Bestiari del procés: J. Herrera, P. Iglesias i A. López Tena

Herrera, Joan (coordinador nacional d’Inciativa per Catalunya-Verds).
Unicornisme confederal.
Nerviosos i pansits, els ecosocialistes viuen amb neguit els seus darrers mesos, si no com a formació política, sí com a marca electoral. El procés de deglució per Podemos sembla inevitable. De moment, Herrera ha plantejat l’objectiu de futur polític d’Iniciativa: un Estat per Catalunya dins Espanya. Unicornisme confederal en estat pur. Com el PSC, Herrera s’apunta al bloc partidari d’evitar a tota costa les plebiscitàries i la Declaració d’Independència, relegant la solució del plet català a una refundació d’Espanya absolutament irrealitzable, per a la qual calen 235 diputats dues legislatures i un referèndum d’aprovació pel mig. Es tracta de tornar-nos a embolicar en una via sense sortida, exactament igual que fa trenta-cinc anys. Sobretot, doncs, abans que acudim d’aquí poc a les urnes, caldrà que aclareixin sí, com sembla, els seus diputats votaran no a la independència quan la proclami el Parlament.

Iglesias, Pablo (secretari general de Podemos).
Retorn al passat.
Hem canviat les grenyes i l’americana de pana per la camisa blanca casual de mànigues arromangades. A tots ens fa més joves: encara que no tenia ús de raó política, em sembla que la visita de Pablo Iglesias a les colònies ha recordat l’any del Naranjito. Pletòric, desembarca, no reconeix el diàleg amb un president triat pels catalans democràticament i censura als qui, fins i tot després de dècades de construir l’anticapitalisme al carrer, el respecten. Per rematar-ho, diu que se sent com a casa a Cornellà i l’Hospitalet, com si a Tortosa, Lleida o Vic tothom fos casta. Almenys, el 1982 el PSC constituïa una franquícia suposadament independent. Ara, amb ell, no tenim ni això: una estructura política muntada de dalt a baix, per un politburó universitari amb seu a Madrid, que practica un sucursalisme salvatge. El símbol gràfic de Podemos és un bucle: no pot ser més adequat.

López Tena, Alfons (president del Consell Nacional de Solidaritat).
Despullant demagògies.
Amb aquella barreja acidíssima, no massa sovint reeixida, a voltes brillant i gairebé sempre excessiva, el líder de Solidaritat acostuma a fer pensar el sobiranisme més conscient des de les xarxes socials. Aquesta setmana dedicava un tuit divertit i eloqüent a la visita de Pablo Iglesias. Si l’espanyolisme més arnat repeteix com un mantra (amb la barra habitual de negar-se a comparar despesa per habitant) que els impostos els paguen les persones i no els territoris, el líder de Podemos fa el paral·lel pel que fa a la percepció dels serveis públics, naturalment, de la manera més populista possible. Com si la dependència no hi tingués res a veure, remarca la similitud dels problemes de la gent de Nou Barris i de Vallecas. Resposta: Nou Barris-Alacant, 72 € en peatges; Vallecas-Alacant, 0. Nou Barris-Saragossa, 51 €; Vallecas-Saragossa, 0. Nou Barris-Santander: 112 €. Vallecas-Santander: 0.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas