Ves al contingut principal

Bestiari del procés: J. Cuní, J.A. Duran i Lleida i P. Gabancho

Cuní, Josep (periodista i editor de “8aldia” de 8TV).
Ennuegats de demagògia.
Des de Rafael Nadal a Lluís Foix, l’espai dels Godó (no penseu malament, tan preocupats ells per la profundíssima crisi social que assola el país) martelleja gairebé a diari una mateixa idea, sense deixar escapar una sola oportunitat. Dilluns, aprofitant que hi passava en Duran, el gran capo de “8aldia” es va decidir a formular-la obertament a l’audiència. Deia, aproximadament, el següent: creu que el 9-N ha servit d’excusa per no parlar de les qüestions socials? Una pregunta formulada i posada en context amb l’objectiu evident de recavar un sí apoteòsic. La resposta de l’audiència a la demagògia d’en Cuní no podia ser més contundent: un 90% de l’audiència responia que no; a hores d’ara, ja tothom sap que resoldre els problemes socials és precisament la primera motivació del procés sobiranista.

Duran i Lleida, Josep Antoni (president del Comitè de Govern d’Unió).
La ràbia se’l menja.
Després de sis mesos de no concedir una sola entrevista, vés per on, quines casualitats té la vida, el líder democristià va decidir parlar tot just unes hores abans de l’esperadíssima conferència d’Artur Mas. Ofereix tot el seu repertori, un autèntic festival de demagògia anti-independentista. Acusa d’ignorant al cap de l’oposició i a tothom de frívol, alhora que afirma sense cap mena d’argumentació la sortida automàtica de Catalunya de l’euro i cita com a concloents per a l’expulsió de Catalunya de la Unió Europea tres articles dels Tractats en cap dels quals s’aborda la qüestió de la secessió d’un estat membre. Repeteix l’argument penós del seu pare a l’altra banda del mur i, per acabar d’acontentar els seus, reconeix que CiU és ja només una mena de concertació d’interessos. Insignificant, ningú es digna a contestar-lo.

Gabancho, Patricia (periodista i escriptora).
Temps de maximalismes.
Ep, que potser és la millor opció (encara que a mi no m’ho sembla), però sobretot no deixis que la realitat t’espatlli el fonamentalisme de la llista unitària. Em sorprèn la negativa radical d’alguns opinadors a acceptar que les coses poden no ser com ens agradarien: la xarxa i els mitjans s’omplen dia i nit de gent que, compulsivament, escriu i parla per convèncer els convençuts, sense ser conscients que la guerra del suport massiu a la independència l’hem de guanyar en terreny indecís, de la mà de gent per a la qual la plena sobirania és només un dels diferents temes d’interès. Naturalment, existeixen arguments forts a banda i banda, però costa d’acceptar que els partidaris de la llista unitària estiguin tan desaforadament agressius envers el qui pensem que cap efecte il·lusió compensarà amb nous vots els qui es perdin a les fronteres.

Comentaris

  1. Comentari (1/2)

    Benvolgut Granollacs,

    Sobre el comentari que fas a na Gabancho, un contrapunt. No discuteixo que retreguis a tal o tal altra persona la seva vehemència per la llista unitària (ara ho focalitzes en na Gabancho, però altra gent pro llistes separades ha apuntat cap a en Francesc-Marc Àlvaro); però, abans de fer-ho, potser mira com actuen persones més properes al teu plantejament.

    En efecte, a El Punt Avui TV, al programa 'L'illa de Robinson', van dur-hi n'Elisenda Paluzie, com saps propera a ERC. Crec que va ser dimecres (26-11-2014), l'endemà de la conferència d'en Mas. Si pots mira't l'enregistrament. El to insistent, pesat, picador, fins i tot molest, d'aquesta persona quan criticava la proposta de llista unitària contrastava amb els arguments desplegats per en Vicent Sanchís i en Vicent Partal a favor de la llista unitària.

    Per exemple, n'Elisenda deia que ella no es creia que en Mas fes tot això per a arribar a la independència. En sentir-ho se'm van glaçar les neurones. En Sanchís va dir el que jo pensava: ara resulta que en Mas dibuixa com ha de ser un procés d'independència, activa tots els mecanismes i tot plegat ho farà... per a no arribar a la independència! L'infantilisme de n'Elisenda --i em sap greu dir-ho-- va ser considerable. En veure que els altres contertulians no li seguien la veta, va continuar parlant, mentre tocava el torn als altres contertulians. Fins i tot quan en Berraondo va dir que passaven a la publicitat, ella va continuar parlant. Se la sentia fins i tot quan havia entrat la cortineta. És el "compulsivament" que descrius tu: curiosament, gent que defensa el mateix que tu i ho fa maleducadament i "compulsivament", no dius re. No hauries de retreure-li aquest comportament, si li retreus a algú que defensa el contrari?

