Ves al contingut principal

Dos grisos per a un acord possible

Els dos principals actors de la representació, Artur Mas i Oriol Junqueras, han plantejat ja les seves apostes pròpies per continuar amb el procés a través d’una convocatòria electoral plebiscitària que pugui substituir el referèndum prohibit per Espanya. Totes dues gaudeixen de potents avantatges i d’alguns inconvenients. Per arribar a un consens mínim, és evident, caldria identificar correctament quins són els elements que podrien aconseguir compensar al màxim, en la mesura del possible, els problemes que planteja cada opció. No amagaré que em decanto per l’aposta paraigua que unifiqui tres llistes de fet separades, que podrien ser Ara és l’hora-Llista pel Sí, Ara és l’hora-Esquerra per la Independència i Ara és l’hora-Crida Constituent. Sí aquestes tres llistes acorden un punt comú clar amb un objectiu i un full de ruta cap a la independència i realitzen actes conjunts compartint el suport de l’Assemblea en una potent campanya electoral, crec que la lectura immediata dels resultats podria ser perfecta, especialment, si s’acordés a l'avançada que, passi el que passi, es mantindrà el lideratge del president Mas.

D’altra banda, la candidatura unitària té tots els avantatges de comprensió del resultat a nivell mundial, però pot deixar fora alguns indecisos. Se m’escapa l’efecte il·lusió que tot sovint sento invocar: em sembla que pràcticament tots els votants independentistes estan a hores d’ara hiper-motivats. Caldria compensar-ho, en tot cas, amb l’establiment per part de les forces polítiques que hi donin suport, d’un decàleg fort on la regeneració democràtica, la lluita contra la corrupció i el salvament de l’estat del benestar haurien d’aparèixer lligades a la recuperació de la plena sobirania política. A més, probablement, fora bo que la llista fos encapçalada per un personatge destacat de la societat civil i que la seva composició comptés amb homes i dones destacats del cantó ideològic de l’esquerra i amb força pel seu activisme social en l’àmbit de l’entorn de la capital catalana. Proposta A o B. Tinc les meves preferències, però crec que és possible acabar comprant-ne una o altra com a mal menor. Perquè, si alguna cosa està clara, és que l’alternativa d’embarrancar durant un any i mig seria molt, però molt pitjor que qualsevol de les altres dues. De fet, no ens la podem permetre de cap manera.

Comentaris

  1. Aquesta reflexió me la voldria fer meva, de tant que m'hi sento reflectit. Si es vol, encara s'hi podria fer una cabriola més en les llistes paraigua. Ho dic perquè no ho he sabut veure: S'hi podria posar a l'inici de cada llista tota una sèrie de patums de país adequats al criteri de dretes-centres-esquerres. Per fer-ho més fàcil, els no-polítics -primers de llista- podrien anar amb cursiva i els sí polítics amb lletra de pal. O, amb negre i sense negreta, etc.
    D'aquesta manera, es pot fer visible la quantitat que s'hi adhereixin a cada grup. Ja que es vol competició, doncs que sigui sana, no?

    ResponElimina
  2. Ho subscric tot (incloent-hi l'afegitó d'en Ramon Llull).
    Totalment, absolutament, completament, indiscutiblement d'acord.
    Bravo, Granollacs! A veure si els capitostos dels partits afectats t’escolten.

    ResponElimina
  3. No se si posar personatges del sobiranisme d'esquerres o de dretes, és el més adequat per obtenir més vots. Recordem que els caps de llista són 4 (un per província). Jo posaria al capdavant d'una llista unitària a Santiago Vidal, clarament d'esquerra alternativa però institucional i acceptable per tots, i després Justo Molinero o altre personatge d'aquestes característiques. Mas, Junqueres, Forcadell i Casals no cal que vagin a llocs destacats (el president a elegir no cal que sigui el nº 1 de la llista). Personatges que puguin atreure als indecisos castellanoparlant, i també personatges que puguin atreure a la gent en general: grans metges, arquitectes, artistes, esportistes, i al darrera polítics (només veig imprescindibles a Mas, Junqueres, Ortega i Rigau, i en David Fernàndez si finalment la CUP s'hi ajunta). La CUP s'hi hauria d'ajuntar perquè si per desgracia la llista unitària tingués menys de 68 diputats i fessin falta els 3 o més que pugui treure la CUP, el prestigi dels cupaires cauria per terra, però encara cauria més si la gent va cap a la llista unitària i la CUP no aconsegueix passar el mínim del 3% a cap de les províncies (a 3 d'elles això es quasi segur) perdent-se un munt de vots (entre el 2 i el 3% dels votants).

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…