Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2015

#NovaPlanta300 “So pena de ser tratados como sediciosos los que concurrieren” (falten 16 dies)

El Decret de Nova Planta s’emmarca en un temps d’aplicació d’incomptables mesures repressives de tota mena que afortunadament ens són ben conegudes: d’entrada, cal assenyalar que la magnitud humana de la desfeta de 1714 només admet comparació amb 1939. Les xifres de repressaliats, executats i exiliats, similars en proporció a la població total del moment. El règim imposat a partir del moment de l’ocupació definitiva del país (1711-1714) és qualificat pels historiadors d’autèntic terrorisme militar: accions indiscriminades contra la població civil, crema de cases i càstigs col·lectius sobre el patrimoni, requises de béns, execucions massives i empresonament sistemàtic de les autoritats. Es prohibeixen i confisquen les armes (se’n recullen més de setanta mil el 1715) sota pena de mort pública.

***
53. Por los inconvenientes que se han experimentado en los sometenes y juntas de gente armada, mando que no haya tales sometenes ni otras juntas de gente armada, so pena de ser tratados como se…

#NovaPlanta300 “Que en mis reynos las dignidades y honores se confieran reciprocamente a mis vassallos” (falten 17 dies)

Un dels elements més importants que assenyalen la liquidació de la sobirania catalana pel Decret de Nova Planta és l’eliminació de la condició jurídica de naturalesa, l’exigència d’ésser natural català, per al ple exercici dels drets polítics a Catalunya. La naturalesa o nacionalitat catalana era una condició atorgada individualment per la Cort general i facultava als catalans d’origen estranger que l’obtenien a participar de diversos beneficis, principalment, dels oficis públics. Abans de 1714 era la Cort general qui reconeixia la nacionalitat a partir d’una sol·licitud presentada per l’interessat i sovint avalada per la seva població de residència; a partir de la publicació del Decret de Nova Planta, molts dels oficis polítics del país van anar a raure a mans de no catalans.

***
54. Han de cessar las prohibiciones de estrangería porque mi real intención es que en mis reynos las dignidades y honores se confieran recíprocamente a mis vassallos por el mérito, y no por el nacimiento en u…

#NovaPlanta300 “En todo lo demás, que no está prevenido en los capítulos antecedentes” (falten 18 dies)

Amb el Decret de Nova Planta, les Constitucions catalanes, una filigrana preciosa bastida al llarg de cinc-cents anys de pacte i transacció entre la classe dirigent i els monarques, resta convertida en simple dret supletori de la real voluntat. Ara, les normes no neixen del debat al sí del cos polític català: la paraula del rei és llei. Abans de 1714, els monarques no ho són de fet abans de jurar les Constitucions davant dels braços o estaments que representen la Terra, de la mateixa manera que els seus representants al país, els lloctinents o virreis. Amb els anys, progressivament, es procedirà a un desmantellament sistemàtic i gairebé total de l’ordre jurídic català, del qual només se’n salvarà el dret civil, base, aquets sí, de l’avui vigent a Catalunya.

***
55. Las regalías de fábrica de monedes y todas las demás llamadas mayores y menores me quedan reservadas, y si alguna comunidad o persona particular tuviere alguna pretensión se le hará justicia oyendo a mis fiscales.

56. En todo…

#NovaPlanta300 “Se me consulte por la Audiencia, lo que considerare digno de reformar” (falten 19 dies)

Fou l’empenta de la societat civil, al marge de la política, la protagonista del segle XVIII català. El progrés econòmic que, superat el primer impacte, arrenca a la segona meitat, no fou en cap cas resultat d’una tutela o d’almenys una protecció pública que, en realitat, mai va existir: la concessió del lliure comerç amb Amèrica (una aspiració que ja apuntaven amb solvència les Constitucions catalanes de les darreres Corts dels Àustria) no fou cap concessió estratègica al comerç català sinó un recurs per intentar augmentar els ingressos de la sempre voraç i afamada hisenda reial.

Darrera el bell mite de les botigues barcelonines que obriren al dia següent mateix de la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714, s’amaga una realitat molt més crua: un segle de repressió extrema. La derrota provocà un replegament dels esforços dels catalans a l’àmbit privat, la renúncia per la força, per molt temps, a l’exercici real del poder polític. Serà a través de la iniciativa econòmica que el…

#NovaPlanta300 “Y que en todos tiempos conste de esta mi real resolución” (falten 20 dies)

Tal i com proposa el títol, seguim fidelment el desig del primer Borbó: fem memòria de l’oprobi del govern castellà a Catalunya que es derivà de l’aplicació del dret de conquesta, mitjançant l’anomenat Decret de Nova Planta. Per això, d’aquí al proper 16 de gener de 2016, des d’aquesta Nit de Nadal i al llarg de 24 dies, repassarem fil per randa el contingut de l’eina jurídica que va comportar la liquidació de la sobirania i de les institucions del país, la base sobre la qual, en definitiva, se sustenta en origen l’actual domini polític del cos polític espanyol sobre Catalunya. És a dir, el fet que avui ens tractin com una possessió.