    Entén-me, no estic criticant per si mateix l'argumentació de les llistes separades (al capdavall és una posició tan legítima com qualsevol altra). Estic criticant que pengis una llufa a na Patrícia (o en Francesc-Marc, tant és) i no vegis que, en gent que defensa la teva postura, hi ha actituds semblants (per no dir més acusades).

    En fi, espero que no em pengis la llufa a mi de "compulsiu" perquè defenso la llista unitària i ja he fet més d'un comentari al teu blog...

    (Ara no desenvoluparé els arguments per la llista unitària, ja ho faig al meu blog,
    http://santtornemhi.blogspot.fr/2014/11/no-ha-de-ser-una-pugna-de-partits-car.html
    qui vulgui conèixer el meu posicionament que hi vagi.)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Xavier, però potser perquè cadascú se sent més el seu mal, jo no veig el mateix grau de "hooliganisme" per les dues parts...

      Elimina
  2. Comentari (2/2)

    Perquè no et pensis que m'agrada forfollar en això (que no m'agrada), deixa'm elevar un xic la reflexió cap a terrenys abstractes. En un comentari a un apunt teu hi deia que calia desdramatitzar el tema. Vull dir: és fàcil adjectivar (tu dius "compulsivament" --un adverbi derivat d'adjectiu--, jo crec que en Junqueras té un punt d'immadur --un altre adjectiu, també ho he argumentat al blog--, etc.). Però i si en comptes d'adjectivar, substantivem? Per exemple, dic que això que planteges tu --i altra gent, com n'Elisenda-- és "partidisme" i "ideologia", però per a mi això hauria de ser "moviment ciutadà". En Dies de Glòria va per la mateixa línia:
    http://diesdefuria.blogspot.fr/2014/11/no-podem-permetre-que-els-partits.html
    http://diesdefuria.blogspot.fr/2014/11/una-proposta-per-fer-possible-la.html
    És a dir, substantivar.

    A la tertúlia del Robinson de divendres (28-11-2014) va haver-hi una bona mostra d'anàlisi freda i abstracta. Va ser un tal Gabriel, membre de Súmate, i ideològicament molt d'esquerres (coincideix molt amb el que diu Podemos). En Gabriel deia que el cor l'empenyia a defensar llistes separades, perquè no li agrada anar de la mà de gent de dretes, i entén que cal evitar fugues de vots per l'esquerra. Però també deia que el cap el menava a acceptar la proposta d'en Mas, perquè la veia solidíssima, un instrument molt ben travat. Potser si elevem el nivell de debat i ho posem en un terreny més abstracte ho veurem tot més clar (paradoxalment; però sovint, força problemes es resolen quan te'ls mires de més amunt).

    Acabo. Puc entendre els raonaments de captar gent per l'esquerra, però en Mas ja té emparaulat, per a la seva llista unitària, un exdirigent d'un partit d'esquerres, que sempre s'ha definit com a molt d'esquerra (fins al punt que va apostar fortament pel tripartit). Em diràs que això no serveix per a captar vots esquerranosos? Recorda que et vaig dir que la proposta d'en Mas no és ajuntar dos partits, sinó fer una llista suprapartidista. I m'estranya que els que sou crítics amb ell ara encara no ho hàgiu vist (jo ja vaig veure-ho dies abans de la conferència d’en Mas. Pensa-hi: el dia que es faci públic aquest nom, el dia que la llista d'en Mas contingui destacades personalitats d'esquerra --com aquesta que et comento, i d'altres--, tu què diràs? El que jo diré sí que ho sé: que ja vaig avançar que el projecte d'en Mas no era ajuntar dos partits, era fer una llista apartidista o suprapartidista.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La composició de noms de la llista, tal com dius, serà molt important, si és que volem donar credibilitat a l'aposta en les zones de frontera (sobretot esquerra) del vot independentista: pensa que, segons el darrer baròmetre del GESOP, només un 75% dels votants del Sí són també votants de CiU o ERC.

      Elimina
  3. Crec que el més convenient és anar a les llistes per separat, però això sí, amb el temari comú. Cadascú podrà votar al seu gust i farem el mateix benefici. És allò de saber anar junts i no regirats en la pila del greix. Així cadascú serà bon amic de l'altre i s'estarà ben acomodat a casa seva.

    Referent al comentari d'en Duran Lleida, la seva situació, que se l'ha buscat ell sol solet per ambiciós o per convicció, és ben galdosa: És aquell acadèmic pretensiós de que tothom se l'ha d'escoltar vulguis o no vulguis i que ja no aconsegueix que ni la seva companya se l'escolti. Escombraria política i potser humana fins i tot. Dic això perquè el seu nivell autoritari és el que menys ens cal a hores d'ara. Desentona molt en aquest país ple d'esperança!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord amb això que dius d'en Duran i Lleida.
      Realment, i afortunadament, ja no pinta re de re.
      Vaig trobar lamentable, gairebé patètic, que el dilluns abans de la conferència d'en Mas, en Cuní regalés una entrevista llarga llarga a en Duran i Lleida. Vaig pensar: però per què el porta, si ja no pinta res?

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…