Ves al contingut principal

Una contra-anàlisi del 9-N

Avui m’estendré més de l’habitual. Crec que el tema s’ho val. Ha passat una setmana, temps suficient per deixar reposar les idees pròpies i per escoltar i llegir una munió d’anàlisis, en particular, les majoritàries, procedents de l’hagiografia presidencial. Potser estarà bé que algú n’ofereixi una visió alternativa. Primera constatació: el procés de participació del 9-N s’ha tancat amb un èxit extraordinari. Lamentablement, al mateix temps que gaudim tot contemplant com a la trinxera del davant es llancen els trastos pel cap, vivim també un intent, descarat, d’apropiació indeguda a mans de partit, apartant la gent. Es tracta, cal dir-ho ben clar, de la cristal·lització d’una estratègia que neix del mateix vespre electoral de les darreres eleccions autonòmiques del 25-N de 2012. Vegem-ho, sinó, en perspectiva.

D’on venim. Les darreres eleccions autonòmiques, les del cartell del Gran Timoner amb els braços estesos, van ser plantejades per CiU i el seu entorn mediàtic i opinatiu com les de la majoria extraordinària, que hauria d’atorgar al president Mas la legitimitat suficient per dirigir en solitari, com a gran líder, els destins del procés de Catalunya cap a la consecució d’un Estat propi. Els resultats, però, van assenyalar clarament la voluntat d’una majoria de catalans d’encetar aquest procés, sí, però de dotar-lo d’una característica no desitjada pels Convergents: la transversalitat i, com a derivada, d’un lideratge polifònic. Em temo que és impossible entendre el que ha passat aquestes darreres setmanes sense partir exactament d’aquest punt: hi ha qui no ha paït mai el resultat electoral de la tardor de 2012.; aquests dies, llegir algunes coses em rejoveneix: és que com si fóssim dos anys enrere, exactament, durant la campanya d’aquelles eleccions.

Dos anys per una Consulta. El programa electoral de CiU va proposar aleshores una Consulta sobre l’Estat propi al llarg de la legislatura 2012-2016. Atesa la necessitat de configurar una majoria al Parlament, ERC s’avingué a oferir estabilitat al nou Govern a canvi d’un pacte per dos anys que obligués a celebrar la Consulta abans de l’acabament de l’any 2014. El president Mas es va prendre tot l’any 2013 per impulsar la negociació d’un acord sobre la data i la pregunta i encara fins al novembre de l’any següent per celebrar efectivament la Consulta. En realitat, però (contra el que alguns ingenus volíem creure, confiant vanament en la responsabilitat dels implicats), no existia cap pacte de fons sobre la manera en la qual s’abordaria, arribat el moment que tothom sabia que es produiria, el bloqueig legal de l’Estat espanyol sobre la Consulta. Amb una temeritat indecent i incomprensible (això sí que és un misteri) es van deixar escolar els mesos des del desembre de 2013 a l’octubre de 2014 sense pactar cap sortida.

Una jugada mestra. Ara hem sabut que l’operació Procés Participatiu per substituir la Consulta original havia estat planificada molts mesos abans. Les altres forces implicades, segons cal deduir, no van ser informades en cap moment al respecte. L’argument és que no es podia donar a conèixer l’ardit als altres davant del risc de posar en alerta l’Estat. Entretant, no hi havia ni rastre de les estructures d’Estat que suposadament s’estaven posant en marxa com a fruit del pacte de legislatura. Des de la perspectiva particular de CiU la sortida via procés participatiu era literalment perfecta: posava entre l’espasa i la paret les altres forces sobiranistes i les plataformes de la societat civil, les quals havien d’acceptar la sortida planejada unilateralment pel president, de dalt a baix, si és que no volien enviar-ho tot en orris i frustrar la brutal tasca mobilitzadora feta durant tants mesos. El president Mas no hauria pogut aprovar el procés participatiu si l’hagués hagut de fer passar pel Parlament; en canvi, però, l’imposava hàbilment a tothom com si gaudís de majoria absoluta.

