Com deixar-ho de veres (#ViaClaver)

Pel que sé de les converses a la vora del foc, el meu avi, mort quinze anys abans de la meva aparició en aquest món, era un home de sòlides conviccions i de caràcter expeditiu. En la memòria familiar dels qui l’hem succeït ha quedat fixat el record de com afrontà els primers coquetejos d’un dels seus fills amb el tabac: el convidà a fumar conjuntament un havà empassant-se el fum i el resultat, en forma da mareig i vomitada descomunal el va immunitzar per a la resta de la seva vida. Actuar a l’avançada, preventivament, és sense dubte el més intel·ligent, perquè després costa molt deixar-ho, especialment si, tot i el mal rebut durant dècades, hi ha qui li ha acabat agafant fins i tot el gust, vivint a cos de rei a canvi de servir els qui tots sabem. No cal dir que, una vegada enganxat, deixar les dependències és molt més costós. A aquests alçades, contrastat mèdicament l’efecte devastador de la dependència, advertit que li va la vida en l’envit, el pacient sap perfectament que ha de deixar-ho. És el primer pas. Important. Sap que no hi ha vida més enllà. Lliures o morts.

Però, caram. Les dependències són com són i costa molt tallar les amarres. Habitualment, passem per un estadi de sí, ho sé, he de fer-ho, però no cremem del tot les naus. Un hemisferi del cervell vol entabanar l’altre. He decidit deixar-ho però continuo passant per aquell lloc dels afores, on sé que un senyor amb caputxa em passa coses. He decidit deixar-ho però al rebost, darrera les conserves, encara tinc una ampolleta, ei, només per a un moment crític, de màxima desesperació. Sí, he decidit deixar-ho, però al fons del tercer calaix de l’escriptori, a sota l’estelada de les manis, encara tinc un paquetet amb l’encenedor a dins. Em penso que ara som exactament en aquest punt. Sí, tots plegats hem decidit deixar-ho (deixar-la), però, insegurs com estem (sobretot alguns) de l’aposta, no ens atrevim encara a cremar definitivament les naus. No canviem definitivament de ruta. No llancem el líquid maleït per l’aigüera. No enviem a la brossa el paquet de ros. I no, amics, és el moment de fer la passa definitiva, de fumar-nos un havà com una casa i treure-ho tot. De desenganxar-nos. D’emprendre la #ViaClaver.

P.S. En canvi, la solució coma etílic d’en Josep Lluís Carod-Rovira no em convenç: hi veig risc de continuar enganxats.

Comentaris

  1. Jo també prefereixo la Via Claver! La proposta d'en Carod-Rovira ens allarga la desconnexió.
    Potser la Via Claver és un xic radical als ulls de molts, però jo sóc d'obrar com ton avi. Les coses, de cara, i ben clares des del primer dia. I la cosa resulta, es posa tot a lloc de cop.
    Salut!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas