Bestiari del procés: I. Errejón, J.-C. Juncker i O. Junqueras

Errejón, Íñigo (membre de la direcció de Podemos).
El virrei.
Especialista en treballar a distància (si més no, per a la Universidad de Málaga), diuen que aquesta vegada s’instal·larà a Catalunya. Se suposa que havia de col·laborar a dissenyar i implementar la campanya de Podemos per a les eleccions plebiscitàries retardades ara al setembre. En paral·lel, Gemma Ubasart que, en una nova demostració flagrant de nova política, ja exercia com a tal de feia setmanes, ha rebut el vistiplau del Gran Líder per presentar la seva candidatura oficialista a la secretaria general de Podemos a Catalunya. L’avanç del seu programa sobre el nostre problema nacional és tan extremadament imprecís, tan boirós i indeterminat, que, segons com, podria signar-lo fins i tot el mateix Albert Rivera: respecte a la llengua i a les competències pròpies i un nou sistema de finançament. Si els independentistes ho arribem a saber abans, no ens hi posem.

Juncker, Jean-Claude (president de la Comissió Europea).
Europa pragmàtica.
Fa algunes setmanes ja destacava la notícia un digital i aquests dies ha saltat a la premsa escrita: l’Institut Elcano, un dels principals “think tanks” espanyols en política internacional, ha redactat un informe alertant de l’excessiva passivitat europea. El paper reflecteix la frustració dels nostres veïns pel fet que la UE no hagi mogut una sola coma dels tractats per prohibir la readmissió d’un territori escindit d’un estat membre. El fet demostra, si més no, dues coses: que la Unió vol tenir marge de maniobra per actuar, arribat el cas, en termes de “real politik” i que l’obsessiva reiteració per part del dependentisme nostrat (amb Duran i Lleida com a “hooligan” habitual) que els tractats deixarien automàticament una Catalunya independent fora de la Unió són rigorosament falsos. Per alguna cosa Societat Civil Catalana ha muntat aquests dies oficina a Brusel·les.

Junqueras, Oriol (president d’Esquerra Republicana).
Refer la confiança.
Després d’algunes setmanes desconegut, des de la mateixa nit del pacte és un altre. Hem recuperat un Junqueras fresc, àgil, d’idees clares, capaç de convèncer. Bona falta li farà al procés per recuperar l’embranzida que la irresponsabilitat de gairebé tothom aquestes setmanes ha posat contra les cordes. El president d’ERC hi guanya molt amb el pacte subscrit a Palau en presència de les entitats sobiranistes: sobretot, s’assegura unes eleccions constituents en les quals els ciutadans triaran programa conjunt sobre la culminació del procés, però amb l’accent de model social i polític específic de cada formació. Guanya també que els votants triïn aleshores, també, sobre les espatlles de qui volen fer recaure la responsabilitat de la presidència en el moment clau de l’accés a la plena sobirania. Però no ens enganyem, vagi qui vagi al capdavant, la gent vol un procés transversal.

Comentaris

  1. Crec que la solució que han pactat és realment la millor. Per altra banda, sort de que l'hem pactada així perquè ara ja estan els de Madrid, entenguis ministerios, dient que unes eleccions plebiscitàries no són legals, les prohibirien. No poden existir. Ho haurien estat si s'hagués anat amb una llista única, crec jo. Però, fent-ho amb llistes separades, aquestes han de ser plenament legals, faltaria més! Ni amb paraigües, que també podrien ser prohibits. En canvi, fent-ho com si fossin unes més, no poden queixar-se de res. Que alguns partits coincidirem? Doncs, mira, doncs sí, ves quina casualitat!
    I, efectivament, anant d'aquesta manera, és molt comprensible que en Junqueras torni a respirar plenament satisfet.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)