Ho farem repassant i contextualitzant els aspectes més destacats del decret i reproduint-lo punt per punt de final a principi, de manera que, en acabar, sigui visible al bloc de manera ordenada. En la transcripció, a fi de fer la lectura més entenedora, s’ha regularitzat la puntuació i l’accentuació i l’ús de majúscules i minúscules d’acord amb criteris …

Un referèndum com a excusa per substituir el PSOE

Podemos ha assumit la defensa de la celebració d'un referèndum (sobre la independència, sí, segur?) a Catalunya. Aquest fet li ha permès remuntar a base d'escombrar el nacionalisme d'esquerres arreu de la "perifèria" (per emprar el terme tan estimat pels de Pablo Iglesias). De fet, quan aquests dies es jutja el resultat d'Esquerra Republicana severament (com és tan habitual en els opinadors de l'entorn convergent) cal tenir en compte aquesta dada: ERC ha triplicat els seus resultats mentre Podemos feia miques totes, absolutament totes les opcions homòlogues arreu de l'Estat. Des de l'independentisme cal reconèixer el pas fet pels d'Iglesias i Errejón. Ara bé, també és precís fer notar que una conversió tan sobtada, en el seu pitjor moment demoscòpic, fa de mal creure. En concret, fa pensar que ens utilitzen, com és tan habitual en la política espanyola castellano-cèntrica, com un mocador que llançaran a la brossa quan els convingui.

El que sem…

El darrer autoengany (crec)

Malauradament, el referumdisme ha guanyat les eleccions a Catalunya. El Dia de la Marmota sense final. Les voltes a la mateixa sínia. El cop de cap contra la paret. Però tinc la confiança que sigui el darrer autoengany. Els catalans som així. Cada generació necessita oferir una altra oportunitat, una més, després de tantes mossegades, a la reformulació de l'Estat espanyol de matriu castellana en un lloc amable per a les altres nacions. Som-hi, doncs. A veure durant quant de temps s'aconsegueix estirar la nova pastanaga de l'unicornisme federal. Hi ha esperança, però, que aquest sigui el darrer autoengany. Cada intent dels catalans per fer-se una Espanya a mida acaba amb els seus proposants (decebuts i humiliats) una mica més a prop de la reclamació de la plena sobirania per Catalunya. En Comú Podem recorda ara a aquells adolescents que necessiten que se'ls tanqui la porta als morros a ells en persona, que no tenen prou amb l'experiència de tots els qui han rebut la…

Per què i què aniré a votar

Des del 27-S hem comès tants i tants errors que han aplanat el camí als nostres adversaris. En síntesi, hem demostrat que el país ja ha assolit una majoria de diputats independentistes, de fet, fins i tot més de 72 (si sumem alguns dels QWERTY), però encara falta aconseguir 68 diputats per als quals la independència sigui, de veritat, sense excuses, la primera prioritat. Pensàvem que ser independentista suposava prioritzar la independència, però no. Ha quedat clar. Hi ha encara molts independentistes per als quals un lideratge o una posició ideològica és més important que l'assoliment de l'Estat propi. Si uns i altres no canvien d'actitud en els propers mesos, simplement, l'independentisme haurà d'esperar el temps suficient per arribar a una nova majoria d'independentistes per als quals la independència sigui el primer. Ateses les circumstàncies, doncs, a manca d'aquesta majoria, la primera fase de la desconnexió està blocada. La Via Claver ha esdevingut im…

La gran estafa

Com que fa tants dies, avui m’hauré d’estendre per força. El matí del 28 de setembre de 2015, “La Vanguardia”, buc insígnia de l’establishment i far del dependentisme català, sortia al carrer amb un titular inequívoc: “El sí s’imposa”. Hores abans, però, Antonio Baños havia començat a obrir l’escletxa afirmant que el 48% dels vots obtinguts per les formacions independentistes no habilitaven a fer una DUI imminent. Al llarg de dos mesos els nostres adversaris han desenvolupat sense contemplacions la seva estratègia d’aniquilació del resultat electoral del 27-S, mentre els nostres representants, de manera incomprensible, deixaven el poble inerme davant l’agressió. Es tractava de revertir als despatxos allò que els catalans vàrem decidir aquell diumenge de fa dos mesos i a hores d’ara ja es pot afirmar que ho han assolit. Sí, objectiu aconseguit.
La gran estafa va començar amb una ofensiva violentíssima dels dos grans mitjans de l’statu quo, “La Vanguardia” i “El Periódico” contra la Dec…

Cap a la “Rectificació” autonomista

Fa uns dies, el “gran” (és un dir, perquè ja només ven 36.000 exemplars) diari de l’establishment, tremolós davant l’inici del primer pas cap a la creació d’un estat sobirà que podia tenir caràcter irreversible, va titular un editorial furibund contra el sobiranisme tot exigint una “Rectificació”. És el títol d’un llibre col·lectiu de fa alguns anys d'opinadors del dependentisme com ara l’Antoni Puigverd, en Lluís Bassets o l'Enric Juliana i en essència (ara parlo de memòria) el d’un mític article de l’historiador Ferran Valls i Taberner al mateix mitjà després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona el 1939. Cinc mil vots a la província de Barcelona o la tupinada del vot exterior, com vulgueu, han generat des del 27-S aquest 62 a 63 de Junts pel Sí contra tots els altres (absent la CUP) que ho ha complicat tot extraordinàriament. Massa. És hora ja potser de dir que, després d’haver-ho intentat molt aquests dies, tots plegats no ens en sortim. L’article d’ahir d’An…

