Ves al contingut principal

Catalunya ara: mobilització i decisió definitiva

És evident en les reaccions de l’espanyolisme, sigui castellà o català, de Pedro J. Ramírez a Juan Carlos Girauta: a hores d’ara, l’eina més esmolada de la casta, dels llinatges que manen a la península des de fa segles, per mantenir la seva dominació sobre els catalans és l’èxit de Podemos. L’anàlisi de molts experts i els resultats de la gran mobilització del 9-N assenyalen que el Sí a la independència disposa ara d’un sòlid terra del 40% del cens, amb un gran avantatge: està plenament mobilitzat, es capaç de fer cadenes, ves, processos de participació i el que calgui. Al voltant d’un 20%, o no està interessat en el tema o no ho té encara prou clar. Finalment, aproximadament, un 40% és, en principi, en abstracte, contrari a la independència, però si demà s’hi celebrés un referèndum, en part, probablement, no aniria a votar. Al darrer sondatge del CEO, a més del canvi substantiu de la mostra, el resultat del canvi en la pregunta concreta sobre la independència (abans què votaries si hi hagués demà un referèndum; ara, què vols) demostra aquesta important diferència en la mobilització dels dos grans blocs, contrari i favorable, a la independència.

I és aquí on, per a la casta interessada a mantenir l’statu quo territorial, Podemos té una gran feina a fer en els propers mesos. Perquè el sector ultraespanyolista, el que representen Ciudadanos, UPyD, PxC i el Partido Popular, resultat del treball intens fet fins ara, ja està a hores d’ara plenament mobilitzat; en canvi, la part més esquerrana d’aquest segment, fortament decebuda per la trajectòria dels socialistes durant la crisi, el viver de vot del nou partit de Pablo Iglesias, és justament en aquest moment el que cal activar políticament, amb dosis renovades d’il·lusió en un nou projecte. És difícil saber si aquesta arrencada servirà també per posar-los a treballar activament en contra de la independència. En tot cas, resulta imprescindible que, mentre aquest moviment d’opinió es consolida, els sobiranistes fem via i donem com més aviat millor el cop definitiu: diversos opinadors de prestigi s’hi han referit en els darrers dies. Més enllà del model de llista única o llistes plurals que cadascú consideri ideal, hi ha una cosa clara: o avancem amb determinació abans del cicle electoral espanyol o se’ns covarà l’arròs: amb tot el dependentisme mobilitzat, ens serà molt més difícil obrir-nos camí cap a la plena llibertat.

Comentaris

  1. Totalment d'acord amb el comentari, només hi afegiria que si el País en conjunt, per tant partits i ciutadania, no som capaços d'afrontar junts el repte més gran de la nostra història recent, es que no som dignes de guanyar la llibertat, per tant no ens la mereixem.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…