Ves al contingut principal

Bestiari del procés: F.-M. Álvaro, Q. Arrufat i J. Canadell

Àlvaro, Francesc-Marc (periodista).
Reblar l’etiqueta.
Els posa tornar al tripartit sempre que poden, tot i que saben perfectament que Esquerra (per molts cants de sirena que li arribin) només hi voldrà jugar si CiU (confiem de veritat que no passi) es nega a fer els passos definitius cap a la independència. Un dels grans opinadors pro-governamentals ha tornat amb la cançó habitual d’aquells anys malaurats: Esquerra tot ho fa (ara, naturalment, negar-se a una llista unitària) perquè vol substituir CiU. És el que n’Álvaro anomenava en un article al diari comtal el “guió trencat” dels republicans. A migdia, a TV3, la Marina Llansana li replicà l’argumentari plena de sentit comú: l’objectiu d’ERC, tant en temps de Carod-Rovira com de Junqueras, sempre ha estat el mateix: disputar l’hegemonia política a CiU, naturalment, però a base de substituir un PSC posat a les cordes de l’eix nacional, trinxat per la seva indefinició.

Arrufat, Quim (diputat de la CUP).
Sense parar de créixer.
Atenció, molta cura amb els resultats de les Candidatures d’Unitat Popular a les eleccions municipals del proper 24 de maig, per desgràcia, les primeres que entomarem. La responsabilitat i la coherència amb la qual han treballat el seu discurs, especialment, durant aquests darrers mesos, els donaran un fruit generós. Aquests dies, per sorpresa de molts, entre els qui em compto, fins i tot han fet pública la seva disposició (això sí, vaja, després de les eleccions) a formar part d’un Govern de concentració que doni les passes precises que condueixin a la independència. A mesura que, roïns, els dos grans partits del sobiranisme s’han anat fent petits-petits, la Crida Constituent dels cupaires ha anat guanyant massa crítica. Si segueixen així, els seus resultats electorals poden superar els dos dígits al nou Parlament.

Canadell, Joan (empresari fundador del Cercle Català de Negocis).
No volíem triar.
No us perdeu aquesta Interessant peça periodística d’opinió que retrata els equips estratègics del president Mas i d’Oriol Junqueras. Una part dels quals, per cert, Canadell coneix personalment. La tesi central: tot i la solvència de Lluís Salvadó, l’entorn presidencial ofereix més garanties per conduir el procés cap a la independència. És justament, però, on rau el problema: l’estratègia, el camí, no és el resultat d’un disseny conjunt de tots els equips, almenys de les tres grans forces compromeses amb la independència, sinó que és concebut com una criatura d’uns o dels altres. Precisament és per a qui per on plora la criatura. És impossible que l’expedició arribi de tornada a casa si cadascú no només vol fer valer en exclusiva el seu parer, sinó que s’esforça per menysprear el dels altres que fan camí de costat.

Comentaris

  1. La Marina Llansana és d'allò més encantador parlar amb ella. De veritat, tot senzillesa, intel·ligència, esperit de sacrifici (comprovat!), etc. Un tresor de persona, a sobre en noia. Quan parla o escriu ho fa de manera molt fiable. La vaig tractar una mica i en vaig quedar meravellat de la claredat d'idees i eficàcia.
    En quant, al mateix primer article, parles d'una repetició de tripartit, doncs només imaginar-me la imatge d'un Izeta, un altre Junqueras i entremig un Herrera, només de veure-ho al meu magí m'agafa un atac de riure. No, homes, no! En Junqueras no hi caurà mai en cap altre desgavell com aquell i menys amb aquesta gent.

    ResponElimina
  2. Algunes consideracions sobre la possible novetat en cartellera 'Tripartit returns'.

    1) Jo crec que, en realitat, dins ERC hi ha gent que vol que el partit substitueixi CiU i gent que vol que el partit substitueixi el PSC. Al final han aconseguit la segona cosa, no pas la primera (de moment, almenys). En efecte, fixa't que, als grans mitjans, ja ningú parla del PSC (abans es parlava molt de CiU i PSC i poc dels altres; ara es parla molt de CiU i ERC, i poc del PSC). Però no estic d'acord amb tu, Granollacs, que dins ERC només hi hagi una perspectiva. Hi són les dos; alguns militants pensen en la primera, i alguns en la segona. El que és evident és que no poden fer-se les dues coses alhora...

    2) Per tant: no t'enganyis, Granollacs: els qui, dins ERC, desitgen reeditar el tripartit, hi són, i tenen prou força. Només cal llegir alguns tuits de gent posada dins el partit. Ergo hi ha gent d'ERC que hi pensa. A parer meu, equivocadament (després del tripartit, ERC va caure en l'abisme: veges els resultats electorals a les municipals del 2011). Per tant, no diguem que ERC pensa en una altra cosa: segurament ERC pensa en més d'una cosa, i aquesta mena de contradicció és natural en la situació política que vivim des del 2003.

    3) Si no fos pel procés sobiranista, estic convençut que ERC ja hauria apostat per aliar-se (encara que sigui després de les eleccions) amb ICV-EUiA i el que queda del socialisme català. Passa, però, que l'equip dirigent d'ERC té intel·ligència, i sap que ara toca posar-se al costat de (i marcar de prop) CiU, almenys fins a assolir completament la independència (després poden vindre les aliances que calgui per a bastir blocs d'esquerra).

    ResponElimina
  3. "Però a dies penso que no, que ens estimbarem, perquè quan fas les coses a la baixa sempre estàs a la mercè de qui les fa sense por."
    La cosa nostra (3) https://annapunsoda.wordpress.com/2015/01/15/la-cosa-nostra-3/

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…