansat seriosament als tres milions de votants. Sí, amigues i amics, estava equivocat. El trencament de la unitat i la manera en la qual es va plantejar el nou 9-N, per primera vegada en la història de les darreres reivindicacions del sobiranisme, de dalt a baix, em va fer pensar inicialment que el risc que la iniciativa es girés en contra del procés com a un boomerang era alta. Estava equivocat. Les ganes de votar de la gent i l'afany de desobeir la demofòbia del govern espanyol…