Ves al contingut principal

Dues pel preu d’una: eleccions plebiscitàries i constituents

En Roger Palà va avançar fa algunes setmanes el seu model d’eleccions i aquests dies un pessimista Vicent Partal ha reblat el clau. Si m’heu llegit darrerament ja sabeu què és el que en penso al respecte: el millor model per aconseguir el màxim nombre de diputats per declarar la independència al Parlament (per a mi, el més important) és el de tres llistes bolcades a mobilitzar fins al darrer votant dins els seu espai natural. Naturalment, aquest escenari ha de tenir una prèvia: un acord clar sobre l’objectiu final, l’estratègia i el calendari d’assoliment de la independència. Ha d’existir un acord per construir l’Estat propi el més ràpid possible. Crec que l’informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional el dibuixa bé. I que, en tot cas, la negativa del Govern espanyol a cap negociació accelerarà els temps i a la pràctica farà convergir les actuals estratègies (més o menys rupturistes d’entrada) dels partits catalans.

Assolida aquesta unitat (que no serà gens, gens fàcil), caldria compartir la marca electoral “Ara és l’hora” i comptar amb el suport de l’ANC i l’Òmnium en una campanya de suport intens a les tres llistes que portin al seu programa aquest “Acord de país”. I que la societat civil organitzés un gran acte compartit, un Camp Nou. I a partir d’aquí, contràriament al que postulen molts dels contraris a la pluralitat de llistes, pel que fa als models econòmics i socials de cadascú, estaria perfecte que els independentistes ens llancéssim els trastos pel cap amb tota la intensitat possible. La transversalitat del nostre projecte col·lectiu és un valor que hauria de quedar perfectament reflectit, també, en la campanya. Els liberals han de tenir la seva oferta independentista. I els demòcrata-cristians. I els conservadors. I els socialdemòcrates. I els verds. I els anticapitalistes. Només així farem la majoria constituent més àmplia possible. Dues pel preu d’una: eleccions plebiscitàries i constituents.

Comentaris

  1. He reiterat en aquest espai que llistes separades pot ser una opció més aglutinadora que una llista CiU+ERC; la CUP veig impossible que s'hi afegís. Dit això, també cal que la maquinària dels partits (els tan injustament criticats "aparells") prevegin un "pla B" cas d'il·legalitzacions.

    ResponElimina
  2. Tinc una idea (a veure si la publico desenvolupada al blog): penso que el 19 de novembre va ser el dia que vam començar a veure la meta (la independència). Fins ara havíem fet camí sense veure la meta, però il·lusionats a arribar-hi. Crec que el 19 de novembre és el primer dia a veure la meta. Lluny, sí, encara lluny. Però la veiem. Almenys la veig jo.

    Per què el 19 de novembre? Doncs perquè aquest dia han passat 3 coses:

    a) El 19 de novembre, la Fiscalia General de l'Estat decideix presentar una querella contra en Mas. Recordeu que el 1984 la querella contra en Pujol pel cas Banca Catalana li va donar majoria absoluta aquell mateix any. O recordeu el cas Carod: després de l'apunyalamenta que va rebre de la Brunete mediàtica a principis del 2004, poc després ERC obtenia uns resultats espectulars a les eleccions espanyoles.

    b) El 19 de novembre, els díscols del PSC (Tura, Castells, Nadal, Geli, etc.) decideixen marxar-ne i formar un nou partit (amb vistes, segurament, a les eleccions avançades). Se sumaran a NECat de n'Ernest Maragall, el qual, al seu torn, es va aliar amb ERC per a les eleccions europees, a banda que en Fabián Mohedano i en Toni Comín (exsocialistes) ja participen en actes d'ERC. Hi falta el moviment Avancem de n'Ignasi Elena, però és difícil pensar que no s'hi sumaran. Ja tenim, doncs, els sobiranistes del PSC amb vaixell propi, que quan estigui en plena capacitat operativa serà, segurament, un company de viatge d'ERC.

    c) El 19 de novembre, en Junqueras ja apunta (en una entrevista publicada el 20) la idea de "denominació paraigua", que defensava en Partal i a la qual s'hi ha sumat ara en Granollacs. Crec que és la via per a superar les discussions actuals sobre si llista unitària o no. La proposta d'en Junqueras s'assembla formalment a una llista unitària sense ser-ho. Si l'entorn d'en Mas entén que ERC ha fet un petit pas envant, i el valora, i per tant fa un altre pas envant, estarem en camí de resoldre aquest tema. I si el resolem, com diu en Rafel Nadal, en Mas i en Junqueras estaran en disposició de debatre el 'com' (després de les eleccions).

    El 19 de novembre, doncs, han passat tres coses que dibuixen, ja, als nostres ulls, el final del viatge. Ja el veiem. Ara es tracta d'acabar d'arribar-hi, d'acabar de fer el trajecte amb la solidesa i fermesa amb què ho hem fet tots (sí, tots, des de l'ANC fins a CiU passant per ERC, incloent-hi cada ciutadà). Si ho fem, ja hi som.

    ResponElimina
  3. Bravo, molt bravo, bravissimo!!!
    Ara us escolto! Si tot ens ho estan posant fàcil! Només que Òmnium i ANC permetin -que sí- posar el marxamo "Ara és l'hora!" a les respectives campanyes electorals de cada partit, tots aquests podran fer la seva pròpia opció i tothom sabrà a què atendre's. Això sí: Trobo que és imprescindible que CDC vagi desenganxada d'UDC.
    Mentrestant, que vagin presentant querelles i altres merdes, que ja ens van bé!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amic Ramon Llull,

      Discrepo de la teva idea d'apartar UDC.

      Primer, perquè a UDC hi ha gent que ja ha apostat per la independència. Parlo d'alguns dirigents o exdirigents, o patums, com en Rigol, en Castellà, na Gispert... I també alguns diputats al Parlament i l'eurodiputat. Però també del gruix de la militància. Crec que la pràctica majoria està per la independència.

      En Duran i Lleida? Ja no pinta res de res, absolutament res. És el passat que ja no tornarà.

      En tot cas, m'estranya la fredor de n'Espadaler. Em pensava que seria més ferm. Una mica decebut.

      Finalment: recorda que, segons diuen alguns, en Mas es presentarà 'amagant' la sigla CDC o CiU, molt desgastada. Posant persones de la societat civil a la seva llista ja té l'excusa per a fer-ho. Vull dir que el nom de "UDC" no crec que surti a la llista. Però això és una cosa i l'altra és apartat tot un partit. A parer meu, seria un error no incloure gent d'UDC sobiranista d'en Mas.

      Bé, una darrera reflexió: tant de bo que l'optimisme que es respira en aquest espai (si un blog es pot considerar un espai) es traslladi a en Mas i Junqueras i el seu entorn (la CUP no em preocupa perquè ha demostrat que estarà a l'alçada les circumstàncies). A veure si demà passat algú ens tornarà a decebre... Però confiem que sabran trobar la via per a cosir-ho tot. En Rafael Nadal diu que només cal que en Mas i en Junqueras es posin d'acord en si junts o separats a les eleccions i en la gestió posteleccions (la proposta d'en Junqueras de fer un govern d'unitat sona molt bé). Si aquests dos es posen d'acord, el vaixell sobiranista anirà a tota vela en aquest tram final del procés.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.