Ves al contingut principal

Bestiari del procés: J.L. Núñez, M. Parellada i V. Partal

Núñez, Josep Lluís (constructor i expresident del Barça).
Un dels nostres.
La setmana començava amb una sorprenent defensa mancomunada, unànime, a la tertúlia dels dilluns de RAC1: Xavier Sardà, Joan López Alegre, Pilar Rahola i Màrius Carol, a cor de quatre veus, lamentaven l’ingrés de l’expresident del Barça a la presó. El fet s’ha anat repetint, una rere l’altra, sistemàticament a totes les tertúlies dels mitjans que he tingut l’oportunitat d’escoltar. Per als qui no sabem res de batalles històriques, resulta una mica sorprenent tanta defensa especial. De fet, és un escàndol. Cal estar molt desconnectat de la realitat per no adonar-se que la gent està fastiguejada de comprovar com, durant gairebé quatre dècades de suposada democràcia, certs estaments socials amb butlla han fet de les institucions el seu vedat particular. Entre el constructor i els desnonats, no cal dubtar qui mereix més compassió.

Parellada, Maria (àvia autoinculpada per votar el 9-N).
Gent molt gran en dignitat.
Diversos mitjans han recollit la carta que aquesta dona, de 96 anys, ha fet arribar al Fiscal General de l’Estat tot inculpant-se d’haver participat el passat diumenge en el gran acte de desobediència del 9-N. Si alguna cosa va destacar durant la gloriosa jornada de participació va ser l’alegria, sovint l’emoció intensa, de tanta i tanta gent gran. De les Consultes populars del 2009-2011 he recordat sempre la mateixa expressió de tants avis que s’apropaven a votar: creieu que algun dia podrem fer-ho de veritat? Alguns d’ells ja no hauran estat a temps. Per a d’altres, el 9-N ha estat una oportunitat única per manifestar la persistència del seu desig, tot i el mur que ens planteja l’Estat. També per ells tenim l’obligació de no deixar passar més temps i rematar la feina en unes eleccions plebiscitàries que marquin el rumb definitiu del país cap a la independència.

Partal, Vicent (periodista i director).
Preocupació diferida.
La veu diària (entre setmana) d’aquest actiu periodista valencià, des de fa molts anys és un autèntic referent, gairebé sempre, una alenada d’aire optimista per mirar-se amb bons ulls l’estat del procés. Ha escrit aquesta setmana, però, que, per primera vegada, com a conseqüència de l’abús de partidisme, veu perillar el procés d’independència. Francament, resulta difícil d’entendre el seu pessimisme actual, després d’haver-lo sentit (per sorpresa d’alguns, com ara un servidor) donar suport públic i acrític no al 9-N (que calia recolzar sense dubte) sinó a l’unilateralisme presidencial. Sorprenent, perquè l’actual situació de divisió interna del sobiranisme arrenca precisament d’aquella tarda infausta del 13 d’octubre quan va quedar clar que no hi havia acord sobre la resposta que calia donar al bloqueig legal de la Consulta per part del Govern espanyol. I que tot allò no seria de franc, francament, era claríssim. I ara ho paguem.

Comentaris

  1. D'en Núñez no en diria res si no fos perquè a una periodista se li va colar un comentari que, sense voler-lo justificar en cap sentit, aclareix el nivell de putrefacció que hi havia en aquell temps: Resulta que els qui van començar la picaresca de l'estafada econòmica van ser els inspectors de Hacienda. Ell, en lloc de denunciar-ho -que li hauria costat força- va optar per sucar de l'olla. Aquest home n'ha fet i n'ha patit moltes. És allò de que qui s'arrisca es pot cremar, sobretot si s'és tant ignorant a pesar de ser molt llest. Usar les males arts sempre acaben malament.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…