Ves al contingut principal

Com deixar-ho de veres (#ViaClaver)

Pel que sé de les converses a la vora del foc, el meu avi, mort quinze anys abans de la meva aparició en aquest món, era un home de sòlides conviccions i de caràcter expeditiu. En la memòria familiar dels qui l’hem succeït ha quedat fixat el record de com afrontà els primers coquetejos d’un dels seus fills amb el tabac: el convidà a fumar conjuntament un havà empassant-se el fum i el resultat, en forma da mareig i vomitada descomunal el va immunitzar per a la resta de la seva vida. Actuar a l’avançada, preventivament, és sense dubte el més intel·ligent, perquè després costa molt deixar-ho, especialment si, tot i el mal rebut durant dècades, hi ha qui li ha acabat agafant fins i tot el gust, vivint a cos de rei a canvi de servir els qui tots sabem. No cal dir que, una vegada enganxat, deixar les dependències és molt més costós. A aquests alçades, contrastat mèdicament l’efecte devastador de la dependència, advertit que li va la vida en l’envit, el pacient sap perfectament que ha de deixar-ho. És el primer pas. Important. Sap que no hi ha vida més enllà. Lliures o morts.

Però, caram. Les dependències són com són i costa molt tallar les amarres. Habitualment, passem per un estadi de sí, ho sé, he de fer-ho, però no cremem del tot les naus. Un hemisferi del cervell vol entabanar l’altre. He decidit deixar-ho però continuo passant per aquell lloc dels afores, on sé que un senyor amb caputxa em passa coses. He decidit deixar-ho però al rebost, darrera les conserves, encara tinc una ampolleta, ei, només per a un moment crític, de màxima desesperació. Sí, he decidit deixar-ho, però al fons del tercer calaix de l’escriptori, a sota l’estelada de les manis, encara tinc un paquetet amb l’encenedor a dins. Em penso que ara som exactament en aquest punt. Sí, tots plegats hem decidit deixar-ho (deixar-la), però, insegurs com estem (sobretot alguns) de l’aposta, no ens atrevim encara a cremar definitivament les naus. No canviem definitivament de ruta. No llancem el líquid maleït per l’aigüera. No enviem a la brossa el paquet de ros. I no, amics, és el moment de fer la passa definitiva, de fumar-nos un havà com una casa i treure-ho tot. De desenganxar-nos. D’emprendre la #ViaClaver.

P.S. En canvi, la solució coma etílic d’en Josep Lluís Carod-Rovira no em convenç: hi veig risc de continuar enganxats.

Comentaris

  1. Jo també prefereixo la Via Claver! La proposta d'en Carod-Rovira ens allarga la desconnexió.
    Potser la Via Claver és un xic radical als ulls de molts, però jo sóc d'obrar com ton avi. Les coses, de cara, i ben clares des del primer dia. I la cosa resulta, es posa tot a lloc de cop.
    Salut!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…