Ves al contingut principal

La fi de la impostura: l'objectiu i les estratègies

Superada l'eufòria per la impressionant demostració de força de diumenge cal començar a anar al gra quan més aviat millor. Més enllà de la darrera finta del Gran Timoner, per la via d'una carta a Rajoy que el Govern espanyol ha contestat abans de rebre a base de querelles, crec evident que hem superat l'etapa de la Consulta. Després de dos anys d'intentar una convocatòria acordada o unilateral, a hores d'ara ja hem comprovat del dret i del revés que mai podrem votar un referèndum d'autodeterminació mentre romanguem sota la sobirania espanyola. Això vol dir que toca passar pantalla, en direcció a una declaració unilateral d'independència des del Parlament de Catalunya. Pre-condició necessària, doncs, una cambra dotada del mandat democràtic més fort possible per dur a terme la comesa. Com aconseguir el major nombre de diputats independentistes al nou Parlament? Aquesta és la qüestió que mena de pet a l'actual debat (que serà cada dia més asfixiant) sobre la llista unitària.

Des de fa setmanes, CiU i el seu entorn mediàtic i opinatiu martellegen l'opinió pública i les entitats cíviques amb l'axioma de la imprescindible candidatura unitària. La qüestió em preocupa profundament. De veritat, no puc més amb l'empatx d'impostura. Repetició de la jugada, no, si us plau. Des de l'acord de data i pregunta fins al mes d'octubre d'enguany els partits polítics ens han fet viure en la ficció d'un acord d'acció que no existia: els sobiranistes volíem coses diferents i no s'explicava per preservar una suposada unitat que en realitat era pura façana. Ara, amb el debat de la llista unitària tornem exactament al mateix punt. Parlar en aquest moment de lideratges i de llistes és un error monumental. No penso sumar-m'hi. Ara toca parlar d'estratègies i de calendaris d'actuació. Què volem fer per assolir l'objectiu i en quin moment. Crec que el Llibre Blanc del Consell Assessor per a la Transició Nacional podria ser un bon punt de trobada estratègic. Si no és possible l'acord, però, cadascú a defensar davant dels electors la seva estratègia. I que els catalans triïn lideratge i itinerari. Particularment, jo estic disposat a posar-me al servei del guanyador, sempre que es parli clar. Prou d'impostura, si us plau.

Comentaris

  1. Granollacs,

    Diverses precisions (estrictament personals meves).

    1. Diria que CiU no utilitza el terme "candidatura unitària" (que surt al teu apunt) sinó "llista de país". Repassa les declaracions d'en Mas i d'en Rull: diria que només utilitzen aquest terme. Després els periodistes i els blogaires ho reinterpreten en llista unitària, però no és ben bé el mateix.

    Per què? Doncs perquè crec que CiU vol fer una candidatura sense la sigla "CiU" (el "partit del president"), amb noms a la llista provinents de la societat civil. Si ERC s'hi sumés, en Junqueras sortiria en aquesta llista. I si ERC no s'hi ajuntés, no. Però seguiria sent una "llista de país".

    2. No accepto que neguis el debat sobre si cal o no una candidatura unitària. Crec que és bo que en parlem. Però, és clar, cal parlar-ho tot. Per exemple, si la candidatura unitària realment donaria més diputats o no. Segons conten, diverses enquestes revelen que CiU i ERC traurien el mateix nombre de diputats sumant-los tots tant si van per separat com si van junts. Per tant, per a obtindre més diputats, no cal la candidatura unitària; però potser cal per a simbolitzar la unió (l'entesa, per dir-ho en un terme polític clàssic català). N'Albert Sáez (d'El Periódico) ho diu molt bé: una candidatura unitària no és millor electoralment, però potser és millor políticament.

    3. Escolta les declaracions d'en Junqueras a RAC1 dimarts passat: en cap moment tanca la porta a la llista unitària. Només diu que prefereix anar per separat per allò que alguns votants molt d'esquerres deixin de votar ERC pel fet d'anar amb CiU (de dretes). Aquest argument és raonable. Però ara mira't el punt 1 meu: qui ha dit que ERC ha d'anar amb CiU? En Mas no: en Mas diu que en Junqueras i en Mas han d'anar en una llista de país (no diu "en una llista conjunta CiU-ERC). Acabo: mira què ha dit en Rull: si convé els partits hem de fer un pas enrere, és a dir, hem de deixar la marca electoral "partit". (I sí, tens raó: en part CiU fa això per a evitar una baixada electoral forta, però per a evitar la baixada electoral forta l'estratègia de CiU no és tant fer CiU+ERC sinó fer una candidatura de país / partit del president, on la marca "CiU" no hi surti.)



    ResponElimina
    Respostes
    1. Boníssima reflexió; però el que tenim entre mans ara mateix crec que és un problema més profund, que intento analitzar en un apunt més llarg que publicaré just a les dotze d'aquesta nit. Gràcies!

      Elimina
  2. La reflexió de l'anònim d'avui és també molt interessant.
    Ara, tot ja anirà molt ràpid perquè ja no queden més cartes per negociar o intents de diàleg. Ara ja és qüestió d'enllestir, i per fer això cal aquesta entesa que, de ben segur, en Mas ho sabrà fer molt bé. Si va reconstruir el gerro de porcel·lana, per què no podrà refer aquests llaços de país? Segur que sí. És més, en Junqueras segueix tenint molta predicació, sí. Però, el, que és en Mas, aquest ha pujat logarítmicament els seus punts. S'ho mereix molt. A sobre, si opta per anar de cap de llista d'una opció de país, potser fins i tot el voti jo mateix, ves per on.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…