20-D: dos bons motius per anar-hi

De fa mesos que em feia convençut de la conveniència de la #ViaClaver. Vaja, de no votar el 20-D, de no participar més en els afers d'Espanya. Hem de començar la desconnexió, així que, després de la gran victòria del 27-S (per més voltes que hi donin per ensarronar-nos, espectacular, 48 a 39%!), poques ganes ens poden quedar de tornar a prendre part en unes eleccions generals espanyoles. Darrerament, però, sí, reconec que, incoherent, començo a tenir dubtes seriosos al respecte. Del que he llegit a les xarxes socials i de la reflexió pròpia, creixen cada cop més dos arguments de pes. El primer, la possibilitat d'actuar com a força de bloqueig a Madrid: les enquestes apunten a la possibilitat certa que ni tan sols dos dels quatre grups principals del proper "Congreso de los diputados" arribin als 176 escons de la majoria absoluta. Renunciar als 20-25 diputats que una llista independentista podria assolir, significa repartir-los entre ells i, per tant, facilitar la for…

Una victòria enorme que hem de gaudir

Us ho escrivia el vespre del dia abans. Podíem fer escac i mat o donar-hi un pas endavant determinant. És cert, ha estat la segona cosa. El ritme descendent del recompte (lleugerament més lent a Barcelona) o les expectatives generades per l’enquesta de les vuit a TV3 (sempre amb biaix cap a l’eufòric votant nacionalista català) van fer que molts independentistes tanquessin la nit (i el dia després, de ressaca) amb un regust agredolç. El cert és, però, que els gairebé dos milions de vots per la plena sobirania de Catalunya, enmig del clima de tensió màxima i d’amenaça alimentat pel Govern espanyol, són un resultat senzillament espaterrant. I que la victòria del sí per 47,7% a 39,1% de vots contraris a la independència és prou diàfana. Perquè Unió i Catalunya Sí que es Pot han deixat clar que no volen ser comptats com a no.
En escons (no us deixeu imputar alegrement els 14 d’Unió!) CDC i ERC tenien 56 escons al Parlament dissolt que han portat ara fins als 62 a través de Junts pel Sí. L…

El dia que sempre havíem somiat

Tot i que el dependentisme ha plantejat una batalla agra, farcida d'amenaces i d'insults, aquesta d'avui, finalment, serà una jornada per assaborir lentament. Gairebé, diria, sigui quin sigui el resultat. A mi em correspondrà fer-ho, com en els vells temps, al meu col·legi electoral de Sabadell, encara no sé si com a apoderat o com a vocal segon. Si no hi ha una sorpresa a hores d’ara imprevisible, l’independentisme guanyarà unes eleccions per primera vegada en la història de Catalunya. Sabeu, aquesta serà la gran notícia. Que no ens l’emboirin. I, si anem encara un mica més enllà, potser fins i tot farem l’escac i mat a l'Estat espanyol amb una victòria, definitiva, també en vots. Però, si la majoria és només en escons també tindrem un govern amb un mandat democràtic molt clar, d'aplicació més legítima que el dels altres dos projectes amb els quals ens confrontem en aquests comicis: el manteniment de l’statu quo o el de la reforma unicornista de la Constitució del…

Perquè demà votaré Junts pel Sí

Avui, dia de reflexió, encara que tard, us trasllado la meva. Amb el vot, demà, vull premiar sobretot la responsabilitat d’alguns sobiranistes, els qui em considero més propers. Els més pacients lectors d’aquest bloc ja sabeu ben bé el que penso de com ha anat tot plegat. Vaig defensar que calia portar el 9-N fins a les darreres conseqüències o, si es desistia per manca d’acord, convocar eleccions plebiscitàries en aquella data o molt poc després. Tot el que ha vingut després m’ha semblat, com a tothom, força lamentable. Sobretot, per la manca de diàleg i de confiança que havia propiciat i embarrancat un clima irrespirable al si de l’independentisme. Afortunadament, al juliol tots plegats vàrem aconseguir redreçar la nau, amb un acord definitiu per a les eleccions plebiscitàries que hauríem d’haver fet deu mesos abans. De raons per votar Junts pel Sí n’hi ha unes quantes que em motiven: la força del missatge al món i la fi dels debats interminables a cada revolt del camí, potser en só…

Bestiari del procés: E. Lindo, A. Pastor i M. Roca Junyent

Lindo, Elvira (escriptora).
La mare de totes les planxes.
La seva diatriba contra Lluís Llach a “El País” exemplifica a la perfecció el que ha estat l’actitud del gruix (gairebé, per desgràcia per a la cultura, la totalitat) de la intel·lectualitat espanyola davant del procés català cap a la plena sobirania. Els importa un rave aproximar-se a tocar amb les mans la realitat. Per comptes d’aixecar el vol i analitzar des de paràmetres el més objectius possible, de buscar aproximar-se mínimament a les raons de l’altre, adopten l’actitud del “hooligan” més descerebrat, la imatge perfecta de l’espanyolisme desbocat: la veritat ens és absolutament igual, només volem insultar. Si els diem de tot se’ls passaran les ganes de marxar. Aquesta aproximació a la realitat des dels budells conviu, a més, de manera sorprenent, amb l’acusació als independentistes de basar el seu projecte en conviccions exclusivament sentimentals.

Pastor, Ana (periodista de la Sexta).
Els avantatges són propaganda.
De la míti…

Bestiari del procés: J. Fernández Díaz, C. Herrera i M. Iceta

Fernández Díaz, Jorge (ministre de l’Interior del govern espanyol).
El mur que ens cal saltar.
Diàleg, diàleg, diàleg. Els candidats dependentistes repeteixen a cor el mantra. El debat de candidats a la televisió comtal sembla una competició de moderació. Com si tots haguessin aterrat a Catalunya en 2015. El dia abans, després d’una intensa batussa, el Cercle d’Economia també havia demanat diàleg. I, també, com gairebé cada jornada, el dependentisme obre i tanca la porta a qualsevol negociació, demostrant que, als espanyols (convindria dir-ho més clarament) només els asseuran a la taula els seus creditors si nosaltres ho forcem des de la unilateralitat. El ministre, en la seva línia, per fer caure del cel tant unicorni alat, ha recordat immediatament allò que és evident: que cap govern espanyol acceptarà un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. I és justament per això que hem de tirar pel dret.

Herrera, Carlos (periodista radiofònic).
Catalanista per un dia.
El periodista de la brunet…

Bestiari del procés. E. Carbonés, A. Costas i J. Fàbrega

Carbonés, Esteve (guia de muntanya).
Nervis a flor de pell.
Travessar la frontera imposada i patir vexacions per utilitzar el català. Un cas entre tants, massa, als quals ens té acostumats la policia espanyola que emmordassa. Les notícies d’excessos de les “forces de l’ordre” de la metròpoli aniran a més a la colònia. Calma. Cal evitar per tots els mitjans fer-los el regal incaut de caure en les seves provocacions. Des de fa temps, però particularment darrerament, el ministre més ultra, Jorge Fernández Díaz, envia milers d’agents a Catalunya. Milers d’agents que constaten dia a dia com marxem. Milers d’agents la missió dels quals és fer-nos-ho difícil. Parlem clar, el govern espanyol vol incidents. Unes gotes pútrides de violència per aigualir el procés. No caiguem mai en el seu parany. Resistir i denunciar. Explicar-ho a tothom. No donar-los excuses i no acceptar cap abús.

Costas, Anton (president del Cercle d’Economia).
Arguments per votar sí.
Un dels cenacles més abocat a la lluita per…

Bestiari del procés: I. Arrimadas, N. Bonet i J.R, Bosch

Arrimadas, Inés (candidata de Ciudadanos al Parlament de Catalunya).
Elemental, estimada Watson.
Justeta. Molt Justeta. El contrast amb l’Anna Gabriel, al seu costat, durant el debat de candidats celebrat a 8aldia d’en Cuní no pot ser més sagnant. Solidesa contra tòpic polític. Deixant, a més, en un intent inversemblant de centrament, tot el camí lliure a la seva dreta a García Albiol. El moment culminant, quan afirma molt seriosa que una Catalunya independent sortiria d’Espanya. Benvinguda a Catalunya! Justament d’això es tracta. La decisió de prioritzar el creixement a Espanya, amb l’aposta d’Albert Rivera com a candidat, afegida a la pèrdua d’empenta que es detecta arreu, ha fet que les enquestes els facin recular clarament respecte al que apuntaven abans de l’estiu, aleshores, clarament per sobre dels vint diputats. Així que només juguen ja pel premi de consolació d’arribar segons a la meta.

Bonet, Neus (degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya).
Cecs i muts.
La panòplia d’argum…

Bestiari del procés: G. Piqué, R. Romeva i A. Sallés

Piqué, Gerard (futbolista del FC Barcelona).
Una paràbola.
No em refereixo a la trajectòria de la pilota en una jugada, sinó al sentit més evangèlic del terme: el cas Piqué, xiulat a cada intervenció en els partits de la selecció veïna és un reflex perfecte de la nostra relació amb Espanya. Del model que ens ha portat exactament on som. Gent que ho dóna tot, que es deixa la pell pel projecte, però que si és mostra tal i com és rep una allau de coces: ens volen callats, és la història interminable de la nostra submissió a la metròpoli. Aquesta setmana el defensa del Barça ha dit prou i ha anunciat que aniria a la Via Lliure, a la Meridiana. Ha coincidit en el temps amb una campanya de la Plataforma pro Seleccions Esportives Catalanes i la UFEC mitjançant la qual mig miler d’esportistes catalans han explicat que també volem un país nou per a ells.

Romeva, Raül (candidat de Junts pel Sí a la presidència de la Generalitat).
Arguments contra dubtes.
La participació del cap de llista de Junts pe…

Bestiari del procés: P. Iglesias, E. Juliana i P. Morenés

Iglesias, Pablo (secretari general de Podemos).
Etnicisme vergonyós.
La primera de les visites de campanya ens ha portat el Pablo Iglesias més lamentable. Com si es tractés de Raimon Obiols i Felipe González, tres dècades més tard, es repeteix l’escena d’una certa esquerra catalana subordinada a l’esperança d’una Espanya que, a desgrat nostre, està encantada de ser com és. Ni el PSOE més rampant i crescut havia arribat tan lluny en el segregacionisme. Llançant per la borda l’herència història del PSUC, Iniciativa ha lliurat armes i bagatges al lerrouxisme més descarnat. Com un pop en un garatge, després de relacionar Pedralbes (on guanya Ciudadanos) amb l’independentisme, el líder de plató ha cridat els catalans d’origen andalús i extremeny a votar per fer fora Mas i Rajoy. Una increïble apel·lació etnicista a dividir els catalans per raons d’origen. Al dia següent, amb el suport del candidat Rabell. Penós.

