Ves al contingut principal

Ajudar-los és la nostra responsabilitat

Fa dos mesos, tot i que la carrosseria lluïa nova, el tren va començar a fallar greument per falta de bon manteniment: la inèrcia dels temps de bona marxa va aconseguir superar l’obstacle més difícil, aquell llarguíssim túnel, gràcies a l’astúcia del conductor i la tenacitat dels passatgers, però, finalment, s’ha aturat. Uns diuen que és culpa del maquinista, confiat de la robustesa del vehicle; altres, del revisor, que hauria d’haver vist molt abans que alguna cosa no rutllava. Uns i altres ho saben: si es mesuren bé les forces encara és possible arribar a l’estació de destí on time. Els qui anem al tren tenim dues possibilitats: abraonar-nos sobre el conductor i el revisor, o tots dos alternativament (cadascú, segons les seves preferències), per recriminar-los perquè el tren, amb tot el que hem pagat de bitllet, no funciona com caldria; podem amenaçar-los amb un acomiadament automàtic i infamant. O ajudar-los a portar la màquina i tots els vagons de la millor manera possible, sigui com sigui (no com ens agradaria o com pensem que seria ideal) fins al destí final que, suposadament, desitgem tots.

M’agradaria que tot plegat hagués anat molt diferent. Molt. Des del trencament del 13 d’octubre, podem dedicar-nos a matxucar a les xarxes socials i als mitjans, amb totes les nostres forces, als qui van al capdavant del comboi. És molt comprensible interpretar cada gest i cada situació que protagonitzen en sentit negatiu. Pessimista. Podem. Recriminar-los cada dia que passa, fins i tot cada hora, el seu desacord. Sí, podem fer-ho. Però també podem intentar treballar al servei dels grisos. Mirar d’obligar-los a una entesa amb cessions mútues. Perquè encara som a temps de premiar la il·lusió de tanta gent. Podem obrir finestres i fer que circuli l’aire als entorns resclosits. Podem valorar cada gest com una passa, per petita que sigui, en la bona direcció. Parlar de la importància de l’acord que arribarà o continuar segregant bilis a tones sense moure’ns de lloc. I l’obligació de tothom, a casa, a la feina i més encara dels qui tenim qualsevol finestra als mitjans, és la d’ajudar, mentre sigui possible, mentre el tren tingui alguna possibilitat d’arribar a l’estació, encara que sigui bufant. I temps tindrem per passar comptes.

P.S. Després d’escriure aquestes línies llegeixo la crònica de la intervenció d’ahir de la Carme Forcadell: no puc estar-hi més d’acord en el seu clam contra el pessimisme!

Comentaris

  1. Je,
    Qualsevol que no estigués al lloro es podria pensar que estàs parlant de la RENFE dels anys 60... i a sobre introduint-hi els "grisos".
    Però tots sabem de què va l'article i que demanes bona voluntat per part de tots: Polítics, societat i premsa. Aquests sobretot poden empantanegar-ho tot amb una facilitat que espanta. Durant aquests anys ens cal i seguirà fent caldre molta serenitat i bona voluntat. Que això no té res de fàcil. Esclar que entre tots també hi tenim els qui són paràsits del desgavell permanent... Però, d'entre el fiables, no tenim dret al desànim.
    Vinga, va, ERC ja ha retirat les esmenes a la totalitat dels famosos pressupostos. Molt bon símptoma!!
    A sobre, en Torres-Dulce acaba de plegar...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…