Ves al contingut principal

Bestiari del procés: I. Gómez Liaño, J. Herrera i O. Junqueras

Gómez Liaño, Ignacio (filòsof i escriptor).
Preparant el terreny.
“Cuando en un país son legales partidos cuyo objetivo es la destrucción de ese país o nación, está claro que el Estado está mal constituido”. Així començava un dels articles més vomitius que la premsa espanyola ens ha ofert fraternalment aquesta setmana. Durant mesos i anys, són molts els catalanets de bona voluntat que han reclamat l’entrada dels intel·lectuals espanyols en escena. I... voilà, aquí en tenim un nou exemple. De forma més el·líptica els uns i més barroera els altres, comencen a ressonar als mitjans espanyols les veus que reclamen, davant del nou escenari, bé la il·llegalització dels partits sobiranistes, bé la suspensió de l’autonomia de Catalunya. Això vol dir que és obligació del Govern, dels partits i de les organitzacions de la societat civil preveure els mitjans adequats per sortejar aquests dos escenaris, que poden esdevenir reals en els propers mesos.

Herrera, Joan (coordinador nacional d’ICV).
El que calgui.
Les darreres enquestes han afeblit enormement la posició dels ecosocialistes. Gairebé com en una reacció instantània, Joan Herrera ha saltat als mitjans per anunciar que estan disposats “a allò que calgui” per tal de confluir amb Podemos, abans de ser gairebé del tot escombrats de l’escena. De fet, es tracta de la tempesta perfecta: si, d’una banda, ICV pot arribar a perdre la seva independència com a formació política per a restar integrada (com Izquierda Unida a nivell espanyol) en el magma desconegut que dirigeix Pablo Iglesias, de l’altra, el plantejament a Catalunya d’unes eleccions plebiscitàries podria acabar amb la fractura de la formació i el pas d’alguns dels seus membres més nacionalistes a alguna o algunes de les llistes nítidament independentistes que s’enfrontaran a les urnes. Certament, no són bons temps per a les ambigüitats.

Junqueras, Oriol (president d’Esquerra Republicana de Catalunya).
L’hora de la responsabilitat.
El president Mas ha fixat un marc de referència que ens situa més a prop que mai de la llibertat plena, per la qual Esquerra treballa formalment des de fa 25 anys. La condició d’una sola llista unitària de l’independentisme en condicions d’obtenir majoria absoluta, però (amb l’amenaça d’empantanar el camp dos anys en cas contrari), determina en excés les regles del joc. Tot i així, és hora d’entomar el repte i millorar l’oferta. El líder d’ERC té tot el dret a insistir en el que creu millor: tres llistes de concentració ideològica amb un acord en l’àmbit de la independència. Acceptar la cotilla del president, però, com a paradoxa, també pot permetre a Junqueras gaudir de tota la legitimitat del món per millorar-la: cal clarificar (i molt) el full de ruta i despartiditzar del tot la llista, amb l’objectiu de fer-la tan transversal com sigui possible.

Comentaris

  1. Estimat Granollacs, tu mateix ho dius al final del teu article:
    cal clarificar (i molt) el full de ruta i despartiditzar del tot la llista, amb l’objectiu de fer-la tan transversal com sigui possible.

    Total i absolutament d'acord, però per això mateix, cal una llista única o unitària (com és vulgui dir, encara que sigui sense la CUP i per descomptat que seria sense ICV, perquè ells no voldran)

    Fer tres llistes (sense sigles) com he llegit fa poc, faria que aquestes llistes fossin partidistes.

    Entenc que en Mas ha fet una jugada un tant bruta, però crec que el què cal, és agafar-li la paraula i fer-ho.

    Eliseu

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…