Ves al contingut principal

Actituds preocupants (espanyolejant)

Vagi per davant que acceptaré el model electoral que vulgui la majoria del sobiranisme. Tinc les meves preferències i crec que és legítim. Considero que el model de tres llistes abocades cadascuna al seu àmbit ideològic (liberal-conservador, socialdemòcrata i anti-capitalista) obtindrà en total més diputats independentistes i que la votació al nou Parlament en la qual s’anunciarà al món la intenció de constituir-nos en estat tindrà així més vots que a través d’una llista unitària. Sincerament, aquests dies, a diferència de mitjans d’octubre, no em preocupa gaire la tensió existent: crec que tots plegats ens avindrem finalment i que tirarem endavant. I que si el resultat electoral no acompanya ho haurem intentat honestament. Darrerament, però, em preocupen molt més certes actituds intolerants que observo al meu voltant. D’un integrisme cec i sord que em deixa bocabadat.

L’encalçament del dissident s’efectua per terra, mar i aire. Gairebé sempre amb un “hooliganisme” incomprensible que exalça tot i sempre el que diuen els propis i menysté tot i sempre el que afirmen els discrepants. Un histerisme de gent tradicionalment assenyada que nega legitimitat als arguments de persones que, per la seva trajectòria de coherència independentista, mereixerien una mica més (encara que sigui un mínim) de respecte. Acceptar que tots volem la independència i que creiem legítimament en estratègies diferents. Si em disculpeu la provocació, diria que una part del sobiranisme està espanyolejant en excés: o acceptes a ulls clucs el model que han posat damunt la taula o, directament, ets un anti-patriota. I és exactament així com han aconseguit expulsar del consens històric espanyol milions de catalans. I és així com, si no ens tranquil·litzem una mica, podem acabar fent fora dels nostres rengles uns quants sobiranistes, farts de rebre coces per discrepar.

Comentaris

  1. Molt i molt d'acord!
    El patriotisme sempre fa molt mal. Perquè es passa d'un objectivitat palpable a una altra d'emocional que ja no raona res. Això és molt palpable arreu d'Espanya, però també a casa nostra, que no som pas perfectes! Cal tenir molta cura i respecte amb el què es diu. Suposo que jo mateix alguna vegada n'he llançat alguna de gruixuda. Però, quan un es dedica a la política li cal vigilar molt el què diu.
    Amb això de si llista unitària o per separat em passa el mateix que amb en Granollacs, crec jo: Penso que cal fer un gran esforç mental per acceptar aquesta renúncia dels criteris polítics tradicionals. Això, crec, ens pot fer renunciar a votants. L'altra idea, la del President -heu observat que els PPros han suprimit el concepte de President quan parlen d'ell?!- la trobo molt bonica i romàntica si voleu, però poc viable per l'electorat en general. Si els principals de cada partit renuncien a encapçalar llistes, molt bé. Però, almenys que els electors tinguin una referència on agafar-se, no?

    ResponElimina
  2. Hola,

    Granollacs, això que dius és ben cert. Però ja fa temps que altra gent ho diu. En Salvador Cardús, per exemple. Sempre ha dit que cal evitar que els hiperindependentistes assenyalin amb el dit qualsevol altre independentista per considerar-lo tou. Per desgràcia, d'intransigents, a casa nostra, també en tenim. Jo, al meu blog, en dic els "musculats", que contraposo als "neuronats", que són els que reflexionen i raonen més.

    Els independentistes musculats són l'autèntic perill per a l'independentisme, perquè, a banda que poden crear zitzània entre els independentistes (dedueixo que te n'ha passat alguna, tal volta a Twitter, terreny adobat per als no-neuronats), poden crear un aldarull amb unionistes (per sort, ha passat molt poc). Però aquest risc hi és.

    En fi, tens la meva solidaritat. Cal més calma i menys impulsivitat, dins les files de l'independentisme.

    Per cert, quan dius que t'avindràs a allò que pactin Mas i Junqueras (en el fons és això, es redueix a un pacte a 2), fas el que he apuntat algun altre cop: que cal desdramatitzar el tema. Hi ha força veus que apunten a desdramatitzar. Confiem que les veus que demanen desdramatitzar tinguin més pes que els impulsos tuitaires dels no-neuronats.

    Ramon Llull, ben vist això de la llista unitària com un artefacte "romàntic" i que pot sortir abonyegat de la realitat electoral.

    Tanmateix, jo penso que la gent independentista que és mooolt d'esquerres i que no votaria una llista cívica encapçalada per en Mas són poquíssims. Per tant, dubto que hi hagi una fuita de vots considerable per l'esquerra. (Per cert, la fuga no es donaria per la dreta, no us enganyeu: per aquesta banda no marxarà ningú, la gent de la dreta no jutja l'esquerra, a diferència de la gent de l'esquerra, que sempre jutja i etiqueta la gent de la dreta.) Ara: si algú em demostra amb dades objectives que en Junqueras té raó, canviaré d'opinió. Però el nas em diu que els temors d'aquesta fuita de vots és més als aparells dels partits i als ideòlegs (Ernest Maragall, Tresserras, etc.) que al carrer. Però, com diu en Granollacs, confiem que en Mas i en Juqueras trobin la millor fórmula i la resta ja ens hi sumarem (com ERC va sumar-se al nou 9N).

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…