Les llacunes en l’organització. Si és que és cert que el procés participatiu estava previst de feia molt temps i no va ser una maldestra improvisació, cal dir que, en uns quants aspectes, no ho ha semblat gens. La vicepresidenta Ortega, en presentar-lo inicialment, va parlar de menys de 700 llocs de votació, amb més de 500 municipis sense punt de participació. La pressió popular i les entitats de la societat civil van obligar el Govern a multiplicar els “col·legis” a la ciutat de Barcelona i a gairebé totes les poblacions catalanes, però deixant autèntics forats a les grans poblacions del voltants de la capital. La distribució de les àrees de població a cadascun dels punts de votació provocà greus deficiències i, potser, una sagnia de vots, justament (això és el més greu) en indrets on l’independentisme necessita encara arrelar amb força. Només la implicació descomunal i històrica de l’ANC i l’Òmnium a través de la campanya “Ara és l’hora” i l’enorme generositat dels voluntaris (per exemple, acompanyant en els seus cotxes particulars votants des del col·legi erroni al seu) va evitar que el nivell de participació deixés al final una imatge d’autèntic tret al peu.

Forts en la fe. L’èxit indiscutible del 9-N, resultat sobretot de la implicació dels de baix, amaga un fet fonamental que marcarà els propers mesos. La mecànica unilateral del procediment de convocatòria del procés participatiu (passant olímpicament del posicionament d’ERC, ICV-EUiA i la CUP), com si el Gran Timoner disposés d’una majoria absoluta que els catalans no li van donar en el seu dia, condicionarà fortament les properes passes del procés. El front polític avança, però amb ferides profundíssimes que no cicatritzaran fàcilment. Ara, a sobre, s’exigeix confiar cegament en el mateix president Mas que ha amagat la seva aposta concreta de model de 9-N durant mesos, que l’ha dut a terme sense el recolzament de les altres forces pro-Consulta i que no ens ha ofert durant els dos anys de legislatura cap notícia en relació als compromisos sobre les estructures d’Estat que havien de permetre un avanç decisiu cap a la constitució d’un Estat català independent. Llegeixo astorat moltes veus escandalitzades per la manca de confiança entre les parts. A mi no em sorprèn gens. I és que, de vegades, els costos del triomf en una batalla poden fins i tot arribar a comprometre la victòria final.

Comentaris

  1. Estimat i ben retrobat Granollacs

    És pot dir més alt però no més clar
    sembla mentida que després de passar tota una setmana sigui la primera reflexió que trobo que digui el paper d'estrassa que ha fet tant CiU com el president.
    És inversemblant que periodistes i telepredicadors no hagin sapigut o volgut fer una reflexió sobre l'ocorregut, i s'hagin sumat a la claca del president sense fer cap mena de qüestionament.
    També som conscients que no podem anar fent sang i que ens em d'empassar encara forçes gripaus, conscients que ens agradi o no, no arribarem a la independència sense CDC i em d'arriar junts amb ells i a més això serà bo per al país.

    Per això, hi aquí rau la saviesa del nostre poble, en les eleccions del 2012 en Mas no va rebre un si incondicional, si no tot el contrari un si, i ben condicionat.

    I ara tenim la prova, que la varem encertar en no donar la majoria absoluta a CiU.

    El 9N ha estat un èxit hi tant, per la saviesa d'en Mas, està clar que no, a més d'un engany i un incompliment seu ( va dir que no faria res sense consensuar-ho amb el partits pro-consulta)
    un èxit perquè la gent d'aquest país ha dit que ja està farta de partidismes i vol solucions ja, vol quelcom més què votar.
    Un èxit perquè com be has dit sense la pressió popular no s'hagueren augmentat els punts de votació i hagués estat un fracàs, i aquí un altre reflexió
    potser buscava el fracàs? i poder rentar-se les mans culpant al poble?

