Ves al contingut principal

Retardar les eleccions? Una incoherència d’arrel

Emboirats entre mantres. Hi ha el de la pluralitat de llistes per abastar els indecisos. Hi ha, a l’altra banda, el de la necessitat d’una llista única, presentada com a única alternativa a unes eleccions normals. En tots els casos, com si no existissin els grisos. Com que el primer ja el combaten a la xarxa insignes opinadors, m’hi fixo en aquest darrer argument. Si no és per fer unes plebiscitàries anirem fins al 2016: ara, no podem convocar unes eleccions normals. Ho sento, però em sembla que aquesta visió manipula la realitat 180 graus. És exactament al contrari. És imprescindible convocar eleccions, sigui la fórmula de partits o candidatures que es presentin la que sigui, precisament perquè, després del que ha passat en aquest país durant els darrers tres anys, és absolutament impossible continuar endavant amb aquesta legislatura com si fos un període polític normal, fins i tot, encara que el president gaudís de majoria parlamentària per fer-ho. No, cal rebre un mandat renovat del poble: és per això que les eleccions (el president ja triga!) cal convocar-les com abans millor.

Anem a pams. Fins ara, molts han lloat la proximitat del Gran Timoner als anhels de la brutal mobilització sobiranista (no tant als de les víctimes de la crisi social que ens ha tocat viure i a ell gestionar). Així ha estat, en efecte. El setembre de 2012, després de la descomunal manifestació de l’Onze i del cop de porta de Mariano Rajoy a negociar un pacte fiscal, el president Mas va convocar les eleccions per rebre un mandat clar en relació a la proposta de convocar una Consulta sobre el futur polític del país (incís: que ell volia fer en 2016). Doncs bé, aquest mandat d’ara fa dos anys, després del 9-N, està clarament caducat: aquest és el motiu principal pel qual cal anar a unes noves eleccions. Ara, Artur Mas té dues possibilitats: convocar els comicis per rebre el mandat popular explícit d’encetar el procés d’independència o sotmetre a les urnes un plantejament alternatiu per al futur del país a aplicar durant els propers quatre anys. Així, doncs, esperant que es decanti per la primera opció (si pot ser, naturalment, acordada amb ERC, la CUP, l’Assemblea, Òmnium i tutti quanti), és la seva responsabilitat cridar a les urnes els catalans el més aviat possible.

Comentaris

  1. No li veig cap altra possibilitat, tan d'estratègia i debilitat parlamentària, com d'ètica que cal pel bon respecte als ciutadans catalans. Espero que el Presi. ho faci efectiu i se'n desempallegui del qui crec que l'està frenant, com sempre: Duran-Lleida. Aquest home ja no s'aguanta de cap manera. Fins i tot té uns atacs de gelosia que li fan perdre tot el poc respecte que encara podia tenir. Per què triga tant a decidir-se el Presi? Quin enrenou hi ha dins d'aquesta coalició? Pot ser el pes d'en Pujol? Fins i tot en Pelegrí també fa comentaris que semblen plenament destinats a sabotejar el treball del seu President!
    El cert és que cal sanejar el Parlament de Catalunya i fer via!!

    ResponElimina
  2. Granollacs, totalment d'acord, però no et voldria desmoralitzar , hi ha molts antecedents que indiquen que en aquest país, si hi ha vàries maneres de fer una mateixa cosa sempre optem per la més complicada, la que ofereix més entrebancs, que costarà més esforç i que trigarem més temps a realitzar. Aquesta es la manera catalana de fer les coses.

    ResponElimina
  3. No hi ha alternativa a la llista unitària (i única encara millor), ja que és a la ÚNICA a la que la societat civil podria donar suport (de pena el invent de Junqueres de posar a una personalitat a una llista i a un amic proper del personatge, a l'altra llista, aquest home és seriós? cada dia desbarra més i fa més evidents les seves carències, no el veig capacitat per ser el primer president de la república catalana). Sense llista unitària no val la pena fer eleccions per perdre diputats (ara 71 després poden ser 65 o encara que s'arribi a 68, sempre seran menys de 71) ja que els de la CUP-Procés C que en poden treure entre 5 i 10, comptaran a la practica com unionistes (ells no ho saben, i no se'n adonaran fins passades les eleccions). Si es així va més deixar passar temps per veure la resposta del poble a les municipals i generals (on l'hòstia que és pot fotre ERC pot ser de les que no s'han vist mai), ja que llavors una part d'ERC es fusionarà amb CDC per formar el Partit Nacional Català, i quan un sol partit independentista pugui obtenir la majoria absoluta tornar-ho a provar, encara que això ja no passarà, quan es trenca la il·lusió de tants milions difícilment es recupera, i el poder a Madrid no haurà variat sensiblement entre un PP que tindrà la majoria minoritària i un Podem que substituirà al PSOE (una tercera força només pot obtenir 20 o 25 diputats) i encara que Podem dependrà menys de les directrius del PP, s'entendrà amb aquest en la qüestió catalana (i la basca).

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…