Ves al contingut principal

76 anys després: història d’una reparació

Avui toca un relat viscut amb intensa emoció. No sé si us la sabré transmetre amb tota la força que mereixeria. Tot plegat s’esdevé en 26 de gener, desgraciat aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. Punt culminant d’una operació d’ocupació que portarà aparellat l’espoli físic, material i moral de centenars de milers de persones i l’inici d’un dolorós exili interior i exterior. Tants anys després, quan l’actual “democràcia” espanyola dissenyada també pels hereus dels vencedors presenta encara resistències inconcebibles a la reparació de les víctimes, tinc el privilegi professional de treballar un una de les poques escletxes obertes després de dècades d’esforç polític i de reivindicació pública. En aquest cas concret, cerco els hereus de l’alcalde republicà d’una població de la província de Barcelona, polític destacat d’Esquerra Republicana i de la Unió de Rabassaires. Un retrat fotogràfic de 1938, amb l’estat de guerra ben marcat, presenta la família amb esguard seriós: ell, dret, posa la mà sobre la seva esposa, que protegeix la nena petita asseguda al costat; a l’altra banda de la mare, drets, els dos nens.

Després de buscar per la xarxa i fer unes quantes gestions telefòniques he pogut accedir a la informació referent a un homenatge rebut pel vell alcalde en 2007. Sembla que tinc a les mans un telèfon mòbil, el de la néta. Només sé que tots van emigrar a Colòmbia, on el pare, l’exalcalde republicà, va morir el 1971. Parlo amb la néta i l’emoció es desborda. Les seves paraules barregen l’accent mixt d’un català de Sudamèrica. Agraeix infinitament les gestions que duem a terme i tenir la possibilitat de recuperar la documentació confiscada pels franquistes al seu avi. Em confessa que la seva mare, la nena de la fotografia sèpia de 1938, va morir ahir. Uns segons de silenci. Com li hauria agradat sentir a ella la notícia que em dones. A mi (em diu), em serveix per donar-me un punt d’alegria en un dia com avui. Penjo el telèfon amb pell de gallina i penso que aquesta història de reparació és una de tantes que la lluita política de tantes persones pels mal anomenats “Papers de Salamanca” està fent possible, tot i els esforços dels hereus dels vencedors.

Comentaris

  1. Quina emoció aquestes històries familiars que malgrat la llunyania i el pas dels anys acaben bé i uns papers robats amb la violencia d'una guerra , poden retornar a la família. Jo també , avui 29 de gener a la Garriga , n'he viscut una de semblant fent costat a les families que fa 76 anys van ser victimes del bombardeig feixista, i avui reben el recolzament institucional davant el monument aixecat en record d'aquella barbarie, despres de 60 anys d'oblit i anonimat

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…