    Com he dit, no fem sang, però hem de continuar amatents i empenyent

    Eliseu

    ResponElimina
  2. Aquesta vegada tot això que dieu no m'acaba de coincidir amb el meu pensament, de molt més baix enteniment que el vostre. Esclar, es poden veure moltes giragonses entremig d'un procés de tanta envergadura com el nostre i molt ple d'entrebancs de tota mena. Sempre se'n poden veure. I en poden haver-ne més, sinó dins del nostre magí, que per això és lliure d'imaginar el què més vulguem.
    Però, crec i trobo que el gir que va fer CDC de fa uns anys, pocs, cap a un independentisme és sincer. Potser sigui d'una sinceritat plena d'interessos, potser sí. Però, hi veig més pes decantant aquest independentisme per la ferida constant d'humiliació des dels 2006 ençà, que no pas per cap estratègia de distreure el personal. La ferida és permanent i es va infectant més i més amb la quantitat d'humiliacions constants que hi aboquen els altres. Podrem dir que UDC hi posa obstacles i tota mena d'entrebancs per fer caure tot l'independentisme, sí. I, per això, encara no entenc com és que CDC no els ha engegat a pastar fang. Al cap i la fi, UDC està lligada amb la Internacional del PP a la UE. Aquest és un llast que l'Artur haurà de solucionar. Se m'ha dit des de dins que la Joana Ortega va tenir dubtes fins a última hora, que vol dir fins dissabte, d'acabar de repartir totes les caixes. La pressió de Duran-Lleida ha estat evident. Però, s'ha fet, i amb èxit. Tinc la impressió que per la pressió popular, l'ANC, l'OC, i el mateix Mas. Sí. N'estic segur que també és una cosa d'honor personal.
    Ara bé, jo que no sóc precisament especialista en temes de números, trobo que ens ha quedat aquest esforç a mitges. Ens calia més alt nivell dels Sí-sí. Trobo que no arribem ni a la meitat per fer decantar tot un Parlament. Ja ni parlo d'aconseguir un 80%. Hi va haver un 80% de Sí-sí d'entre els qui vam participar-hi. Però el nivell de participació encara va ser baix, al meu entendre. Serà que no hem sabut imprimir prou convenciment?, que els temorosos de tot han seguit quedant-se a casa a pesar d'haver-hi participat molts vells?, per què?? Jo crec que ha estat degut a la desconnexió permanent del sector immigrant de fa quaranta anys que mai no llegeix i menys escolta res en català.
    Potser sí que el Franco tenia raó quan deia que "todo está atado y bien atado"... Potser sí que l'Aznar té raó que abans d'aconseguir res ens barallarem per quatre misèries. Ho dic per l'agror que hi veig en les vostres paraules. Cal seguir fent feina i en bona companyonia, no hi ha més remei.

    ResponElimina
  3. L'anàlisi és esbiaixat ja que oblida totes les actuacions errònies d'ERC, per exemple quan CiU li demanava entrar al govern i no va voler, o quan li va demanar la llista conjunta a les europees i no va voler (8 diputats en lloc de 3 per molt que ho neguin). En realitat ERC va voler en tot moment exercir una política pròpia i imposar-la a Convergència i presentar-se com el partit hegemònic a Catalunya per captar més vots, no per interès de país.
    Però Junqueres es un líder sobrevalorat, que parla i parla per no dir res (aquest efecte, també propi de la Rovira, va sorprendre al principi, però ara ja cansa, tantes paraules buides). A Junqueres li costa l'entesa amb els demés (ara sabem que la unitat al parlament europeu ho fou més per la voluntat de Tremosa i Romeva que la de Junqueres) i és fàcilment manipulable per la direcció d'ERC, en bona part formada pels de sempre. És un radical però a curt termini. Es lògic que grans polítics com Mas se l'acabin menjant amb patates.
    Diu l'article que la decisió del format alternatiu del 9N no va ser consensuada: efectivament no ho va ser, perquè si ho hagués estat ja sabem quina haguera estat la reacció, la que al final va ser. Els precedents eren que no es podria consensuar res (l'excepció, i coartada d'ERC, foren els pressupostos, que de fet tenien tant poc marge que poc hi havia per consensuar). Si ERC hagués estat al govern haguera pogut consensuar però la seva opció, per evident partidisme, fou un altra.
    Vinga dir que no a tot i volen imposar els punts de vista de la direcció d'ERC obligant a Mas a mossegar-se els llavis durant tot el procés, com el president va confessar i molta gent va veure i al final ha acabat veient quasi tothom excepte els seus hooligans.
    Al final serem els catalans els que pagarem la poca altura política de Junqueres i ERC perquè encara faran la darrera i faran impossible l'acord. No hi podrà haver plebiscitàries perquè CDC pense en unes eleccions referèndum i ERC en unes eleccions per guanyar el control de la Gestoria. Ara si es pensen que el poble els perdonarà els errors com ha fet les altres vegades, que no ho somiïn, que aquesta vegada l'hauran fet massa grossa. Que Junqueres s'oblidi de ser president i ERC el partit hegemònic de la Gestoria i vagi a raca amb Convergència: que si convé s'immoli per Catalunya i se li perdonaran les seves constants trapelleries.

    ResponElimina
  4. I SI ES AIXI QUE?...HA SIGUT UN EXIT OI?...DONCS ENDAVANT,AN JUNQUERAS POTSER,EN EL FONS,NO VOL LO MATEIX?

    ResponElimina
  5. Granollacs,
    Dius algunes coses que no són certes. Dius, per exemple, que no es veu ni rastre de les estructures d'Estat que ens calen. De fet, jo diria que només ens en cal una de grossa: la Hisenda. Les altres (escoles, presons, policia, etc.) les tenim. Doncs bé: just aquesta setmana s'han convocat places d'inspectors d'Hisenda a la Generalitat. I fa cosa d'un mes, la Diputació de Lleida va començar a cobrar tributs més enllà dels que li són propis, fruit del conveni entre les quatre diputacions i la Generalitat, que ha de permetre tindre les dades fiscals de la gent. Et demanaria, doncs, que abans d'abocar a raig, et documentessis.
    D'altra banda, retreus a en Mas... el fet que ha tingut la capacitat d'organitzar el 9N contra vent i marea!!! Et reconec una cosa: na Joana Ortega no és una persona preparada per a organitzar això, i en aquest sentit el voluntarisme i la pressió popular ha permès que tot allò que podia fallar no fallés. Ara bé: tret de la vicepresidenta, en Mas i el seu equip han demostrat tindre una capacitat de gestió en moments difícils que pràcticament ningú no té. Fixa't que el sistema de votacions va esquivar l'atac cibernètic.
    Ho sabria fer, això, ERC? Ja t'ho dic ara: no. I t'ho diu un que ha estat a dins d'ERC durant temps. En Junqueras potser sabria proclamar la independència, però sabria pagar nòmines al cap de 30 dies? No, no ho sabria fer, perquè abans cal que tothom ingressi IVA, i això no està disponible a dia d'avui (ho estarà si els pro ERC deixen treballar en Mas i el seu equip).
    Penso que tu, com tanta altra gent pro ERC, jutja massa severament en Mas... perquè ha aconseguit fer el que ningú es pensava. És més: en Mas aconseguirà la independència (amb el suport d'altres forces, com ERC o la CUP, evidentment). Però cal que pugui desenvolupar la seva estratègia. No em negaràs que fins ara ens ha permès avançar a bon ritme (amb l'ajut de l'ANC, Súmate, l'AMI i Òmnium, és clar).
    La "pataleta" d'ERC, ja em perdonaràs, demostra que no està prou a l'alçada del que cal fer. Cal molt més, a ERC li exigeixo molt més per al país: entendre que en Mas juga una partida d'escacs, i si un nou veu com culminarà la jugada, s'ha d'esperar.
    M'hi jugo un pèsol: dimarts 25 de novembre, en Mas tornarà a deixar descol·locat tothom: ERC, ICV, el PSC... incloent-hi, és clar, el Govern espanyol (i els qui pensen que Unió pararà els peus a en Mas: pensar això és fer-se trampes al solitari). I la premsa i els blogaires com tu i com jo i com tots els qui estripen --massa severament, massa ràpidament, massa exageradament-- contra en Mas o contra ERC.
    Vols la independència de Catalunya? Deixa fer en Mas, creu-me. A veure si ara la gent propera a ERC farà de Duran i Lleida!

    ResponElimina
  6. La teva darrera frase és l'exemple perfecte de la tesi que volia defensar en el meu apunt: els qui no tinguem fe en el Gran Timoner ens hem d'apartar i mirar de no molestar, sinó és que no volem la independència (encara que portem 25 anys treballant-hi). Perfecte!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…