Ves al contingut principal

Com deixar-ho de veres (#ViaClaver)

Pel que sé de les converses a la vora del foc, el meu avi, mort quinze anys abans de la meva aparició en aquest món, era un home de sòlides conviccions i de caràcter expeditiu. En la memòria familiar dels qui l’hem succeït ha quedat fixat el record de com afrontà els primers coquetejos d’un dels seus fills amb el tabac: el convidà a fumar conjuntament un havà empassant-se el fum i el resultat, en forma da mareig i vomitada descomunal el va immunitzar per a la resta de la seva vida. Actuar a l’avançada, preventivament, és sense dubte el més intel·ligent, perquè després costa molt deixar-ho, especialment si, tot i el mal rebut durant dècades, hi ha qui li ha acabat agafant fins i tot el gust, vivint a cos de rei a canvi de servir els qui tots sabem. No cal dir que, una vegada enganxat, deixar les dependències és molt més costós. A aquests alçades, contrastat mèdicament l’efecte devastador de la dependència, advertit que li va la vida en l’envit, el pacient sap perfectament que ha de deixar-ho. És el primer pas. Important. Sap que no hi ha vida més enllà. Lliures o morts.

Però, caram. Les dependències són com són i costa molt tallar les amarres. Habitualment, passem per un estadi de sí, ho sé, he de fer-ho, però no cremem del tot les naus. Un hemisferi del cervell vol entabanar l’altre. He decidit deixar-ho però continuo passant per aquell lloc dels afores, on sé que un senyor amb caputxa em passa coses. He decidit deixar-ho però al rebost, darrera les conserves, encara tinc una ampolleta, ei, només per a un moment crític, de màxima desesperació. Sí, he decidit deixar-ho, però al fons del tercer calaix de l’escriptori, a sota l’estelada de les manis, encara tinc un paquetet amb l’encenedor a dins. Em penso que ara som exactament en aquest punt. Sí, tots plegats hem decidit deixar-ho (deixar-la), però, insegurs com estem (sobretot alguns) de l’aposta, no ens atrevim encara a cremar definitivament les naus. No canviem definitivament de ruta. No llancem el líquid maleït per l’aigüera. No enviem a la brossa el paquet de ros. I no, amics, és el moment de fer la passa definitiva, de fumar-nos un havà com una casa i treure-ho tot. De desenganxar-nos. D’emprendre la #ViaClaver.

P.S. En canvi, la solució coma etílic d’en Josep Lluís Carod-Rovira no em convenç: hi veig risc de continuar enganxats.

Comentaris

  1. Jo també prefereixo la Via Claver! La proposta d'en Carod-Rovira ens allarga la desconnexió.
    Potser la Via Claver és un xic radical als ulls de molts, però jo sóc d'obrar com ton avi. Les coses, de cara, i ben clares des del primer dia. I la cosa resulta, es posa tot a lloc de cop.
    Salut!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…