Ves al contingut principal

Bestiari del procés: I. Errejón, J.-C. Juncker i O. Junqueras

Errejón, Íñigo (membre de la direcció de Podemos).
El virrei.
Especialista en treballar a distància (si més no, per a la Universidad de Málaga), diuen que aquesta vegada s’instal·larà a Catalunya. Se suposa que havia de col·laborar a dissenyar i implementar la campanya de Podemos per a les eleccions plebiscitàries retardades ara al setembre. En paral·lel, Gemma Ubasart que, en una nova demostració flagrant de nova política, ja exercia com a tal de feia setmanes, ha rebut el vistiplau del Gran Líder per presentar la seva candidatura oficialista a la secretaria general de Podemos a Catalunya. L’avanç del seu programa sobre el nostre problema nacional és tan extremadament imprecís, tan boirós i indeterminat, que, segons com, podria signar-lo fins i tot el mateix Albert Rivera: respecte a la llengua i a les competències pròpies i un nou sistema de finançament. Si els independentistes ho arribem a saber abans, no ens hi posem.

Juncker, Jean-Claude (president de la Comissió Europea).
Europa pragmàtica.
Fa algunes setmanes ja destacava la notícia un digital i aquests dies ha saltat a la premsa escrita: l’Institut Elcano, un dels principals “think tanks” espanyols en política internacional, ha redactat un informe alertant de l’excessiva passivitat europea. El paper reflecteix la frustració dels nostres veïns pel fet que la UE no hagi mogut una sola coma dels tractats per prohibir la readmissió d’un territori escindit d’un estat membre. El fet demostra, si més no, dues coses: que la Unió vol tenir marge de maniobra per actuar, arribat el cas, en termes de “real politik” i que l’obsessiva reiteració per part del dependentisme nostrat (amb Duran i Lleida com a “hooligan” habitual) que els tractats deixarien automàticament una Catalunya independent fora de la Unió són rigorosament falsos. Per alguna cosa Societat Civil Catalana ha muntat aquests dies oficina a Brusel·les.

Junqueras, Oriol (president d’Esquerra Republicana).
Refer la confiança.
Després d’algunes setmanes desconegut, des de la mateixa nit del pacte és un altre. Hem recuperat un Junqueras fresc, àgil, d’idees clares, capaç de convèncer. Bona falta li farà al procés per recuperar l’embranzida que la irresponsabilitat de gairebé tothom aquestes setmanes ha posat contra les cordes. El president d’ERC hi guanya molt amb el pacte subscrit a Palau en presència de les entitats sobiranistes: sobretot, s’assegura unes eleccions constituents en les quals els ciutadans triaran programa conjunt sobre la culminació del procés, però amb l’accent de model social i polític específic de cada formació. Guanya també que els votants triïn aleshores, també, sobre les espatlles de qui volen fer recaure la responsabilitat de la presidència en el moment clau de l’accés a la plena sobirania. Però no ens enganyem, vagi qui vagi al capdavant, la gent vol un procés transversal.

Comentaris

  1. Crec que la solució que han pactat és realment la millor. Per altra banda, sort de que l'hem pactada així perquè ara ja estan els de Madrid, entenguis ministerios, dient que unes eleccions plebiscitàries no són legals, les prohibirien. No poden existir. Ho haurien estat si s'hagués anat amb una llista única, crec jo. Però, fent-ho amb llistes separades, aquestes han de ser plenament legals, faltaria més! Ni amb paraigües, que també podrien ser prohibits. En canvi, fent-ho com si fossin unes més, no poden queixar-se de res. Que alguns partits coincidirem? Doncs, mira, doncs sí, ves quina casualitat!
    I, efectivament, anant d'aquesta manera, és molt comprensible que en Junqueras torni a respirar plenament satisfet.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…