Ves al contingut principal

Bestiari del procés: F. Abad, G, Bel i C. Capdevila.

Abad, Francesc (blogaire i analista polític).
Restablir la confiança.
En el seu penúltim apunt al mític bloc “Dies de Glòria” ha assenyalat amb lucidesa la veritable clau de tot plegat: la desconfiança entre els grans actors del procés. És exactament això, forjat (suposo) detall a detall, al llarg de massa mesos, el que algú, algun dia, ens haurà d’explicar. A partir d’aquí, la seva anàlisi política de la relació entre el president i el líder de l’oposició (i sobretot, els seus entorns) parteix d’una idea d’embogiment d’una de les parts que (vist molt més des de fora) resulta poc creïble; d’aquí, trist, passar a tractar l’altre com un idiota que només vol portar la contrària, amb una dificultat congènita per assumir els errors comesos pels propis (o almenys, la seva responsabilitat compartida en la situació actual), letalment combinada amb una radical negació de cap ni una de les seves raons.

Bel, Germà (economista i professor de la Universitat de Barcelona).
Opositors a casta?
Un des articles de la setmana, sense dubte, ha estat el d’aquest membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional. Despulla, quirúrgic, el programa econòmic de Podemos: d’una banda, denuncia (per cert, des del diari comtal) una moderació que acabarà per situar-lo en pocs mesos a la dreta del PSOE; de l’altra, assenyala la limitació del discurs de la nova formació, centrat en la demanda populista de fer fora els qui manen de les seves corruptes poltrones, sense oferir a canvi una proposta profunda alternativa de reforma institucional del sistema extractiu (social i territorial) espanyol. Cap discussió sobre els privilegis que provoca l’estructura xucladora bastida a través de la Constitució del 1978. Massa semblant a un simple recanvi de casta. L’actitud present de submissió monàrquica dels de Pablo Iglesias vindria a ser l’exemple perfecte d’aquest capteniment.

Capdevila, Carles (director del diari ARA).
Filtracions rellevants.
El diari més modern del sobiranisme ha actuat aquesta setmana com a aparador diàfan de les tesis d’Esquerra en la negociació del gran acord per culminar el procés d’independència: En el curs de poques hores, publicava una enquesta sobre totes les opcions obertes per a unes noves eleccions immediates. La conclusió, un 3% (amb perdó del guarisme, tan lleig) de diferència en intenció directa de vot per als independentistes: en altres paraules, que si són capaços d’enviar-ho tot en orris per aquesta diferència (pràcticament, en els marges d’error de l’enquesta) serà per plorar. L’ARA publicava hores més tard els detalls de la reunió celebrada d’incògnit a Palau el cap de setmana passat en la qual les organitzacions de la societat civil haurien posat damunt la taula una proposta intermèdia per a una ràpida convocatòria electoral i el manteniment del president com a cara internacional del procés.

Comentaris

  1. La proposta d'en Carles Capdevila té el valor del sentit pràctic i honest, crec jo.
    El meu pensament ara està en una certa semblança amb el què ens proposa en Capdevila:
    ¿Podria fer-se una convocatòria d'eleccions amb tots els condicionants normals i que en Artur Mas anés per lliure, amb l'avantatge per part d'ell de poder-se deixar annexionar l'ANC, OC, etc. com una societat civil de persones destacades? Seria legal anar per lliure? Crec que d'aquesta manera tots podrien anar contents a la convocatòria sense cap mena de recels l'un de l'altre.
    Què us semblaria?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…