Juliana, Enric (director adjunt de “La Vanguardia”).
Campanya d’autolesió.
El vodev…

Aposteu fort per la tercera via: voteu independència

Encara que sembli impossible encara hi ha qui creu que existeix alguna remota possibilitat que Espanya canviï i ens ofereixi algun dia una solució a l’escocesa. Aquests unicornistes es neguen, doncs, a acceptar el caràcter plebiscitari d’aquestes eleccions que han estat convocades com a segona volta del 9-N que no va poder ser: cal, diuen, armats d’infinita paciència, donar encara una nova oportunitat a l’Estat espanyol. Unió i Catalunya Sí Que Es Pot, des de segments oposats del quadrilàter ideològic plantegen, amb pocs matisos, el mateix escenari. Els demòcrata-cristians estan disposats a perllongar-lo indefinidament mentre ens trinxen; el candidat d’Iniciativa i de la franquícia de Pablo Iglesias a Catalunya ha estat una mica explícit: caldran dues generacions per convèncer els espanyols de la necessitat d’una sortida democràtica.
En realitat, si algú vol demostrar que no es tracta de simple “postureo” a favor del dret a decidir (atès que se sotmet al vistiplau impossible de l’Esta…

Bestiari del procés: J. R. Bosch, J. Évole i E. Hernández

Bosch, Josep Ramon (president de Societat Civil Catalana).
Normalitzar l’extrema dreta.
Com a salutació a la nova marca digital elMón.cat heu de llegir l’entrevista de Jordi Borràs a Marcus Pucnik l’exresponsable, des de març de 2015, de comunicació internacional de l’entitat dependentista: més enllà de les notes sobre la manca de reflexió política de fons i l’actitud abocada a la simple promoció personal d’alguns dels seus membres, el text destaca sobretot per despullar amb detall les relacions d’aquest exclusiu club dependentista (fèrriament jerarquitzat i amb només una setantena de membres) amb l’extrema dreta espanyolista. La plèiade d’organitzacions, del carlisme a Democràcia Nacional que hi desfilen és espectacular. I la voluntat explícita d’amagar-ho i, arribat el cas, negar-ho sense cap mena d’explicació fa de molt mal pensar: no es tracta de pecats de joventut, sinó de conviccions fermes en l’organització que dirigeix la campanya unionista a Catalunya.

Évole, Jordi (periodista).

Bestiari del procés: R. Albinyana, J. Asens i S. Barneda

Albinyana, Roger (secretari d’Afers Exteriors de la Generalitat de Catalunya).
Golàs per l’escaire.
García-Margallo encara deu estar palpant-se, astorat, per comprendre per on és que li van colar no el vot, sinó el gol de la seva vida. Una representació del govern català rebuda ni més ni menys que per la Comissió d’Afers Estrangers del Congrés dels Estats Units. I, acte seguit, declaracions del president del subcomitè per a afers europeus i de diversos congressistes demòcrates i republicans en suport al dret dels catalans a decidir en llibertat si volen (o no) continuar fent part d’Espanya. Senzillament espectacular. I tot plegat, a poc més de 24 hores de l’inici de la campanya electoral més important de la història de Catalunya. Sense dubte, els Estats Units, la seva premsa i els sectors dirigents, s’albiren com a un dels terrenys més abonats per donar suport a la nostra causa de llibertat.

Asens, Jaume (regidor de Barcelona en Comú).
No a l’AMI, sí a l’amo.
Amb aquest tuit brillant, un p…

Avui, sortiu a gaudir!

Demà en llancem al carrer a fruir d'un dia d'aquells que carreguen piles. Al matí, a viure els escenaris de la memòria de la resistència en defensa de la nostra sobirania i d'un model polític de pacte i concertació que posava les bases del progrés. A la tarda, la percepció, colze a colze, de la marea humana de la qual formen part. Som comunitat i és això el que ens fa forts. Prendrem consciència, un altre any, de què, com diu aquell (i no és Rabell) nosaltres som el vent. I demà, a treballar com bèsties. Tenim catorze dies per traduir tota l'energia de la Via Lliure en un devessall de vots els 27-S. Ja sabeu, on comença tot!

Bestiari del procés: A. Merkel, L. Rabell i D. Sabater

Merkel, Angela (cancellera alemanya).
Resposta de manual, silencis eloqüents.
Tal i com han fet bona part dels analistes compromesos amb la plena llibertat del país, la millor manera de valorar la intervenció de la cancellera Merkel en l’afer català (anunciada prèviament per via diplomàtica al Govern català), és comparar-la amb el procés de disgregació de l’antiga Iugoslàvia. Fer-ho així dóna la mesura exacta per calibrar l’estrepitós fracàs de la diplomàcia espanyola. A les taxatives amenaces d’aleshores, amb negativa absoluta a un reconeixement futur de la independència, s’oposa ara la voluntat expressa de negar-se a opinar sobre les conseqüències d’una declaració unilateral a Catalunya i a les seves conseqüències en relació a la UE. Només una rutinària i equívoca menció al concepte d’integritat territorials als Tractats que un observador no implicat com ara la premsa nordamericana va qualificar de vaguetat.

Rabell, Lluís (cap de llista de Catalunya Sí que es Pot al Parlament de Catalu…

Bestiari del procés: F. González, R. Hernando i A. Mas

González, Felipe (expresident del govern espanyol).
Proposta desèrtica.
Els més vells el recordareu per la seva coherència encomiable. D’entrada, no. Ens ha fet un favor dels grossos, sembrant més decepció entre milers i milers dels seus antics seguidors a Catalunya, el més il·lustre, l’ex delegat del Govern espanyol Francesc Martí Jusmet. Ara, esperem una nova epístola de José María Aznar per acabar d’animar la festa i oferir-nos una nova empenta cap al cel. La desbarrada, el to i el nivell de la carta publicada a “El País” per Felipe González el cap de setmana passat, d’autèntica vergonya aliena. Més enllà dels insults relatius a les analogies albanesa i nazi-feixista, l’absència absoluta de cap proposta en positiu. I la rematada final: la verbalització que els importa un rave què votem, la nostra voluntat, ni tant sols la nostra opinió. Vaja, per federar-s’hi a sobre.

Hernando, Rafael (portaveu del PP al Congreso de los diputados).
Ens ajuden a accelerar.
El Partit Popular esmola les ei…

Bestiari del procés: J. Fernández Díaz, X. García Albiol i J. Gay de Montellà

Fernández Díaz, Jorge (ministre espanyol de l’Interior).
Guàrdia poc civil.
Aquesta setmana la “benemèrita” ha estat, una vegada més, notícia a casa nostra. En primer lloc, en una demostració de l’èpica eficiència del cos, per haver concentrat fins a una vintena d’agents en l’escorcoll d’un despatx de sis metres quadrats a la seu embargada de Convergència (on, sinó, guardar-hi documents comprometedors!), després d’esperar cinc hores l’agent judicial que havia de dirigir-lo. També, per la seva destresa a l’hora de filtrar a la premsa tota la informació sobre l’operatiu (ui quines ganes de trobar-hi res!), a fi de poder generar zero detencions, zero imputacions i cinc-centes hores de televisió. I, com no, per la decisió del ministre Fernández Díaz de promocionar el fill fester del tinent coronel colpista Antonio Tejero, el de les paelles de caserna per commemorar el 23-F, com a membre del consell de l’institut armat. Què modèlic tot!

García Albiol, Xavier (cap de llista del Partido Popular…

Bestiari del procés: M. Arranz, J. Borrell i A. Colau

Arranz, Marc (extra de la sèrie “Joc de Trons”).
Som inferiors.
Una part important dels espanyols ens mira amb estima. Fins i tot, amb admiració. Però, en paral·lel, per desgràcia (és un afer preocupant del qual entitats com Drets, afortunadament, ja han pres bona nota) l’esforç continuat de tots els mitjans públics i privats llançant consignes inequívoques contra nosaltres aconsegueix solidificar, de manera creixent, un substrat de catalanofòbia llefiscós i omnipresent. Aquests dies n’hem tingut bona mostra a través de la història d’aquest extra de la popular sèrie televisiva que es grava aquests dies a Girona i que, en demanar un canvi d’horari, per poder assistir a la Via Lliure de la Meridiana, va rebre per resposta una negativa radical acompanyada d’insults i vexacions. Sí, necessitem un estat també per ser respectats com a col·lectivitat i cadascun de nosaltres.

Borrell, José (exministre socialista).
De l’insult al reconeixement.
Aquesta setmana un informe confegit per un grup d’ec…

La broma s’ha acabat

Amb el cap girat. Per fer-se la foto amb somriure d’anunciant de dentífric, mentre una espurna li brilla entre les dents. Alguns, a base de legislar més i més repressió, creuen que poden decidir què és allò que pot i que no pot voler la gent. La política des del despatx de la metròpoli, tal i com agrada a les elits. En efecte, davant la revolta catalana, la broma s’ha acabat: sí, tota una manera de fer política al Regne d’Espanya postfranquista.

De 18 mesos a 18 dies

Un dels aspectes, al meu parer, menys clars de l’itinerari posterior al 27-S és el termini de 18 mesos fixat per fer efectiva la desconnexió d’Espanya. A mi sempre m’ha semblat clar que el devessall de mesures repressives que anirà desencadenant la metròpoli farà del tot insostenible la situació. Una vegada desencadenat el procés caldrà començar a desobeir sistemàticament i això requerirà d'immediat una declaració d’independència amb la seva llei de transitorietat jurídica i les seves disposicions d'urgència per assegurar el control del territori per part del nou estat naixent. La decisió exprés del Partit Popular de modificar a mata-degolla la llei del Tribunal Constitucional a fi de multar i/o inhabilitar els càrrecs i funcionaris que ignorin les seves prohibicions fa més clara encara la situació que ens trobarem després de la gran victòria independentista de d’aquí menys d’un mes. Així, doncs, sempre amatents a desemboirar el camí, els espanyols ens empenyen una vegada més …

Bestiari del procés: L. Rabell, R. Romeva i J. Sánchez

Rabell, Lluís (candidat de CSQEP al Parlament de Catalunya).
Clarament enrera.
Que la confluència entre Podemos i ICV-EUiA va camí d’un resultat fluixet comença a ser una evidència. Els vint escons i la segona posició el 27-S comencen a aparèixer com un objectiu força difícil. Iniciativa és ara mateix un zero a l’esquerra i els de Pablo Iglesias estan en clara regressió a totes les enquestes. Mentre les adhesions a la llista transversal Junts pel Sí s’enfilaven aquesta setmana fins a superar els quaranta mil voluntaris del 9-N, només 2.935 persones participaven en la validació de la llista i el codi ètic dels QWERTY, en un procés modèlic, per cert, que no donava opció votar per la no acceptació. La xifra representa només un descens del 56% respecte e les 4.583 persones que van participar a les primàries de Barcelona en Comú. Ja és patent que l’invent no funciona i ells ho porten molt malament.

Romeva, Raül (candidat de Junts pel Sí al Parlament de Catalunya).
De cara a barraca.
El dependen…

Bestiari del procés: X. García Albiol, Á. Juanes i A. Pont

García Albiol, Xavier (candidat del Partido Popula al Parlament de Catalunya).
Coordinar el joc brut.
Finalment, en tancar, s’ha confirmat la incorporació de l’ex-ciudadana i professional tertuliana Esperanza García a la llista del PP: és hora de cobrar els serveis prestats. Us ho heu de mirar pel cantó bo: una tertuliana menys disposada a mentir fins a la darrera paraula. Enretant, una nova investigació del perfil de twitter @elsomatent posava de relleu dijous l’entrevista mantinguda en un restaurant de Barcelona (sembla que no era La Camarga) entre el candidat popular-xenòfob i Ignacio Cusidó, director general de la Policía Nacional espanyola. Sembla que en aquest país de pandereta al qual ens volen amollats, és molt normal que un candidat electoral del partit del Govern s’entrevisiti amb un alt càrrec del Ministeri de l’Interior per coordinar estratègies. A les poques hores, García Albiol viatjava a Salou per començar la seva campanya farcida de populisme i al servei del desprestigi …

La festa continua i la pagues tu

Tot i les burdes operacions de maquillatge de Montoro a tres mesos de les eleccions, basades en una anecdòtica requisició als directius d’empreses públiques per a que viatgin en classe turista, set anys després de l’esclat de la crisi (això no és alta velocitat, precisament), el cert és que els nous pressupostos que prepara el Govern espanyol consagran una vegada més la bogeria de l’AVE, amb una partida d’execució en noves línies que supera tota la despesa social de la Generalitat. Per postres hem d’entomar la inversió de 160 MEUR feta en el Museo de la Monarquía, que obrirà a principis de l’any vinent, la major inversió cultural que, benvolgut lector, has contribuït a pagar a Madrid en el que portem de segle.

Bestiari del procés: J.A. Duran i Lleida, R. Espadaler i G. Galdón

Duran i Lleida, Josep Antoni (president del Comitè de Govern d’Unió).
Darreres tardes a la Carrera.
El líder unionista exhaureix la seva activitat parlamentària. Ai, com trobarà a faltar els seus viatges arreu del món. I la seva acció com a intermediari ente l’establishment català i el poder espanyol, fins ara, l’únic veritable en aquesta latitud colonial. Fins i tot ell és conscient que obrir el meló de la reforma constitucional esdevindria un formidable tret al peu. Amb Ciudadanos i el Partido Popular en competència, l’únic que en podria sortir és la consagració i el blindatge legislatiu de la praxis més centralista avalada en aquests moments per un Tribunal Constitucional a mans dels conservadors. Defensa, doncs, només una disposició addicional mitjançant la qual se’ns pugui enganyar una generació més. Tot plegat, mentre les enquestes atorguen a Unió entre 0 i 3 diputat al proper Parlament de Catalunya. No hi ha dubte, seran decisus.

Espadaler, Ramon (candidat d’Unió al Parlament de C…

Bestiari del procés: L. Caram, C. Carrizosa i M. Carulla

Caram, Lucía (monja dominica).
No ens atemoriran.
L’estratègia del dependentisme és molt clara. I cada dia que passi i que vagi prenent forma demoscòpica més definida la seva derrota electoral s’accentuarà. Amenaces per generar por. És el vector de campanya dels candidats, de les autoritats espanyoles i dels mitjans de comunicació que els són afins. Arriben, però, a la base, a través de les xarxes socials. Aquesta setmana, sor Lucía Caram ha explicat la seva experiència davant les trucades de matinada que li demanen que se’n vagi d’”Espanya”. Telefonades repetides disset vegades. El seu capteniment valent ha de ser el de tots nosaltres. Han de saber que no ens arronsarem. Que no se’n sortiran amb la tàctica de la por. Que resistirem el que calgui, perquè tenim la ferma voluntat de deixar un país lliure als nostres fills. Un lloc nou on ningú rebi amenaces de matinada.

