Ves al contingut principal

Bestiari del procés: A. Altafaj, J. Asens i A. Barrio

Altafaj, Amadeu (periodista i funcionari europeu).
Connexió europea.
La política internacional del Govern català ha alternat grans encerts, com l’impuls a l’actiu Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya, el Diplocat (amb la seva tasca de difusió de la causa arreu del món), amb el desastre contradictori que ha suposat confiar responsabilitats en fidels de Duran i Lleida, clarament contraris a la independència. Capítol a part mereix el manteniment com a delegada a la capital d’estat europea més important, Berlín, de Mar Ortega, parenta de la vicepresidenta de més que dubtosa qualificació. Afortunadament, l’aparició en escena d’Amadeu Altafaj com a nou representant de la Generalitat a Brusel·les suposa un veritable salt de qualitat en l’acció del Govern, en particular en la fins ara inoperant relació a les institucions de la UE. Naturalment, en el bon camí: connectar-nos a Europa, desconnectar d’Espanya.

Asens, Jaume (advocat).
Falsos profetes.
Els sectors darrerament seduïts per Podem, situats en l’esquerra federalista tradicionalment afí als eco-socialistes, treballen a fons la idea que cal una col·laboració entre els independentistes i els partidaris de Pablo Iglesias. Es tracta d’afirmar (per si algun incaut compra) que pot existir una interacció positiva entre els dos projectes que s’ofereixen ara mateix amb més llustre al mercat: el procés constituent català i l’espanyol. En realitat, però, tots sabem que, com més va més clarament, Podemos ha passat d’acceptar el nostre exercici de l’autodeterminació a afirmar que ara no és possible perquè la sacro-santa Constitució heretada del franquisme no ho permet. En altres paraules, que ens volen repetir l’engany del 78. Afortunadament, la realitat despullarà en només uns mesos la inviabilitat de la reforma territorial espanyola. Aleshores, nosaltres, en ple procés constituent, encara serem més forts.

Barrio, Astrid (professora de Ciència Política).
Llibertat per zones.
Dimecres tertúlia a l’Oracle de Catalunya Ràdio. En Grasset compta amb dues veus afins a El Periódico, la veterana espanyolista de plantilla Rosa Massagué, i l’Astrid Barrio, politòloga emergent amb veu freqüent i creixent en aquell i altres mitjans. Com no pot ser d’altra manera, el dia després, la tertúlia dedica un espai important a considerar el valor de la llibertat d’expressió, arran de la terrible massacre perpetrada pel fonamentalisme islàmic a París. De la capital francesa la conversa deriva a la possible sanció a imposar pel CGPJ al jutge Santiago Vidal: Barrio i Massagué, com una sola dona, la defensen amb abrandament. La llibertat d’expressió que cal protegir a la capital de França no val per a res a Barcelona. Senzillament delirant. Per tancar el cercle, Massagué, davant la recriminació d’un oïdor, defensa el dret a expressar lliurament la seva opinió que cal castigar Vidal per expressar lliurement la seva opinió. De traca.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…