Ves al contingut principal

Bestiari del procés: J. Domínguez Buj, J. Fernández Díaz i J.M. García-Margallo

Domínguez Buj, Jaime (cap de l’Estat Major de l’Exèrcit de Terra espanyol).
Retratant el problema.
Sempre s’agraeix que et parlin clar, en aquest cas, que un altíssim servidor de l’Estat espanyol ens digui que som una colònia. Diu que estan a les ordres del Govern i el Parlament per actuar quan i com calgui. El més lluït, sense dubte, ha estat la comparació amb el 1898. L’alt comandament militar ha estat finíssim en el paral·lelisme: ara fa més de cent anys, el Regne d’Espanya va decidir emprendre el camí de la humiliació quan va triar enfrontar-se militarment a la principal potència emergent, que acabaria per dominar el segle XX. Ara, el Regne d’Espanya ha tornat a optar per la humiliació: la de demostrar aviat que no es sobirana quan els seus creditors i els grans estats europeus que els avalen l’obliguin a seure per negociar la secessió de Catalunya. El 1898 serà una mena de conte infantil.

Fernández Díaz, Jorge (ministre espanyol de l’Interior).
Indigència moral.
L’espiral d’immundícia sense límits que caracteritza la trajectòria del ministre ha viscut aquesta setmana nous episodis que cal qualificar directament de vomitius. Diumenge, des de la portada d’ABC, profetitzava un esclat de violència a Catalunya. Fa por. Coneixent les seves tàctiques i els recursos humans i materials de què disposa. Aquests dies hem sabut també que la policia espanyola va iniciar una investigació política contra els magistrats catalans que van signar un manifest en favor del dret de decidir. I, entretant, les vaques sagrades de l’opinió publicada, que consideraven que el descobriment del joc brut contra l’alcalde Trias tindria conseqüències molt greus, van comprovant com al ministre no se li ha mogut ni una cella. Si fos dels meus em cauria la cara de vergonya. Saber que jugues de part dels bons és meravellós.

García-Margallo, José Manuel (ministre espanyol d’Afers Exteriors).
Parlar d’igual a igual.
Novament protagonista, el ministre que mes parla del Gran Afer Exterior ha reconegut aquesta setmana, després d’afirmar que cap estat reconeixerà la República Catalana després d’una DUI (en realitat a qui no reconeixeran serà a Espanya, si és que ha d’afrontar tota sola el seu deute mastodòntic), que Catalunya és amb diferència el problema més greu que ha d’afrontar el Govern espanyol en aquest moment. Imagineu-vos. En realitat, aquests dies, parlant al Congrés dels diputats del reconeixement de Palestina, de la mà de l’ex-ministra Trinidad Jiménez, ens ha assenyalat el camí, ben bé en direcció contrària al que fan sempre que parlen de Catalunya: diuen que Palestina només podrà pactar amb Israel una acord definitiu des de la condició d’Estat, d’igual a igual. Evident, senyor ministre. Prenem nota.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…