Carrizosa, Carlos (diputat de Ciudadanos al Parlament de Catalunya).
Serveis impagables.
Aquesta setmana hem sabut que les …

Escenifiquen el bloqueig de franc, ens fan la campanya

Mancats d’aire per la superioritat apavullant de l’adversari, bracegen convulsivament. I a cada moviment desesperat, aconsegueixen surar menys temps. Són un autèntic pes mort. Gastat, reprodueixen en 24 hores un esquema que ja només els dura un sospir. Els seus mitjans inflen el globus d’una reforma constitucional o fins i tot només d’una mísera addenda, i en poques hores ells mateixos han d’anunciar que els dos grans partits del bipartidisme espanyol diuen que na-nai. Que res de res. Que només “actualitzen” el dogal. Que federalisme simètric i LOFCA. No podem més que agrair-los la seva tasca permanent de demostració empírica de que l’única sortida és la independència.

Bestiari del procés: J.J. Nuet, À. Ros i A. Soler

Nuet, Joan Josep (candidat de Catalunya Sí que es Pot al Parlament).
Coherència massiva.
Una setmana més, l’aliniament de certs indepedentistes teòrics amb la perpetuació de l’autonomisme pràctic continua fent estralls. Aquesta setmana el íder d’EUiA, tocat per la pèrdua d’algun dels referents del partit, ha fet declaracions extrordinàriament coherents. D’una banda, ha denunciat la reforma constitucional de broma que proposa el PSOE i que consisteix a canviar de nom un sistema per deixar-lo exactament igual. També, l’alternativa del PP, clarament encaminada a consolidar legislativament les passes recentralitzadores que ja ha donat de facto. Però alhora, mentre reconeix implícitament que cap reforma constitucional és possible en un horitzó temporal raonable, també ha afirmat que els seus mai votaran una declaració d’independència al Parlament. Conclusió lògica: en el que deriva tot plegat és en la perpetuació de l’statu quo actual de la mà d’Unió, la Caixa i el Grup Grodó. Ells sí que po…

Bestiari del procés: J.M. García-Margallo, G. Lienas i F. Marhuenda

García-Margallo, José Manuel (ministre espanyol d’Afers Exteriors).
Garantint drets.
Des de que les enitats sobiranistes van començar la companya a les xarxes per facilitar l’exercici del dret de vot als catalans residents a l’estranger, a la qual, darrerament, el Govern s’hi ha afegit intensament, circulava per les xarxes un acudit segons el qual, en fer la sol·licitud de vot per correu, el que calia fer constar era que estava en joc la unitat d’Espanya. Si podia ser, amb l’afegit al final de la frase d’una referència a òrgans sexuals femenins o masculins a manera d’interjecció. Com que la realitat sempre supera la ficció, aquesta setmana hem sabut a través de la denúncia d’Albert Royo, secretari general del DIPLOCAT, que a algun consolat espanyol s’ha exigit als solicitants repetir fins a quatre vegades que Catalunya és Espanya, mentre les notícies sobre la impossibilitat de gestionar el vot es multipliquen arreu. Un estat modèlic en la defensa dels drets dels seus ciutadans.

Lienas, G…

L'objectiu: un SNP a la catalana

Camí d’un SNP. Sense voler m’ha quedat un rodolí. Avui em ve de gust anar més enllà del 27-S. Encara que, ho reconec, us distrec, que el que tenim per davant de l’11-S al dia del plebiscit és infinitament més important. Tot ve d’unes declaracions de la nova portaveu de Convergència, la Marta Pascal, sobre la possibilitat que la marca Junts pel Sí es presenti també a les eleccions generals espanyoles que s’esdevindran d’aquí uns mesos. Evidentment, és encara massa aviat per saber-ho. En primer lloc perquè gairebé tot, això també, dependrà del grau de contundència del resultat del 27-S. De si podem emprendre el vol d’una vegada o si, pel contrari (una alternativa autènticament catastròfica), cal continuar amb l’autonomisme agonitzant encara per més temps. Com sabeu, des de QWERTY continuen amb el seu monòleg dolent contra les llistes indepedentistes: sou Mas, sou Mas i sou Mas; o us abraceu a Mas, us abraceu a Mas i us abraceu a Mas. Però, més enllà de fílies i fòbies, el fet cert és qu…

Bestiari del procés: M. Delgado, J. Fernández Díaz i L. Freixas

Delgado, Manuel (antropòleg).
Via d’aigua fenomenal.
Pel que es veu, tots coneixem algun votant d’ICV-Podem a les eleccions municipals que es decantará ara per les llistes del Sí. Una impressió que caldrà acabar de confirmar. Però, a mesura que la tensió pròpia de la campanya i la presència constant de Pablo Iglesias, Pedro Sánchez i Mariano Rajoy (i Aznar!) a Catalunya, confirmin i accentuïn el caràcter plebiscitari del 27-S, la candidatura encapçalada per Lluís Rabell tindrà un paper cada vegada més difícil. Després d’un mal inici, aquests dies s’ha fet públic el suport de l’antropòleg, referent del comunisme català a la llista de la CUP. Més enllà del simple recolzament: Delgado formarà part de la llista de l’esquerra independentista anticapitalista. La impressió que, al final, els cupaires acabaran arrossegant una part apreciable de l’electorat de Catalunya Sí que es Pot creix. Gairebé tant com els despropòsits i els insults a les xarxes d’alguns dels seus “hooligans”.

Fernández Díaz…