Bestiari del procés: J. Domínguez Buj, J. Fernández Díaz i J.M. García-Margallo

Domínguez Buj, Jaime (cap de l’Estat Major de l’Exèrcit de Terra espanyol).
Retratant el problema.
Sempre s’agraeix que et parlin clar, en aquest cas, que un altíssim servidor de l’Estat espanyol ens digui que som una colònia. Diu que estan a les ordres del Govern i el Parlament per actuar quan i com calgui. El més lluït, sense dubte, ha estat la comparació amb el 1898. L’alt comandament militar ha estat finíssim en el paral·lelisme: ara fa més de cent anys, el Regne d’Espanya va decidir emprendre el camí de la humiliació quan va triar enfrontar-se militarment a la principal potència emergent, que acabaria per dominar el segle XX. Ara, el Regne d’Espanya ha tornat a optar per la humiliació: la de demostrar aviat que no es sobirana quan els seus creditors i els grans estats europeus que els avalen l’obliguin a seure per negociar la secessió de Catalunya. El 1898 serà una mena de conte infantil.

Fernández Díaz, Jorge (ministre espanyol de l’Interior).
Indigència moral.
L’espiral d’immundícia sense límits que caracteritza la trajectòria del ministre ha viscut aquesta setmana nous episodis que cal qualificar directament de vomitius. Diumenge, des de la portada d’ABC, profetitzava un esclat de violència a Catalunya. Fa por. Coneixent les seves tàctiques i els recursos humans i materials de què disposa. Aquests dies hem sabut també que la policia espanyola va iniciar una investigació política contra els magistrats catalans que van signar un manifest en favor del dret de decidir. I, entretant, les vaques sagrades de l’opinió publicada, que consideraven que el descobriment del joc brut contra l’alcalde Trias tindria conseqüències molt greus, van comprovant com al ministre no se li ha mogut ni una cella. Si fos dels meus em cauria la cara de vergonya. Saber que jugues de part dels bons és meravellós.

García-Margallo, José Manuel (ministre espanyol d’Afers Exteriors).
Parlar d’igual a igual.
Novament protagonista, el ministre que mes parla del Gran Afer Exterior ha reconegut aquesta setmana, després d’afirmar que cap estat reconeixerà la República Catalana després d’una DUI (en realitat a qui no reconeixeran serà a Espanya, si és que ha d’afrontar tota sola el seu deute mastodòntic), que Catalunya és amb diferència el problema més greu que ha d’afrontar el Govern espanyol en aquest moment. Imagineu-vos. En realitat, aquests dies, parlant al Congrés dels diputats del reconeixement de Palestina, de la mà de l’ex-ministra Trinidad Jiménez, ens ha assenyalat el camí, ben bé en direcció contrària al que fan sempre que parlen de Catalunya: diuen que Palestina només podrà pactar amb Israel una acord definitiu des de la condició d’Estat, d’igual a igual. Evident, senyor ministre. Prenem nota.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas