Ves al contingut principal

Dues pel preu d’una: eleccions plebiscitàries i constituents

En Roger Palà va avançar fa algunes setmanes el seu model d’eleccions i aquests dies un pessimista Vicent Partal ha reblat el clau. Si m’heu llegit darrerament ja sabeu què és el que en penso al respecte: el millor model per aconseguir el màxim nombre de diputats per declarar la independència al Parlament (per a mi, el més important) és el de tres llistes bolcades a mobilitzar fins al darrer votant dins els seu espai natural. Naturalment, aquest escenari ha de tenir una prèvia: un acord clar sobre l’objectiu final, l’estratègia i el calendari d’assoliment de la independència. Ha d’existir un acord per construir l’Estat propi el més ràpid possible. Crec que l’informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional el dibuixa bé. I que, en tot cas, la negativa del Govern espanyol a cap negociació accelerarà els temps i a la pràctica farà convergir les actuals estratègies (més o menys rupturistes d’entrada) dels partits catalans.

Assolida aquesta unitat (que no serà gens, gens fàcil), caldria compartir la marca electoral “Ara és l’hora” i comptar amb el suport de l’ANC i l’Òmnium en una campanya de suport intens a les tres llistes que portin al seu programa aquest “Acord de país”. I que la societat civil organitzés un gran acte compartit, un Camp Nou. I a partir d’aquí, contràriament al que postulen molts dels contraris a la pluralitat de llistes, pel que fa als models econòmics i socials de cadascú, estaria perfecte que els independentistes ens llancéssim els trastos pel cap amb tota la intensitat possible. La transversalitat del nostre projecte col·lectiu és un valor que hauria de quedar perfectament reflectit, també, en la campanya. Els liberals han de tenir la seva oferta independentista. I els demòcrata-cristians. I els conservadors. I els socialdemòcrates. I els verds. I els anticapitalistes. Només així farem la majoria constituent més àmplia possible. Dues pel preu d’una: eleccions plebiscitàries i constituents.

Comentaris

  1. He reiterat en aquest espai que llistes separades pot ser una opció més aglutinadora que una llista CiU+ERC; la CUP veig impossible que s'hi afegís. Dit això, també cal que la maquinària dels partits (els tan injustament criticats "aparells") prevegin un "pla B" cas d'il·legalitzacions.

    ResponElimina
  2. Tinc una idea (a veure si la publico desenvolupada al blog): penso que el 19 de novembre va ser el dia que vam començar a veure la meta (la independència). Fins ara havíem fet camí sense veure la meta, però il·lusionats a arribar-hi. Crec que el 19 de novembre és el primer dia a veure la meta. Lluny, sí, encara lluny. Però la veiem. Almenys la veig jo.

    Per què el 19 de novembre? Doncs perquè aquest dia han passat 3 coses:

    a) El 19 de novembre, la Fiscalia General de l'Estat decideix presentar una querella contra en Mas. Recordeu que el 1984 la querella contra en Pujol pel cas Banca Catalana li va donar majoria absoluta aquell mateix any. O recordeu el cas Carod: després de l'apunyalamenta que va rebre de la Brunete mediàtica a principis del 2004, poc després ERC obtenia uns resultats espectulars a les eleccions espanyoles.

    b) El 19 de novembre, els díscols del PSC (Tura, Castells, Nadal, Geli, etc.) decideixen marxar-ne i formar un nou partit (amb vistes, segurament, a les eleccions avançades). Se sumaran a NECat de n'Ernest Maragall, el qual, al seu torn, es va aliar amb ERC per a les eleccions europees, a banda que en Fabián Mohedano i en Toni Comín (exsocialistes) ja participen en actes d'ERC. Hi falta el moviment Avancem de n'Ignasi Elena, però és difícil pensar que no s'hi sumaran. Ja tenim, doncs, els sobiranistes del PSC amb vaixell propi, que quan estigui en plena capacitat operativa serà, segurament, un company de viatge d'ERC.

    c) El 19 de novembre, en Junqueras ja apunta (en una entrevista publicada el 20) la idea de "denominació paraigua", que defensava en Partal i a la qual s'hi ha sumat ara en Granollacs. Crec que és la via per a superar les discussions actuals sobre si llista unitària o no. La proposta d'en Junqueras s'assembla formalment a una llista unitària sense ser-ho. Si l'entorn d'en Mas entén que ERC ha fet un petit pas envant, i el valora, i per tant fa un altre pas envant, estarem en camí de resoldre aquest tema. I si el resolem, com diu en Rafel Nadal, en Mas i en Junqueras estaran en disposició de debatre el 'com' (després de les eleccions).

    El 19 de novembre, doncs, han passat tres coses que dibuixen, ja, als nostres ulls, el final del viatge. Ja el veiem. Ara es tracta d'acabar d'arribar-hi, d'acabar de fer el trajecte amb la solidesa i fermesa amb què ho hem fet tots (sí, tots, des de l'ANC fins a CiU passant per ERC, incloent-hi cada ciutadà). Si ho fem, ja hi som.

    ResponElimina
  3. Bravo, molt bravo, bravissimo!!!
    Ara us escolto! Si tot ens ho estan posant fàcil! Només que Òmnium i ANC permetin -que sí- posar el marxamo "Ara és l'hora!" a les respectives campanyes electorals de cada partit, tots aquests podran fer la seva pròpia opció i tothom sabrà a què atendre's. Això sí: Trobo que és imprescindible que CDC vagi desenganxada d'UDC.
    Mentrestant, que vagin presentant querelles i altres merdes, que ja ens van bé!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amic Ramon Llull,

      Discrepo de la teva idea d'apartar UDC.

      Primer, perquè a UDC hi ha gent que ja ha apostat per la independència. Parlo d'alguns dirigents o exdirigents, o patums, com en Rigol, en Castellà, na Gispert... I també alguns diputats al Parlament i l'eurodiputat. Però també del gruix de la militància. Crec que la pràctica majoria està per la independència.

      En Duran i Lleida? Ja no pinta res de res, absolutament res. És el passat que ja no tornarà.

      En tot cas, m'estranya la fredor de n'Espadaler. Em pensava que seria més ferm. Una mica decebut.

      Finalment: recorda que, segons diuen alguns, en Mas es presentarà 'amagant' la sigla CDC o CiU, molt desgastada. Posant persones de la societat civil a la seva llista ja té l'excusa per a fer-ho. Vull dir que el nom de "UDC" no crec que surti a la llista. Però això és una cosa i l'altra és apartat tot un partit. A parer meu, seria un error no incloure gent d'UDC sobiranista d'en Mas.

      Bé, una darrera reflexió: tant de bo que l'optimisme que es respira en aquest espai (si un blog es pot considerar un espai) es traslladi a en Mas i Junqueras i el seu entorn (la CUP no em preocupa perquè ha demostrat que estarà a l'alçada les circumstàncies). A veure si demà passat algú ens tornarà a decebre... Però confiem que sabran trobar la via per a cosir-ho tot. En Rafael Nadal diu que només cal que en Mas i en Junqueras es posin d'acord en si junts o separats a les eleccions i en la gestió posteleccions (la proposta d'en Junqueras de fer un govern d'unitat sona molt bé). Si aquests dos es posen d'acord, el vaixell sobiranista anirà a tota vela en aquest tram final del procés.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…