Bestiari del procés: F.-M. Álvaro, Q. Arrufat i J. Canadell

Àlvaro, Francesc-Marc (periodista).
Reblar l’etiqueta.
Els posa tornar al tripartit sempre que poden, tot i que saben perfectament que Esquerra (per molts cants de sirena que li arribin) només hi voldrà jugar si CiU (confiem de veritat que no passi) es nega a fer els passos definitius cap a la independència. Un dels grans opinadors pro-governamentals ha tornat amb la cançó habitual d’aquells anys malaurats: Esquerra tot ho fa (ara, naturalment, negar-se a una llista unitària) perquè vol substituir CiU. És el que n’Álvaro anomenava en un article al diari comtal el “guió trencat” dels republicans. A migdia, a TV3, la Marina Llansana li replicà l’argumentari plena de sentit comú: l’objectiu d’ERC, tant en temps de Carod-Rovira com de Junqueras, sempre ha estat el mateix: disputar l’hegemonia política a CiU, naturalment, però a base de substituir un PSC posat a les cordes de l’eix nacional, trinxat per la seva indefinició.

Arrufat, Quim (diputat de la CUP).
Sense parar de créixer.
Atenció, molta cura amb els resultats de les Candidatures d’Unitat Popular a les eleccions municipals del proper 24 de maig, per desgràcia, les primeres que entomarem. La responsabilitat i la coherència amb la qual han treballat el seu discurs, especialment, durant aquests darrers mesos, els donaran un fruit generós. Aquests dies, per sorpresa de molts, entre els qui em compto, fins i tot han fet pública la seva disposició (això sí, vaja, després de les eleccions) a formar part d’un Govern de concentració que doni les passes precises que condueixin a la independència. A mesura que, roïns, els dos grans partits del sobiranisme s’han anat fent petits-petits, la Crida Constituent dels cupaires ha anat guanyant massa crítica. Si segueixen així, els seus resultats electorals poden superar els dos dígits al nou Parlament.

Canadell, Joan (empresari fundador del Cercle Català de Negocis).
No volíem triar.
No us perdeu aquesta Interessant peça periodística d’opinió que retrata els equips estratègics del president Mas i d’Oriol Junqueras. Una part dels quals, per cert, Canadell coneix personalment. La tesi central: tot i la solvència de Lluís Salvadó, l’entorn presidencial ofereix més garanties per conduir el procés cap a la independència. És justament, però, on rau el problema: l’estratègia, el camí, no és el resultat d’un disseny conjunt de tots els equips, almenys de les tres grans forces compromeses amb la independència, sinó que és concebut com una criatura d’uns o dels altres. Precisament és per a qui per on plora la criatura. És impossible que l’expedició arribi de tornada a casa si cadascú no només vol fer valer en exclusiva el seu parer, sinó que s’esforça per menysprear el dels altres que fan camí de costat.

Comentaris

  1. La Marina Llansana és d'allò més encantador parlar amb ella. De veritat, tot senzillesa, intel·ligència, esperit de sacrifici (comprovat!), etc. Un tresor de persona, a sobre en noia. Quan parla o escriu ho fa de manera molt fiable. La vaig tractar una mica i en vaig quedar meravellat de la claredat d'idees i eficàcia.
    En quant, al mateix primer article, parles d'una repetició de tripartit, doncs només imaginar-me la imatge d'un Izeta, un altre Junqueras i entremig un Herrera, només de veure-ho al meu magí m'agafa un atac de riure. No, homes, no! En Junqueras no hi caurà mai en cap altre desgavell com aquell i menys amb aquesta gent.

    ResponElimina
  2. Algunes consideracions sobre la possible novetat en cartellera 'Tripartit returns'.

    1) Jo crec que, en realitat, dins ERC hi ha gent que vol que el partit substitueixi CiU i gent que vol que el partit substitueixi el PSC. Al final han aconseguit la segona cosa, no pas la primera (de moment, almenys). En efecte, fixa't que, als grans mitjans, ja ningú parla del PSC (abans es parlava molt de CiU i PSC i poc dels altres; ara es parla molt de CiU i ERC, i poc del PSC). Però no estic d'acord amb tu, Granollacs, que dins ERC només hi hagi una perspectiva. Hi són les dos; alguns militants pensen en la primera, i alguns en la segona. El que és evident és que no poden fer-se les dues coses alhora...

    2) Per tant: no t'enganyis, Granollacs: els qui, dins ERC, desitgen reeditar el tripartit, hi són, i tenen prou força. Només cal llegir alguns tuits de gent posada dins el partit. Ergo hi ha gent d'ERC que hi pensa. A parer meu, equivocadament (després del tripartit, ERC va caure en l'abisme: veges els resultats electorals a les municipals del 2011). Per tant, no diguem que ERC pensa en una altra cosa: segurament ERC pensa en més d'una cosa, i aquesta mena de contradicció és natural en la situació política que vivim des del 2003.

    3) Si no fos pel procés sobiranista, estic convençut que ERC ja hauria apostat per aliar-se (encara que sigui després de les eleccions) amb ICV-EUiA i el que queda del socialisme català. Passa, però, que l'equip dirigent d'ERC té intel·ligència, i sap que ara toca posar-se al costat de (i marcar de prop) CiU, almenys fins a assolir completament la independència (després poden vindre les aliances que calgui per a bastir blocs d'esquerra).

    ResponElimina
  3. "Però a dies penso que no, que ens estimbarem, perquè quan fas les coses a la baixa sempre estàs a la mercè de qui les fa sense por."
    La cosa nostra (3) https://annapunsoda.wordpress.com/2015/01/15/la-cosa-nostra-3/

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas