Ves al contingut principal

Bestiari del procés: M. Rajoy, S. Saénz de Santamaría i J. Tapia

Rajoy, Mariano (president del Govern espanyol).
Un vaixell que s’enfonsa.
Les enquestes apunten a una situació d’alerta màxima. Aquesta setmana, fins i tot, el president Rajoy ha hagut de lliurar finalment el cap de la ministra Ana Mato per guanyar una mica d’oxigen. La tempesta perfecta continua engreixant els seus núvols a l’horitzó i, en aquestes condicions, la possibilitat que les mesures contra Catalunya serveixin de darrera vàlvula d’escapament augmenten exponencialment. Aquesta setmana hem vist el president del Govern espanyol negar la seva pressió sobre la Fiscalia General de l’Estat, alhora que afirmava falsament que la justícia ha manifestat ja per dues vegades que la Consulta és il·legal (com sabeu tots, extrem literalment fals, atès que només les ha suspès mecànicament) o fins i tot que el TC li ha donat la raó. Un nou argument per marxar d’un Estat on la separació de poders és inexistent.

Sáenz de Santamaría, Soraya (vicepresidenta del Govern espanyol).
Abraçada desesperadament a la llei.
Segueix, impassible, agafada a l’argumentari del compliment de la llei. Com si la desobediència descarada, diàfana, de 2,3 milions de persones es pogués tractar a cop de tribunal, de codi penal. De bojos. Viuen en el seu món particular. Per això el desconeixement absolut de la realitat catalana, com a argument a favor del compliment de la legalitat, la va impulsar a posar com a exemple quins efectes podrien derivar-se per al Govern de Catalunya d’una hipotètica negativa massiva dels ciutadans a pagar els seus impostos... a la Generalitat! Com si el govern autonòmic, la trista i exhausta Gestoria que ens han deixat, recaptés encara algun tribut rellevant. Impressionant.

Tapia, Joan (periodista).
Tirem de manual.
“Mas se erige en caudillo provisional”. Aquest és el títol d’un article de l’exdirector de “La Vanguardia” sobre la proposta d’Artur Mas del passat dimarts. No seré qui defensi l’estil, per al meu gust, excessivament unilateralista, del president Mas. Tampoc, però, és normal caure en la paranoia. Les veus privilegiades de l’statu quo a Catalunya dels darrers trenta anys, a dreta i esquerra, de Lluís Foix a Lluís Bassets, s’han llançat aquesta setmana en tromba a criticar el cabdillisme del Gran Timoner. A veure, és un retret difícil d’entendre aritmèticament: si el president exhaureix la legislatura (també estaria bé saber com, hauria de ser de la mà d’un PSC que agonitza) tindrà per davant encara dos anys. A canvi, en el seu pla, es fa l’hara-kiri, bé en divuit mesos, durada de la legislatura especial que proposa, o bé des d’ara mateix, si és que no encapçala la llista. Curiosa manera d’exercir un cabdillisme, amb data de caducitat.

Comentaris

  1. Granollacs, no hi ha manera , no en tenim prou amb els bastons a la roda que ens posen de Espanya, que nosaltres sols no deixem perdre cap oportunitat de perdre més oportunitats, i posar-nos més entrebancs i dificultats al camí emprès, si ho podem fer-ho més endavant perquè fer-ho ara, Deu ser la nostra naturalesa, tants caps , tants barrets, i la independencia l'any 3000.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…