Ves al contingut principal

Bestiari del procés: A. Barnils, P. Carbonell i B. Duart

Barnils, Andreu (periodista).
Lectures constructives.
El cap de setmana ens ofereix la possibilitat de contrastar dos possibles camins: un mena a la destrucció, l’altre, a mantenir viu un procés plural. De fet, hi ha dues possibilitats: intentar interpretar negativament tot el que fa l’altre, o, ben al contrari, buscar els punts forts, que uneixen, de tot allò que ofereix. Desgraciadament, predomina la primera opció, de manera que els (suposats, vull creure, per no fer com ells, que veritables) partidaris de la unitat, es dediquen a desacreditar, quan no a menystenir i a insultar, tot i tots els qui no fan allò que ells (molt legítimament en el fons, però no en les formes) creuen que haurien de fer. El cas de la possibilitat que Junqueras manifestés la seva disposició, fins i tot, a cedir la presidència de la Generalitat n’és un exemple perfecte de com, un oferiment constructiu pot ser interpretat de la manera més perjudicial possible. I així, prendrem mal.

Carbonell, Pere (fundador de Front Nacional de Catalunya).
Els veritables herois.
Aquesta setmana ens ha deixat Pere Carbonell i Fita, un dels creadors l’any 1943 de la secció armada del FNC, plataforma unitària del sobiranisme d’aleshores en la lluita antifranquista i una de les primeres organitzacions polítiques obertament independentistes. Pertany a la generació que va combatre en primera línia i que va perdre la guerra. A la de tants joves mestres convertits a la força en comercials per sobreviure a la gana sota el franquisme. D’un dels volums de les seves memòries (“Obrint camins a l'esperança, 1945-1960”) m’emociona la seva narració de la vaga de tramvies del 1951, una corrua de gent caminant cap a la feina en silenci mentre els tramvies passen buits, el primer gran moviment de resistència, bastit només amb les eines del boca a orella popular, quan semblava que tot era mort. Rellegir-ho ara anima el més pessimista: hem fet el més difícil, ara toca rematar-ho en memòria seva.

Duart, Brauli (president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals).
Com els crancs.
En 2013, els treballadors de la CCMA van fer un pas endavant evitant, mitjançant una vaga, l’emissió del missatge nadalenc del Borbó vell. Ara, dotze mesos després, a diferència del que es tradició a ETB, la televisió pública catalana ha emès l’arenga del Borbó jove. És una veritable llàstima: se suposa que som en procés de desconnexió i aquest era un filó que no presentava cap inconvenient objectiu per encarar. El diari dels Godó anunciava la preocupant notícia del retorn al seny del Govern a tot drap: aquesta mateixa setmana hem sabut que el grup rebrà una nova alenada de diner públic (1,9 milions d’euros) per permetre que la CCMA emeti en alta definició per un dels canals del múltiplex del qual té concessió i, contravenint descaradament el seus compromisos, ha mantingut buit duran anys. Buf.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…